Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Naturalment, aquella obra va generar altres llibres de salaris, en concret, ACA, RP, General, núm. 2424 (1558-1559) «Llibre de pagaments de la fortificació»; núm. 2454 (1558); núm. 2425 (1560); núm. 2426 (1560); núm. 2427 (1568); núm. 2428 (1574). 277 Aquests llibres no s’han inclòs en l’estudi perquè la seua proximitat cronològica no permetria distingir els captius que s’esmenten en un i altres. Així, se n’ha triat un de l’inici de les obres i un del final, els ja descrits de 1561 i 1590.

LES FONTS SOBRE ELS SENYORS DE CAPTIUS

Una segona recerca documental ha anat dirigida a obtenir informació dels senyors dels captius. Es tractava de saber qui eren, què tenien i com ho gestionaven, quins càrrecs reials, municipals o senyorials ocuparen, amb qui es casaven, etc. La recerca s’ha centrat fonamentalment en els mateixos documents abans esmentats: els llibres de la Universitat, els capbreus, el fogatge de 1546 i l’únic estim de riquesa del segle XVI, de 1568. També en les lletres reials i en general tots els que podien aportar-hi dades, com els processos judicials.

Els capbreus ja esmentats han estat, per damunt de les altres, les principals fonts d’informació, perquè contenen dades detallades dels béns immobles que posseïen els senyors de captius. L’inconvenient que presenten són d’una banda el seu restringit abast cronològic i de l’altra el fet que no es refereixen a tota l’illa. L’illa d’Eivissa va estar dividida, segons els períodes, en dues o tres senyories diferents. Així, dos dels capbreus del segle XIV i XV foren ordenats dos (CAEV i CAGHi) per l’arquebisbat de Tarragona, que posseïa les partides jurisdiccionals o quartons de les Salines i de Balansat i la meitat de les rendes urbanes, i un (CCT) pel capítol de Tarragona, que posseïa el quartó o partida de Portmany i una quarta part de les rendes de la vila.

De les rendes del rei (el quartó del Rei o de Santa Eulària i una quarta part de les rendes urbanes), no va realitzar-se’n en aquell temps cap capbreu, o bé no s’ha conservat o no s’ha localitzat encara. Això no obstant, hi ha ordres de capbrevació de les rendes reials el 1394, durant el regnat de Joan I; una altra el 1450, arran de la revolta forana de Mallorca, i el 1475, després de la guerra civil. 278 Així, el primer capbreu reial (CR) conegut és l’esmentat de 1577. De 1546 hi ha un fogatge o morabatí, custodiat a l’ACA, que conté tots els caps de família obligats a pagar-lo, però atès que era un impost fix, la font no fa referència a la riquesa de cada unitat familiar obligada al seu pagament. Posteriorment, de 1568, hi ha un Llibre d’estim (conservat a l’AHE) en el qual es deixà constància d’un càlcul de la riquesa de cada cap de família. Abasta la totalitat de l’illa i serveix per conèixer la jerarquia, en atenció a la seua riquesa, de cada unitat familiar. A causa de la inexistència d’un estudi sobre la sèrie d’estims, no coneixem encara els criteris a partir dels quals els estimadors calcularen la xifra única, en lliures, que s’assignà a cada cap de família. 279 La validesa de l’estim rau, per tant, en el fet esmentat que permet conèixer la riquesa dels senyors de captius documentats en la segona meitat del segle XVI i posar-la en relació amb la de la resta de ciutadans.

* * *

En resum, les fonts a què s’ha recorregut per fer el present estudi són heterogènies, amb una atenció molt especial als comentats llibres d’obres. L’elaboració de les dades documentals no s’ha limitat a comptar captius, una pràctica que H. Bresc critica en una reflexió que fa sobre la necessitat d’ampliar la panòplia de tipologies documentals utilitzades fins ara en l’estudi de la captivitat, més enllà del simple recompte del nombre de captius. Moltes fonts d’informació han estat fins ara –afirma Bresc– negligides: «l’historien en néglige le sens, porté qu’il est à comptabiliser les têtes». 280

Però no només són importants els captius, l’estudi de qui eren els seus senyors és al ple centre de la qüestió. Sense saber qui eren no es podia entendre l’energia que impulsava constantment els engranatges de la mecànica de la captivitat. A. Furió, volent reforçar la idea de la feudalitat de la societat implantada arran de les conquestes del segle XIII, ha afirmat que els captius no eren indispensables. 281 Quan més ens permeten els documents aproximar-nos a les activitats productives d’aquells que el mateix Furió considera els principals propietaris de captius –els propietaris urbans de dominis rurals–, més clarament es veu que havien confiat una bona part del seu lucre a la comercialització del producte obtengut per mitjà de la feina de captius. Així, en depenien en un grau tan important que els eren imprescindibles. Això mateix afirmen G. Jover, A. Mas i R. Soto després d’estudiar, entre altres, la gestió de la reserva senyorial del convent de Santa Maria la Real de Mallorca:

No sabem quants esclaus hi havia en el convent, dedicats a les tasques domèstiques o al cultiu de les terres que el cenobi tenia a l’entorn del monestir. En tot cas, la documentació mostra com aquella mà d’obra havia esdevingut imprescindible per a la producció de la reserva senyorial. 282

A Eivissa, els gestors de la colonització foren membres de les mainades de Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal. Ho foren personatges com Arnau Gall, Pere d’Alcalà, Guillem Blanc, Martí Pere Desi, deixats a l’illa com a representants o batlles dels seus senyors. Ells afavoriren la immigració de pagesos, el poblament de les terres i amb això la consolidació de les rendes agràries, que era una de les seues tasques primordials. Aquells gestors de la colonització coneixien la manera d’usar i gestionar els captius des de feia temps. Gràcies als captius foren capaços de generar una producció que suplís en el primer estadi de la colonització a l’encara inexistent ingrés anual en concepte de rendes satisfetes pels pagesos lliures. La producció agrícola destinada a abastir el nou mercat i a proveir els colons que tot just començaven a arribar, la recol·lecció de la sal i la reconstrucció dels murs i les cases de la vila degueren ser les tasques en les quals foren usats els captius ben bé l’endemà de la conquesta, tot just després de repartits amb la resta del botí moble i semovent.

L’estudi de la captivitat, després de l’experiència dels estudis centrats en les característiques del contingent captiu i del seu maneig com a mercaderia, ha d’establir preferentment l’ús que se’n feia. Quan els documents ho han permès, s’ha demostrat clarament a Mallorca i ara a Eivissa que els captius eren obligats, entre altres tasques, al treball agrícola. És artificial la discussió entre una captivitat «domèstica» i una altra d’agrícola. La gestió de captius passava pel seu ús per a diferents utilitats segons els recursos del propietari, les estacions de l’any i fins i tot les hores del dia. Per donar relleu a aquell ús agrícola dels captius, s’ha recorregut a diferents proves documentals i indicis. S’ha esmentat abans que els monestirs templers comptaven ja al final del segle XIII amb colles de captius formades per un nombre important d’individus (entre 18 i 43, el 1289) que sens dubte eren usats en la feina del camp. 283 Això mostra com l’estudi de la captivitat a partir de fonts no exclusivament notarials donarà més llum sobre el seu ús generalitzat en l’agricultura especulativa practicada per nobles, ciutadans i ordes religiosos, és a dir, els senyors de captius.

1Biblioteca de Catalunya, ms. 1.398; se citarà per l’edició d’A. Ferrer Abárzuza: El Llibre del mostassaf d’Eivissa i la vila d’Eivissa a la Baixa Edat Mitjana , Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa, 2002.