Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

Però què desapareix quan desapareix la descripció? Què han perdut, què perden, ara com ara, els narradors parisencs, cada ratlla que escriuen segons aquests dicteris intangibles?

Una possible resposta la trobem en Dans le café de la jeunesse perdue , de Patrick Modiano. Un bon narrador, no hi ha dubte, però que ens forneix un exemple a contrario. El plantejament d’aquesta novel·la és certament curiós, ben travat, alternant les veus narratives i punts de vista sobre la protagonista amb els diversos espais en què l’acció i la meditació discorren: la part més al nord de Montmartre, de l’altra banda del turó, tocant a Clignancourt; l’entorn del Carrefour de l’Odéon, a la rive Gauche , però no pas als seus locals de més anomenada; i certs carrers modests de Montparnasse. Bo i defugint els grans Boulevards, o els indrets més emblemàtics de cadascun d’aquests entorns, les localitzacions del relat resulten absolutament precises –amb el marge de ficcionalització necessari per tal que el Cafè de la joventut perduda no existeixi, atès que ha de representar qualsevol cafè imaginable pel lector. Tot ve a ser una mica «En sortant de chez lui, je marchais vers la station de métro Porte-Maillot, et nous nous sommes croisés tout au bout de l’avenue de la Grande-Armée», «Il suffisait de marcher tout droit jusqu’a la rue Chalgrin»; «Un chien nous a suivis le long de la rue de Rivoli jusqu’a Saint-Paul», o bé, si es volen més detalls, «je n’habitais pas tout à fait le quartier de Val-de-Grâce, mais un peu plus bas dans l’immeuble du 85, boulevard Saint-Michel». La qual cosa no impedeix, però, alguns moments en què no tot està tan clar:

Imaginem que hom us hagi portat allà, amb els ulls embenats, que us hagi instal·lat en una taula, aixecat la bena i deixar-vos alguns minuts per respondre a la següent pregunta: En quin barri de París esteu? Us seria suficient amb observar els vostres veïns de taula i escoltar els seus raonaments i potser hauríeu pogut endevinar: en els paratges de la plaça de l’Odéon, que jo imagino també sempre melancòlic sota la pluja. 19

Tot és així de denotatiu, fins al punt de ser endevinable a partir d’uns trets invisibles. Tot s’indica, tot s’assenyala, s’anomena pel seu topònim, i prou. Tot hi queda evocat, en els noms propis de lloc. Proustianament? Des del punt de vista del narrador –especialment pel que fa a un personatge que delinea en el mapa els itineraris d’arribada al Café Le Condé dels diversos habitués– és clar que sí. Però no es limita a aquest personatge. Tot el llibre s’articula sobre llocs designats en tant que habitats, en un cert sentit, també pel lector. És suficient? No sempre.

Però: què s’hi perd, en aquesta desaparició de les descripcions. No parlo tant de les pèrdues de matisos, o de pàgines possiblement enlluernadores, sinó d’alguna cosa que, en aturar-se a descriure l’entorn en què la narració –més que l’acció– s’esdevé, tant en la seva accepció de relat com de coneixement, crea part del relat, mogut per la descripció de l’espai.

Hi ha un moment en què la protagonista passeja pel que sens dubte és el carrer més desgraciat –i el més tranquil– de París: la Rue Émile Richard. Aquest carrer sense veïns sorollosos comença en el Jardin Campagne Prémiere, al Boulevard Edgar Quinet cantonada amb el de Raspail, i acaba en el carrer Frodievaux. Tant se val que continuï en línia recta més enllà d’aquesta avinguda sota el nom de carrer Cassen: el canvi de nom i la frontera del carrer ample que travessa la rectilínia urbana el delimita cartogràficament. El resultat és que el carrer d’Émile Richard discorre des de la tanca nord del cementiri de Montparnasse fins a la tanca sud del mateix cementiri, dividint-lo. Émile Richard…–un parnassià menor, un pintor sense musa ni museu, un advocat, un heroi, un traïdor, qui sap quins mèrits tenia perquè li fos dedicat un carrer i quins greuges o antipaties arrossegava perquè aquest honor es transformés en avorriment mortal. Ningú s’hi interessarà mai per saber què va fer, aquest senyor: ni tan sols algú que –cosa impossible– visqués al seu carrer i, a la impensada, tingués aquesta curiositat. En canvi, resulta un carrer d’allò més agradable, amb dos rengles de plàtans ja grans a cada vorera, que donen una ombra en perspectiva accentuada per un silenci de via sense trànsit…de cotxes. Perquè de l’altre trànsit, del de la vida a la mort, n’és ple, aquest carrer. La tranquil·litat hi regna; lògic: no hi viu ningú. De fet, deu ser l’únic carrer del món on no hi ha cap número, perquè no hi ha cap porta. Tampoc cap finestra. A banda i banda, els murs simètrics del cementiri, per sobre dels quals despunten alguns panteons familiars i alguns xiprers fosquíssims, aboquen una mica de desconcert.

N’hi ha prou amb restar una llarga estona repenjat en la boca del metro de Raspail, abans de decidir-se a passar-hi, i constatar que pràcticament ningú agafa aquest trencall. Segur que moltes de les persones que el passen cada dia de llarg fan una volta exagerada negant-se a ells mateixos la línia recta que els estalviaria unes quantes passes innecessàries. Ni la pressa sembla suficient per a una senyora que fa ostensiblement tard a algun lloc: tothom continua avall pel bulevard, i tomba cap a la dreta a l’altra tanca del cementiri, en la cantonada del cementiri jueu, delatant-se en la seva negativa a caminar entre tombes.

D’aquí la importància del gest narratiu de Modiano, en fer caminar la protagonista i el seu acompanyant per aquestes voreres. Cal trepitjar-les, no sense una certa recança, i un deix de commiseració per monsieur Richard. I, evidentment, també per la protagonista de la novel·la, i pel seu company de passejada, Roland, que explica com

L’altre dia vaig seguir a peu el carrer bordejat de plàtans i de murs alts que divideix en dos el cementiri de Montparnasse. Era també el camí del seu hotel. Me’n recordo que ella preferia evitar-lo, i per això passàvem per Denfert-Rocherau. Però, últimament, ja no teníem por de res i trobàvem que aquest carrer que talla el cementiri no estava pas mancat d’un cert encant, quan era de nit sota la seva volta de fullam. Cap cotxe hi passava a aquella hora i mai hi vam creuar-nos amb ningú. Havia oblidat inscriure’l en el llistat de zones neutres. Era, més aviat, una frontera. 20

El passatge està certament ben resolt, en la novel·la; però cal tenir present que la protagonista d’aquesta passejada viu a l’entorn de la Rue Caulaincourt. Aquest altre carrer és una mena de ronda de Montmartre pel nord, per la banda de Clignancourt, quan la ciutat torna a ser plana. Comença a l’est del turó dels bohemis i, fent diverses giragonses, arriba fins al seu vessant oest, fins al cementiri nou de Montmartre, que travessa amb un pont d’estructura metàl·lica que permet enllaçar amb el bulevard de Clichy a l’altura del Lycée Jules Férry, que té una importància decisiva en la peripècia vital de la protagonista, que no podia eludir de cap manera aquest trànsit pel pont sobre les tombes del carrer Caulaincourt. Unes tombes, a més a més, perfectament visibles, perquè es tracta d’un pont de caràcter gairebé ferroviari, amb unes gruixudes bigues a banda i banda que, en el seu entramat d’acer, formen com uns finestrons amb forma de rombes que emmarquen les làpides i les creus, i fan ben visibles alguns panteons modestos.

Durant pàgines i pàgines cal esperar el diàleg entre aquestes dues passejades entre tombes; però no es produeix. De fet, des de la pàgina seixanta-quatre ja era impossible, perquè estava clar que la narració contenia un error fatal que ho feia impossible: «després del pont Caulaincourt, just allà, darrere del cementiri». No: a sobre el cementiri. On, de fet, es troba la narració cinc pàgines després: «Caminàvem en silenci. Al bell mig del pont de Calaincourt, vaig sentir que em deia (…)». No es fa cap esment del fet que la conversa es dóna just a sobre de les tombes, enmig d’un carrer convertit en un pont sobre un cementiri. Tret que la confiança en la designació arribi aquí a un extrem massa inversemblant –atès que no s’ha fet així en el cas del cementiri de Montparnasse–, podem concloure que és la desaparició de la necessitat de descripció el que impedeix el diàleg entre els morts d’una part i l’altra de la ciutat, un diàleg que només pot fer-se en la lectura, sobreinterpretant la narració, o portant a l’extrem la pregunta hermenèutica sobre què necessita saber un lector per a comprendre el text que llegeix. Des del punt de vista de l’autor, si Modiano hagués pressentit la necessitat de descriure aquest vagabundeig nocturn de la protagonista, potser li hauria calgut revisitar aquest pont per tal d’afuar la seva narració, i hi hauria entrevist la necessitat del narrador d’establir la relació entre totes dues caminades. La renúncia a la descripció té com a conseqüència la pèrdua d’una oportunitat narrativa important.