Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

El lector català, però, pot fer dialogar aquest passatge amb unes pàgines molt especials de la literatura catalana: les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure des de París per a La Vanguardia , després recollides a Desde el Molino , i que signifiquen un punt d’inflexió en el modernisme literari. En aquelles cròniques, la publicada el dia 7 de juny de 1892 sota el títol «El cementerio de Montmartre», ens fa recórrer el mateix itinerari: «La plaza de Clichy está unida con la calle de Clignancourt por un Puente de Hierro, sostenido por fornidas columnas y adornado con barandas de entrecruzados tirantes», i després de descriure l’agitació urbana que omple de cotxes, carros i obrers la vorera i el carrer, el cronista apunta que:

El movimiento es incesante y mucha la vida en lo alto de aquel puente: creyérase el cauce de un río que, bajando de los arrabales, mana humanidad hacia el gran mar de París; una arteria de su cuerpo o un nervio motor de su cerebro. Diríase también que ese barullo de un mundo que se mueve ha de ser interminable, si no recordara la muerte el cementerio que se extiende bajo sus columnas, como amplia llanura de quietud y de reposo.

Allí por uno de esos contrastes que la casualidad combina, al lado del trabajo incesante reina el descanso eterno; al lado de la agitación de la vida, el sueño de la nada; las chimeneas levantándose detrás de los muros, recuerdan la lucha por la existencia, y las cimas de los cipreses y las copas de los árboles, cobijando bajo su sombra miles de tumbas y asomando sobre el arroyo, mirando al pueblo que pasa, invítanle a descansar sobre los lechos de piedra.

Finalment, amb la mirada distant del pintor de la vida modernista, però també de l’estranger, afegeix que mentre tothom accelera el pas sobre les tombes, només el curiós foraster s’hi entreté. I ho escriu.

Modiano, en canvi, no s’hi entreté, malgrat que és un narrador de passes lentes. En aquest cas, la lectura, de manera sobtada, rescabala de la mancança narrativa, però no sabem fins a quin punt, i no és possible descartar que la descripció –si s’hagués fet– exigís nous girs narratius.

Si la descripció hi juga algun paper en aquest sentit és perquè, com ha assenyalat Phillipe Hamon, 21 la descripció és metaclassificació; és text de classificació que classifica i organitza una matèria ja segmentada per altres discursos. Abans de classificar el món, abans de ser escriptura del món, la descripció és re-escriptura d’altres sistemes de classificació. Reticulació textual, reticulació del lèxic, abans que res la descripció és la reticulació d’un extratext (classificacions, discursos enciclopèdics, vocabularis especialitzats, els diversos texts del saber oficial sobre el món, categories ideològiques…) ja reticulat i racionalitzat. Això significa que mai no podrà haver-hi dues descripcions iguals del mateix fet donat. Per això, les necessitem totes.

Si bé és cert que no es pot demanar a un text que digui el que no diu, això no treu que es puguin meditar les conseqüències narratives de les possibilitats no desenvolupades, dels camins seguits i dels no seguits en un relat que confia tant en la potència simbòlica dels llocs. I aquesta potència només pot desplegar-se si s’acara la complexa, difícil, relació entre la mirada que els descobreix, aquests llocs, i el llenguatge que els recobreix per donar-los la forma que, en la seva materialitat, no saben que tenen.

III. De la memòria involuntària a la memòria moral (Marcel Proust en Josep Pla)

Josep Pla en una entrevista, a Destino , a finals dels anys seixanta, afirmava que la seva escriptura és un esforç per

testimoniar la realidad que nos envuelve, reflejar la existencia del paisaje de por aquí o de donde sea. No calcar ni hacerse el naturalista. Por ello hay que matizar, prestar atención a los detalles, a su riqueza y a su poesía. Ya sabe usted que lo de la categoría del señor Ors no tiene ni pies ni cabeza. Es la anécdota, el detalle, lo que cuenta (…) Mi estilo, mi estilo. De joven me pasé una cantidad de tiempo muy apreciable contemplando el paisaje e intentando describirlo luego. El año de la gripe, el dieciocho, me situaba en cualquier rincón de estos campos, a resguardo del viento, y quedaba absorto, fascinado ante las formas, los colores. No puede imaginarse con qué intensidad sorbía el paisaje, tan cerca como estábamos de la muerte…Bien, pues mi estilo es esto: buscar la palabra exacta, el substantivo exacto, y después el adjetivo, para conferirle el matiz, el aire, con la misma exactitud. 22

A El quadern gris , el llibre que sorgeix d’aquell temps d’observació entotsolada en la imminència de la mort, Pla es planteja els horitzons de la seva obra en una sola frase: «Si jo pogués imitar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix». 23 Pla considera que la seva única esperança és redescriure el món que li ha tocat viure, i com a resultat d’aquest esforç, el món mateix romandria idèntic.

Això concilia el fet que l’activitat memorialística sigui necessàriament redescriptora de la realitat que envolta l’individu i, alhora, preservi, intactes, fragments d’aquesta realitat, rescatats per la redescripció de manera assagística. Com escriu Adorno, el pensament assagista té la seva profunditat en la profunditat amb què penetra en les coses, no en la profunditat amb què les redueixi a altres coses. Partir del real, a la recerca de l’emoció entranyable, i, un cop assenyalada, deixar el real novament a la disposició de qui el vulgui trobar en les seves pàgines, fetes realitat. 24 Allà on la descripció troba el seu límit, allà on ensopega amb les coses que no es deixen sotmetre sinó a través d’un gran esforç d’escriptura, comença la narració. La relació amb les coses és radicalment subjectiva: és el que Pla anomena realisme sintètic. Una voluntat de realisme que és conscient d’estar triant, de la realitat, uns fragments on condensar la visió i situar l’esforç de la paraula, amb la major gràcia possible. 25 Un esforç que, tanmateix, també davant les coses, com davant la intimitat, sovint pot trobar-se impotent: «la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió». 26 La utilitat darrera de la literatura ja només pot ser íntima: penetrar en les coses i, alhora, deixar-se penetrar per elles; fecundar les coses, deixar-se fecundar per elles, sempre a la recerca d’un esdeveniment on no tot estigui perdut: l’escriptura.

I, al seu darrere, el pensament:

Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. (…) El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. 27

En el calendari sense dates de Pla, les unitats de mesura són les paraules: les paraules dites són els instants, les paraules escrites són els dies, les llegides, rellegides o recordades són els anys, les paraules reescrites són les dècades. Però tota paraula és sempre contemporània. Ara bé: com se sustenta aquest sentit contemporani de l’escriptura represa? I com afecta, aquesta represa, a la descripció. Com es descriu un record, quan allò recordat ja ha estat descrit –per un mateix– abans, molt abans?

En 1921 Josep Pla havia publicat, com a corresponsal a Madrid, uns articles força interessants, però que havien caigut en el calaix. Quan el seu germà Pere els hi va fer arribar, acuradament retallats i recopilats segons havien anat publicant-se, Pla tenia ja molta feina feta, precisament pel caràcter doble –diari publicat al diari– d’aquella redacció inicial i per les coordenades ambigües –entre el chroniqueur i el corresponsal– en què l’hagué de desenvolupar. 28 Pla decideix no només traduir-les a la seva llengua, sinó reescriure-les. El llibre que en surt, d’aquella carpeta empolsegada, és Madrid. Un dietari , publicat en 1929 a La Nova Revista . Així, podríem dir que si les cròniques havien estat escrites per a recordar qui era, el llibre es publica per a no oblidar-ho. I és en el temps de la reescriptura –un diari no deixa de reescriure’s, només compta amb instants en què s’interromp la seva trama per a fixar-hi una inflexió provisional en forma de tipografia–, és en l’instant de constatar la seva contiguïtat amb el destí actual d’aquella signatura, que es pot dir que el dietarista escriu per a recordar qui era, fent esclatar tots els límits, ja prou imprecisos, entre diari, autobiografia, memòries, assaig…periodisme. És en aquest sentit que aquell llibre, fet sobre articles de 1921, és important per a entendre com estan fets tots els que anirà publicant.