Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

Anys més tard, amb motiu de la publicació del volum quart de les Obres Completes , Sobre París i França , oblidades i irrescatables aquelles cròniques de l’any literari 1920, les escriu de nou –segons confessa en una entrevista: «está hecho de nuevo, todo. Fíjese. Estos periódicos están en bibliotecas y sitios así. Yo no tengo tiempo de ir husmeando lo que escribí. Los he redactado de nuevo» 42 –, i els comentaris que fa de Proust, com els que podem llegir també en El quadern Gris , resulten molt aclaridors:

Marcel Proust no és un realista de la realitat directa i crua i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat –el temps retrobat–, cosa sensiblement diferent, sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic persistent, deliberat, continuat, infinitament petit, infinitament gran, transcendental. 43

El realisme dels records de la realitat s’integra, així, a la poètica de Pla: si en Proust «no hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història», 44 en ell podríem apreciar el mateix. Però, per alegria de Joan Fuster –expressada amb entusiasme escèptic en el pròleg a El quadern gris – i decepció dels historiadors marxistes dels anys seixanta, aquesta història és d’una altra mena:

Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. 45

La memòria del memorialista és una memòria moral que s’assaja amb la matèria dels dies, en els dies entesos com a matèria, i en la materialitat de la vida; una materialitat fragmentària, reconeguda en la seva fragmentarietat per l’escriptor. Però, com diu Pla de Proust,

en aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. (…) Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no podrà arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. 46

En què es basa aquesta superioritat del realisme de Proust respecte a la gran tradició literària que culmina i enfonsa alhora? Pla ho explica amb el que esdevindrà una peça clau de la seva pròpia poètica: els detalls. Els detalls, entesos com la unitat mínima impossible de reduir i, alhora, capaç de concentrar la mesura de la mateixa possibilitat de mirar el món i, fins i tot, la possibilitat de la literatura. Pla es diu, sobretot, a través de les coses insignificants, banals, en tant que en una prosa literària–com ha assenyalat Roland Barthes 47 –, la insignificança del més petit detall ens obliga a interrogar-nos, precisament, sobre la pròpia insignificança de les coses, en una interrogació que desvelarà la seva vital importància. El realisme de Pla, com el de Proust en la seva lectura, fa descansar –recaure– tot el pes del món en aquests detalls:

L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre –una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària –l’interès diríem bàsic, primari– es troba en els detalls. 48

Un realisme dels detalls, que acumula paraules, milers de paraules innecessàries per poder salvar el món en una descripció que se li assembli. I, tanmateix, aquests detalls, són els que s’escapen de la Història.

1.Walter Benjamin, El origen del drama barroco alemán , trad. cast. de José Muñoz Millanes, Madrid, Taurus, 1990, pp. 28-29.

2.Marcel Proust, El temps retrobat , trad. cat. de Joan Casas, Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 198.

3.Vitorio Gregotti, El paisaje de la arquitectura , Barcelona, Gustavo Gili, 1972, p. 111.

4.W. G. Sebald, Vértigo , trad. cast. de Carmen Gómez, Barcelona, Debate, 2001, p. 38.

5.Túa Blesa, «Textimoniar», Prosopopeya , 2, 2000, pp. 75-91.

6.J.V. Foix, «Notes sobre la mar, 6», Gertrudis , ed. de Jaume Vallcorba, Barcelona, Quaderns Crema, 1983, p. 63.

7.Georg Simmel, «Los Alpes», Sobre la aventura. Ensayos filosóficos [ Philosophische Kultur (1911-1923)], trad. esp. de Gustau Muñoz, Barcelona, Edicions 62/Ed. Península, 1988, pp. 125-131.

8.Josep Pla, El quadern gris , p. 467.

9. Ibidem , p. 534.

10.Joachim V. Ritter, «Paisaje. Sobre la función de lo estético en la sociedad moderna», en Subjetividad (1974), trad. cast. de Rafael de la Vega, Barcelona, Alfa, 1986; Javier Maderuelo, El paisaje. Génesis de un concepto , Madrid, Abada, 2005; Jorg Zimmer, «El descobriment estètic del paisatge», Revista de Catalunya 88, setembre de 1994.

11.Hans Robert Jauss, Experiencia estética y hermenéutica literaria , trad. cast. de Jaime Siles i Ela Fernández Palacios, Madrid, Taurus, 1992, pp. 134-135.

12.Francesco Petrarca, Prose , a cura de G. Martelloti et al ., Milà i Nàpols, Riccardo Ricciardi, 1955, pp. 832 i ss.

13. Ibidem , p. 840.

14. Ibidem , pp. 840 i ss.

15. Ibidem , p. 844.

16.Georg Simmel, «Filosofia del paisaje» (publicat a Die Güldenkammer , III, 1913); rec. dins El individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura [ Das Individuum und die Freiheit ], trad. cast. de Salvador Mas, Barcelona, Península, 1986, pp. 175 i ss.

17.Claudio Magris, «Prefaci», El viatjar infinit , p. 19.

18.André Breton, Manifeste du Surréalisme (1924), en Manifestes du Surréalisme , París, Gallimard, 1996, p. 17.

19.Patrick Modiano, Dans le café de la jeunesse perdue , París, Gallimard, 2007, pp. 11-12.

20. Ibidem , p. 137.

21.Philippe Hamon, Introduction à l’analyse du descriptif , París, Hachette, 1981, pp. 57-61.

22.Baltasar Porcel (entrevistador), «Josep Pla y sus trabajos», Destino , 1545, març de 1967, p. 53.

23.Josep Pla, El quadern gris , p. 377.

24.Theodor W. Adorno, L’assaig com a forma , trad. cat. de Gustau Muñoz, València, PUV, 2004, p. 32.

25.Josep Pla, Les illes ( Obra Completa , vol. 15), Barcelona, Destino, 1970, pp. 8-9.

26.Josep Pla, El quadern gris , p. 293.

27. Ibidem , p. 511.

28.Vg. la Introducció de Xavier Pla a Josep Pla, Cartes a Pere , Barcelona, Destino, 1996.

29.Josep Pla, «Diario de mi estancia en Madrid», sábado 15 de marzo, La Publicidad , 10 de març de 1921, p. 1.

30.Josep Pla, Madrid. Un dietari , Barcelona, La Nova Revista, 1929, p. 47.

31.Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari ( Obra Completa , vol. 3), Barcelona, Destino, 1967, p. 515.