Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

L’operació de reelaboració dels articles sobre Madrid es repetiria, aquesta vegada sense canvi de llengua, de manera igualment abrupta i no menys substancial, els anys 1957 i 1966, en incloure’l a les Obres Completes. No es tracta només del pas d’una versió arrauxada i a rajaploma dels dies a una de menys espontània i urgent: les implicacions de tot ordre –fins i tot polítiques– d’aquesta reescriptura es xifren en els detalls formals del fet que una impressió com la plasmada a La Publicidad del dia 10 de març:

Cuando me he levantado, esta mañana, me he dado cuenta de que había dormido en una habitación infecta y mugrienta. He dormido en «La Perla», casa de viajeros de la calle de Preciados. En la habitación había dos camas, una de ellas desvencijada y rota y esto es ya una cosa muy triste.

Dudo que se pueda inventar algo más densamente sobado, manoseado i sudado que una casa de viajeros con vistas a la Puerta del Sol. 29

en 1929, en Madrid. Un dietari esdevingui:

Quan m’he llevat aquest matí m’he adonat clar que havia dormit en una habitació greixosa i horrible. He dormit a La Perla , una casa de viatgers del carrer de Preciados. A l’habitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. Això és molt trist.

Dubto que es pugui inventar res més densament suat, tacat i oliós que una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol. 30

per a finalment, el 1957 i 1966, en Madrid 1921. Un dietari derivar en:

És evident: aquest matí, en llevar-me, he tingut la plena confirmació del que ahir vespre, en arribar, tan cansat, em semblà vagorós i incert.

He dormit a La Perla, una casa de viatgers del carrer de Preciados. A l’habitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. I la palangana.

Això, si voleu, és trist. Però resulta que ja no és tan trist, si hom pensa el prestigi que pot arribar a tenir una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol. De seguida està dit! La situació és la situació i la qualitat és la qualitat. 31

Certament, la voluntat de realisme no pot ser l’única justificació de l’existència o no d’una palangana en una pensió madrilenya, avui desapareguda però on, en el seu moment, van suar tinta alguns dels escriptors catalans més importants de l’època. Resulta difícil pensar que, aquest objecte, esmentat de manera tan i tan precisa, però en canvi sense presència en les pàgines originals, aquesta palangana aïllada en el text, no sigui alguna cosa més que un receptacle per a l’aigua amb què netejar-se. Si algú havia llegit les dues versions anteriors del llibre i tenia certa memòria de la seva pròpia lectura, sens dubte sentiria una certa indignació en veure que els judicis severs sobre la capital d’Espanya quedaven suavitzats; però aquesta manipulació tan evident, en ser subratllada per aquest nou objecte, donava a entendre a aquest lector, dotat de memòria moral de la seva pròpia lectura, que aquesta era una manipulació en una escriptura constreta per les mateixes poderoses raons per les quals no podia, en 1957 i en 1966, construir-se a Espanya cap edifici més alt que la Torre de Madrid.

Com tot assagista, Pla s’explica ell mateix; en escriure sobre allò que mira, dóna la mesura de la seva mirada, no de les coses. En aquest sentit, Fuster considera que la societat, en reflectir-se en l’escriptor –al capdavall com en qualsevol altre dels seus contemporanis–, s’està reflectint en una part viva d’aquesta societat: la diferent empremta que en queda, d’aquest reflex, és el que farà valdre aquest reflex, que Fuster s’estima més d’anomenar testimoniatge, noció que inclou el testimoni dins la contemporaneïtat intemporal de l’escriptura i, alhora, remarca la seva radical actualitat. La primera obligació d’un escriptor, segons Pla, «és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». 32 Però, en cap moment suggereix aquesta idea planiana que aquest reflex hagi de cristal·litzar, necessàriament, mecànicament, en aquelles pàgines que l’escriptor dedica a la seva època, a la seva societat. Fuster, tot comentant Pla, va saber distingir força eficaçment aquestes diferents perspectives d’emmirallament: no es pot oblidar que «entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha de produir el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament , perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal– subjecte». 33 Aquesta qüestió és fonamental per a no confondre versemblança amb realisme, realisme amb realitat, realitat amb veritat i veritat amb veritat literària. 34 L’objectiu de Pla és d’una altra mena; s’assembla al que assenyala Habermas pensant en Walter Benjamin, 35 la tasca d’aquell que se situa entre el llenguatge i la memòria per a rescatar fragments d’existència consisteix en la descripció d’una imatge abreujada del món que sigui capaç de salvar, esotèricament, allò amenaçat pel decandiment inexorable d’un temps homogeni i buit. No sembla una altra cosa el que es proposava Josep Pla quan afirmava que:

m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries records, reminiscències –que són les ombres de les ombres dels records–, biografies, correspondències, retrats literaris. (…) La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. (…) El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit. 36

De fet, no deixa de sorprendre la manera com s’expressa aquest desig, perquè, comptat i debatut, el gruix de la literatura catalana de començaments del segle XX es caracteritza precisament per no ser una altra cosa que això, amb una especial preeminència del periodisme literari. Ara bé, cal entendre aquí que el periodisme literari és una sòlida estructura literària en el cas de la literatura catalana –com en el cas de la literatura vienesa en un altre sentit– en virtut d’una excepció. Tal com el concep el mateix Pla al prefaci de La vida amarga , el vincle entre periodisme i narració ni és fàcil ni està mancat de renúncies, tensions, derrotes. Però d’aquí ve també una part important de la seva força:

Aquest és un llibre de literatura narrativa, que és la literatura que m’hauria agradat de cultivar si no m’hagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme m’ho hagués permès. Però no fou possible. El problema de saber si hauria tingut alguna habilitat per dedicar-me a la narració està, naturalment, per veure. L’interès, el gust, per aquesta classe de literatura, el sentia. Però això és tan poca cosa! Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové d’una capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior servida per una llarga, permanent, inacabable experiència d’observació, de memòria i de treball. (…) El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a l’observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens d’interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra –i aquest és el meu cas– els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. 37