Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

En aquest text es dóna forma estilística a un fet suposadament verídic, l’ascensió al Mont Ventoux, prop d’Avinyó, que exposat en forma d’una epístola –per tant, amb una alt sentit de la codificació genèrica, però en aquest casa molt vinculada a una altra forma que ja comptava amb la seva tradició: la confessió, entesa com a expressió de la conversió– situa l’individu en una posició nova i encara insospitada: davant la possibilitat d’escriure’s en escriure sobre els seus conflictes interns. Com ha assenyalat Hans Robert Jauss, 11 en reflectir Petrarca el jo líric en les manifestacions de la natura exterior, tematitzar la seva solitud i obrir a la memòria els paisatges interiors determina una inflexió definitiva en el concepte d’ aisthe sis medieval. Però, a més a més, cal advertir que aquest procés es troba vinculat en els seus inicis a la temptació d’endinsar-se en allò prohibit; només cal parar atenció a la seriosa advertència que el text de Petrarca posa en llavis d’un home gran, és a dir, d’una encarnació de l’experiència:

En una fondalada trobem un vell pastor que, amb insistència, mira de dissuadir-nos de la nostra ascensió: ens va dir que cinquanta anys enrere ell havia pujat al cim, empès pel mateix ardor jovenívol, i que res no n’havia tret sinó fadiga i penediment, esgarrapades al cos i esquinçalls a les robes produïts per les roques i els esbarzers, i que no sabia que ningú ho hagués intentat després. Com que els joves són rebecs als consells, davant tals advertiments la mateixa prohibició feia créixer el nostre desig. En veure que els seus esforços resultaven inútils, l’home gran va avançar una mica entre el pedreguer i ens hi va assenyalar una senda costeruda, en tant que multiplicava els seus avisos repetidament mentre ens allunyàvem. 12

No resulta gaire difícil llegir al·legòricament en aquestes ratlles el procés de transformació que el pensament estava realitzant en aquells anys; la decisió dels joves implica un qüestionament de la veritat absoluta que sobre la realitat mirava de definir el pensament medieval i afirma la indefugible necessitat d’anar a la recerca del seu enigma com a única estratègia per a trobar la seva certesa. Però, alhora, indica el trasbalsament del pensament davant la possibilitat que l’home miri d’assolir allò que més ocult hi ha en ell: la seva pròpia interioritat, per la puresa de la qual es podia maldar infinitament, però que només a partir de les ratlles que seguiran se’n podria delerar la comprensió i realització. Un deler que esdevindrà neguit.

Una inquietud a què Petrarca és empès des d’una altra escriptura: la d’Agustí d’Hipona; quan el cim és assolit i, comença a llegir a l’atzar les seves Confessions , un llibre que el poeta sempre portava amb ell:

Déu n’és testimoni, i també el meu germà, que es trobava present perquè esperava amb interès sentir Agustí de la meva boca, que les primeres ratlles que vaig veure deien: «I els homes van a admirar l’alçada de les muntanyes, l’enorme agitació del mar, l’amplada dels rius, la immensitat de l’oceà i el curs dels astres i s’obliden d’ells mateixos». Confesso que vaig quedar atònit. El meu germà desitjava que continués llegint, però li vaig demanar que no m’importunés, i vaig tancar el llibre, enutjat contra mi mateix, perquè la bellesa terrena encara m’admirava, malgrat que dels propis filòsofs pagans deuria d’haver après fa temps que res no hi ha digne d’admiració sinó l’esperit, a la grandesa del qual res no és comparable. 13

El moment en què entren en contrast el paisatge exterior i el paisatge interior esdevé, precisament, en mostrar-se en contrast la lletra i la natura en l’àmbit de la individualitat problemàtica; és el fet llibresc de fer coincidir allò que es llegexi amb allò que s’esguarda el que determina una tercera vessant de l’experiència, la del sentit lletrat d’allò que s’esguarda; interior i exterior entren en conflicte lletrat, un conflicte que només la lletra podrà desenvolupar, però que, en tant que descobriment de la interioritat com a desvelament estètic produït pel xoc de l’exterioritat, no es podrà resoldre. El subjecte ha sofert

una transformació, i ja no podrà pas tornar a ser el que era: la seva posició en la realitat ha quedat modificada per sempre:

Satisfet per haver vist aquella muntanya, vaig tornar l’esguard de l’ànima envers mi mateix, i des d’aquell moment ningú no em va sentir parlar fins que arribàrem al pla, car aquelles paraules em tenien ocupat i silent. No podia pensar que es tractés d’una casualitat, sinó que pensava que allò que s’hi havia llegit havia estat escrit únicament per a mi. 14

D’ençà que són escrites aquestes paraules, aquesta serà la condició i límit del pensament de Petrarca: no deixar d’esguardar-se, mirar de descendir vertiginosament en si mateix en cada gest de l’encaminar, i, sobretot, recercar-se contínuament. Allò que tradicionalment es considera com un pont d’arribada del relat de Petrarca, l’entotsolament i el recolliment, és més aviat el punt de partença d’una nova manera de reflexionar pròpiament moderna. Miri allò que miri, onsevulla que posi el seu esguard, la seva atenció, a partir d’aquest instant la seva ment s’aparta de la visió exterior del món per a lliurar-se a la meditació; però aquesta meditació no és possible plenament fins que no s’acompleix en l’escriptura. El nou individu que ha tornat del turó es troba en una deriva en què serà primordial el paper de l’escriptura, tal com es refereix al final del relat:

Capficat en aquestes reflexions i sense notar els sotracs del camí, vaig arribar, nit entrada i amb la grata companyia de la lluna plena, al modest alberg d’on havia partit de matí. I mentre els criats preparaven el sopar, em vaig retirar a soles a un apartat racó de la casa per a afanyar-me a escriure’t de seguida aquesta lletra, car temia que, si ho ajornava, el canvi de lloc potser canviaria els meus pensaments i refredaria el meu propòsit de ferho. Podeu veure, doncs, pare estimadíssim, que no vull que res meu et quedi amagat, que no sols et descobreixo la meva vida sencera, sinó fins i tot cada un dels meus pensaments. 15

D’aquest fet podem desprendre que els llibres –la lectura– ja van estar presents de manera constitutiva en la primera manifestació de descoberta del subjecte autònom a través del paisatge, i que el llibre –l’escriptura– esdevé imprescindible perquè aquest esdeveniment prengui sentit en la forma, que no té per prioritat representar altre indret que el seu lloc d’enunciació en transformació: l’individu. D’aquí que els enunciats responguin de la inaprehensibilitat de l’ésser que es desvela com a inaprehensible. Pert tant, no ens ha d’estranyar que la mirada sobre el paisatge sigui sempre una mirada lletrada, però que la lletra no tingui com a prioritat la descripció d’allò que veu, sinó, a l’estil de Montaigne, la mesura de la mirada.

Georg Simmel considera el paisatge una obra d’art in statu nascendi , determinat per una visió tancada en si experimentada com a unitat autosuficient, entrellaçada tanmateix amb un estendre’s infinitament més llunyà, que flueix diferidament, compresa entre fronteres que no existeixen per al sentiment de totalitat subjacent a la natura; una visió que enderroca constantment les autoimposades barreres. El paisatge, separat i autonomitzat, és espiritualitzat per l’obscura saviesa sobre aquesta connexió infinita, de la mateixa manera que l’obra d’un home es troba davant nostre com una imatge objectiva, autoresponsable i, tanmateix, continua estant en un entrellaçament difícilment expressable amb tota l’ànima, amb tota la vivacitat del seu autor, portada per ell i recorreguda en forma encara perceptible. La natura, que res no sap d’individualitat, és reconstruïda per la mirada de l’home que divideix i que conforma allò dividit en unitats aïllades en la corresponent individualitat del paisatge. 16 El sentiment del paisatge és una i la mateixa cosa que la unitat visual del paisatge.