Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

10.Reyes Mate, Medianoche en la historia , p. 119.

11.Walter Benjamin, Dirección única , trad. cast. de Juan. J. del Solar, Madrid, Alfaguara, 2002, p. 42.

12.Josep Pla, El quadern gris , Barcelona, Destino, 1966, pp. 365-366.

Literatura, paisatge, descripció

L’esperit té els seus paisatges, la contemplació dels quals només li és donada durant un temps.

MARCEL PROUST

Un matí va aparèixer a la premsa una nota que informava sobre un simposi sobre el paisatge que s’estava realitzant a Olot; la columna periodística no dubtava a considerar que es desenvolupava en el marc més adient per a tals reflexions, entre fagedes, prats i volcans. Immediatament s’establia en la ment del lector la imatge d’uns peripatètics ponents departint mentre passejaven, empesos de manera indefugible a comentar allò que els envoltava; es tractava d’una imatge que el text del diari considerava absolutament imprescindible, però que, tanmateix, no deixava de ser inquietant. Llavors vaig sortir de casa i em vaig encaminar cap a l’estació del ferrocarril que va de Girona a Olot, decidit a anar a la capital de la Garrotxa per tal d’enfrontar-me al mateix paisatge que, intuïa, havia sotragat aquell periodista i aquells ponents; em volia perdre entre muntanyes i volcans per a retrobar l’origen d’aquesta imatge que obligava a meditar tan profundament. Caminant, vaig arribar a l’estació: no vaig descobrir, insospitadament, un edifici de dimensions fora d’ús, monumental, ni l’andana era coberta com en un singular hivernacle, sinó un petit edifici de parets vermelloses, finestres emmarcades en pedra, no gaire grans, amb unes teulades caminables com sales d’espera; però no vaig trobar al seu costat les andanes, ni les vies, ni el balast i les travesses, ni cap altra infraestructura que no fos l’edifici mateix, amb el seu característic posat ferroviari, però isolat i impecable. Les portes de l’interior, per on normalment entren i surten gent i bagatges, eren tancades i no es veia ningú. Havia fet tard: no al tren, sinó a l’estació; i només faltava que aparegués un personatge que em donés un paperot, on en lletres de difícil entendre digués: «Sempre fareu tard».

Aleshores, em vaig adonar d’una doble errada.

La primera, que el ferrocarril Girona-Olot no funciona des de 1969. Desconcertat, vaig caminar encara algunes passes mirant al meu voltant; es tractava d’una mirada sense topants concrets, que ensopegava en les façanes dels edificis i els arbres del voltant sense establir cap perspectiva. De sobte, una línia blanca i blava, rotundament, va dividir tot el que veia; de fet, ho va organitzar tot fent-la possible, la perspectiva. En aquell instant, per sobre del viaducte ferroviari que travessa la ciutat, i que passa al costat de l’estació del tren d’Olot per a entrar a les andanes elevades de l’única estació de ferrocarril que encara funciona a Girona, havia irromput un Talgo , que amb un xiscle lent i esmorteït arribava des de França, dividia l’aire, proposava un altre horitzó que no delimitava el cel, sinó el viatge. Es va sentir, llunyana però nítida, la megafonia anunciant l’arribada del Talgo procedent de París-Austerliz: Austerlitz… vaig mussitar, i vaig recordar un amic que m’havia explicat feia dies una anècdota semblant en un viatge a Londres, on de manera inesperada va anar a parar a l’estació de ferrocarril de Liverpool Street. Res d’aquell viatge li va resultar gaire interessant, o extraordinari, tret que va sentir-se molt estrany en aquella estació i que, de tornada, en arribar a la de Sants, també per megafonia s’anunciava l’arribada del Talgo provinent de París-Austerlitz; però fins que no m’ho va explicar, no va adonar-se –de fet, li vaig haver de fer veure– que l’estació de Liverpool Street era un espai importantíssim de la darrera novel·la de W. G. Sebald. Tots dos som lectors i relectors de Sebald, i alguna vegada hem comentat que un dels seus trets més extraordinaris és la manera com les coses més importants dels seus llibres es fan comprensibles a l’atzar, quan el llibre ja no és a les nostres mans.

La segona errada també es transformava en evidència: no m’havia calgut arribar a Olot per a tenir una experiència del paisatge, perquè la irrupció de Sebald, com la de J. V. Foix, en la meva mirada sobre el present i el passat del que estava veient havia exigit reconèixer, constitutivament, allò que hi havia al meu davant com a paisatge.

I. Paisatge i silenci

El paisatge no hi és, on tradicionalment ha estat buscat, sinó allà on la mirada el troba o el retroba, en la seva infinitud. No hi ha res més equívoc que anar a buscar fagedes i muntanyes per a entendre l’origen de la reflexió sobre el paisatge. Només hi trobaríem la seva gènesi, no el seu origen. La condició i límit de tot origen és dissoldre’s i esdevenir el somni d’un destí. No es tracta d’establir un plec d’oblit sobre l’origen, sinó –en l’oblit– acomplir-lo, dotar-lo de la seva plena referència a si mateix. Signem els mots de Benjamin segons els quals l’origen no és un fet, una categoria històrica que tingui res a veure amb la gènesi, sinó una categoria plenament històrica per ella mateixa: per origen no s’entén l’arribar a ésser d’allò que ha sorgit, sinó allò que està sorgint de l’arribar a ésser i de l’esdevenir. L’origen es localitza en el fluir de l’esdevenir com un terbolí que absorbeix en el seu ritme el material relatiu a la gènesi. L’origen no és pas res d’acabat. El ritme de l’originari es mostra com a restauració, com a rehabilitació, com a pregunta per l’origen, d’una banda, i de l’altra com quelcom d’imperfecte, d’inacabat. 1 Consegüentment, l’origen no pertany al món dels esdeveniments, no es posa en relleu en cap evidència fàctica. Al voltant de l’origen tot sorgeix, en realitat, de l’esdevenir, i tot emergeix envers la pròpia desaparició. Tot allò que en l’origen és distància, és llunyania; no res de llunyà, o remot, abastable amb l’esforç de reconstrucció de les passes a la recerca de la proximitat perduda, sinó la llunyania mateixa: una impalpable i adherent traducció de distància.

Per tant, la gènesi és rescatable, eruditament, museogràficament; l’origen no. Anar a buscar paisatges a allò que anomenem natura –i que ja no existeix a Occident–no fa diferent l’erudit del boletaire. Si per a parlar del paisatge encara hem de pensar en fagedes i muntanyes és que l’erudició –o la museografia– ens fa mereixedors d’aquells mots de Marcel Proust que, en referir-se la reiteració de la visió d’una església o l’audició d’una simfonia, assenyala:

en aquesta fugida lluny de la nostra pròpia vida que no tenim valor de mirar, i que s’anomena erudició– les coneixem tan bé, i de la mateixa manera, com el més savi afeccionat a la musicologia o a l’arqueologia. Quants n’hi ha que es limiten a això, que no extreuen res de la seva impressió i envelleixen inútils i insatisfets, com solters de l’art! Tenen els neguits de les verges o els mandrosos, i que la fecunditat o el treball guaririen. Són més exaltats parlant de les obres d’art que els mateixos artistes, perquè com que llur exaltació no és per ells l’objecte d’una dura tasca d’aprofundiment, surt a fora, escalfa llurs converses, fa enrogir llurs cares (…) Però aquestes manifestacions no els obliguen a aclarir la naturalesa de llur amor, no la coneixen. 2

Encara som –o hauríem de ser– origen en tant que l’experiència original del paisatge continua desplaçant-se, i ara el paisatge, el veritable paisatge és en un altre lloc. D’entrada perquè les referències kantianes a la bellesa i al sublim han quedat desbordades per la seva hipòstasi pintoresquista, per bé que assumible com a inèrcia en el desplaçament. Però, sobretot, aquest desplaçament implica reconèixer que el paisatge ha quedat transformat no només per la intervenció humana en la natura, el pas de la geografia a l’antropogeografia –tal com la defineix Vittorio Gregotti, 3 com a ambient modificat pel treball i la presència de l’home–, sinó pel fet que el retorn a la natura ja no és possible si no és en termes erudits i des d’un àmbit, el de la ciutat, que ha quedat travessat també pel paisatge.