Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

La literatura seria una manera de relacionar-se amb la densitat, amb l’opacitat dels llocs, en un esforç que també seria relacionable als no llocs o als contraespais o heteroespais, en l’accepció foucaultiana, 9 en tant que espais oberts i tancats alhora, com un espai que pot contenir-ne d’altres, que pot implicar-ne d’altres fins i tot més enllà de les seves contradiccions, temporals i tot.

Si, com escriu Reyes Mate, «memòria significa considerar el passat declarat insignificant com a part fonamental de la realitat», 10 si tenim present que per a Benjamin «la memòria s’assembla als raigs ultravioleta capaços de detectar aspectes mai no vistos de la realitat», 11 la literatura, i especialment en la seva textura autobiogràfica o assagística, pot ser concebuda com va ser escrita: per aconseguir que aquesta visibilitat esdevingui legibilitat, que la seva relació amb els llocs els faci significar incessantment.

En aquest punt la definició d’ètica dels espais no es pot aïllar de la concepció de la mirada moral, o de la memòria moral, i fa necessari afegir algun element determinant, que per a Josep Pla és la por, com per a Walter Benjamin seria l’instant de perill, que posa en moviment el sentit, o que entén el sentit com a moviment:

La por es troba, em sembla a mi, a la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por –els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert –i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria –llevat de la sexual, dispersa i intercanviable– encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral –l’única que importa– neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix. 12

L’espai es relaciona amb la memòria moral com a esdeveniment, sorgeix de la sensació ineludible d’estar a punt de perdre el que estem veient, la manera com ho veiem, que participa també de l’excepcionalitat i el desbordament, però que sobretot es relaciona amb la desaparició.

La memòria determina la forma dels espais; especialment en l’espai canviant per definició, la ciutat, la memòria exerceix un paper de resistència a la transformació com a forma de destrucció, més que d’oblit, del passat. Més enllà de la commemoració, que converteix un indret en un emblema, resulta interessant en aquest punt la història invisible, imperceptible dels llocs, però que permet que continuïn existint. A París hi ha un exemple molt clar que pot ajudar a comprendre aquesta idea: el Chemin de Fer de Petite Ceinture. Es tracta d’un antic ferrocarril de circumval·lació que fa la volta sencera a la capital de França, una mica més endins de l’actual Boulevard Périferique, enllaçant tots els barris dels afores. Quan es va inaugurar en el segle XIX, i fins als anys trenta del XX, era un mitjà de transport molt popular, no sols pel seu recorregut circular, sinó perquè posava en relació les línies de les grans estacions cèntriques entre si. La irrupció del metro, no sols amb un tipus de servei més urbà sinó també amb pressions polítiques de les companyies a les autoritats, va fer que el Chemin de Fer de Petite Ceinture s’enfonsés. Tot i que algun tram va ser recuperat per l’actual servei del RER, i algun altre s’ha convertit en jardí improvisat –la Petite Ceinture és una mena de jardí secret de París, un bosc lineal amb una llum d’aquari filtrada pels arbres que, a banda i banda, han crescut fins a aixecar un túnel de silenci–, la infraestructura ferroviària continua existint, com un Ring vienès però ruïnós, testimoniatge d’un segle abandonat i d’un segle d’abandonament. De la mateixa manera que Viena va construir el Ring i hi va quedar empresonada a dins, París va abandonadar-se a si mateixa dins d’un anell de ferro fet malbé, que podria ajudar a explicar per què la capital de França travessa, a hores d’ara, un dels seus moments més difícils. Tanmateix, qualsevol humil fragment de balast de la Petite Ceinture conté tanta història de París, i fins i tot de França i d’Europa, com les pedres de marbre del monument més altiu: aquesta infraestructura ferroviària va ser clau, per exemple, per a l’entrada dels nazis a París, el 1940.

Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual s’han construït edificis sencers, deixant només l’espai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en d’altres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions s’han reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia d’Auteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una d’aquestes sales d’espera que són els cafès vaig escriure la primera versió d’aquestes notes.

Però hi ha un indret concret d’aquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de l’antiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes d’aquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. D’aquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni l’edifici d’accés; tot s’ha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes d’herbei, una escala d’accés des d’una avinguda superior entaforada per les bardisses –i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar d’una banda a l’altra de la via per l’entortolligada Rue de la Mare. Després d’haver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és l’únic pont d’aquestes característiques que no ha estat enderrocat. L’explicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.

Sense aquests tres noms, segurament aquest pont ja no existiria, i aquest racó de la ciutat tindria qualsevol altra forma. L’existència de la Petite Ceinture va molt més enllà d’uns mapes que encara es veuen cartogràficament obligats a registrar el traçat d’unes vies mortes.

La literatura permet, més enllà de la transformació de llocs en espais, més enllà de la relació entre el lloc històric i el lloc de la memòria, retornar a l’indret: hi ha indret allà on la desaparició i l’oblit implícit en la transformació del lloc en espai resisteix a la desmaterialització, hi ha indret quan els llocs deixen de tenir la seva forma en l’oblit, però ja no poden recobrar la forma del que eren com a record o del que haurien estat com a record. De la mateixa manera que tot allò que en la mirada és distància és llunyania, la proximitat amb l’indret és el retorn des d’aquesta llunyania, però pertany encara a aquesta llunyania, per més propera que pugui semblar. Ara bé: en el moment que un indret es fa present i permet albirar que conté tanta memòria com avenir, ja no és possible no considerar aquest indret com una cruïlla. Tot allò que en la transformació del lloc en espai no desapareix és l’indret. Hi ha indret quan la darrera transformació d’un lloc en un espai té en compte les anteriors, totes les anteriors, i s’hi relaciona fins al punt de reconèixer que tot espai és sempre semipropi i semialiè; fins i tot quan es tracta d’un no-lloc, la consciència d’aquesta definició negativa ja permetria considerar-los espais en què la buidor és una forma de presència humana que no deixa d’interrogar-nos. L’ètica dels espais és el retorn als indrets.