Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

En aquest punt cal tenir presents les categories que sobre la transformació dels llocs en espais va plantejar Michel de Certeau: «un lloc és l’ordre (qualsevol) segons el qual els elements són distribuïts en les relacions de coexistència (…), una configuració instantània de posicions. Implica una indicació d’estabilitat», mentre que

hi ha espai a partir del moment en què es prenen en consideració els vectors de direcció, les quantitats de velocitat i la variable del temps. L’espai és un encreuament de mobilitats. Està, d’alguna manera, animat pel conjunt de moviments que s’hi desenvolupen. Espai és l’efecte produït per les operacions que l’orienten, el circumstancien, el temporalitzen i el porten a funcionar com a unitat polivalent de programes conflictuals o de proximitats contractuals. L’espai seria al lloc el mateix que li esdevé al mot quan és dit, és a dir, quan es troba de ple en l’ambigüitat d’una realització, transformat en un terme rellevant de múltiples convencions, plantejat com l’acte d’un present (o d’un temps), i modificat per les transformacions degudes a successives proximitats. A diferència del lloc, en ell no hi ha ni la univocitat ni l’estabilitat d’allò «propi».

En suma: l’espai és un lloc practicat . 2

La qual cosa implica, ineludiblement, que tot espai és antropològic, existencial, per més que les determinacions geomètriques vulguin insistir en la seva condició de lloc, atès que, en cada lloc «hi ha tants espais com experiències espacials diferents», tal com De Certeau recull de Merleau-Ponty. 3 De fet, és la idea de relat el que li permet incidir en la condició infinita d’aquesta transformació, ja que «els relats efectuen un treball que, de manera incessant, transforma els llocs en espais o els espais en llocs. Els relats organitzen els jocs de relacions canviants, que mantenen els uns amb els altres. Aquests jocs són innombrables, dins un ventall que va de la instal·lació d’un ordre immòbil i gairebé mineral (res no es mou, tret del discurs mateix, que com un tràveling recorre la panoràmica) fins a la successivitat accelerada de les accions multiplicadores d’espais». 4 Certament, el concepte de joc implica una categoria de repertori que podria pensar-se finita, però la condició infinita de la narració permet pensar que aquesta aparent limitació no n’és. Més aviat remet al fet que entre tots els relats d’espai s’estableix una relació dialògica que continuarà obrint incessantment els llocs, fins i tot a partir del relat d’un ordre immòbil, que continua sent diegesi mimètica pragmàtica el significat de la qual es constitueix alhora que s’hi constata l’ordre immòbil que instaura en la realitat –però no en l’escrit. Potser caldria enquadrar aquestes reflexions de De Certeau en un gest més ampli que abasti totes les possibilitats del llenguatge. Però també totes les possibilitats de la història.

Aquesta qüestió, però, esdevé molt més complexa encara, si és possible, quan la relació amb el lloc queda travessada per la condició de l’exili; no sols pel fet que, gairebé de manera tautològica, l’exili implica una presència en un lloc determinada per l’absència imperativa d’un altre, i la relació que amb aquest darrer es manté, sinó per la dificultat per a establir, des de l’exili, les relacions amb els petits espais, dominat com és l’exili per les grans caracteritzacions de la despossessió: la terra del transterrat o del desterrat, la pàtria de l’expatriat, la ciutat del deportat, no tenen ben bé un terme equiparable pel que fa al barri, al carrer, a la casa, a l’habitació pròpia. En canvi, hi eren, quan l’exiliat hi era i no n’era; constituïen la seva quotidianitat imperceptible que, irrescatable, esdevé difícilment enunciada. Pot ser que en aquests llocs hi hagi aspectes de la definició d’exili que esperen la seva explicació, hi ha maneres de considerar-los com a llocs de la memòria i, per tant, que puguin també sumar-s’hi, sense monumentalitats ni solemnitats, incommemorables perquè el seu temps pertany a un calendari que fa tard als llocs de la història.

El cas més punyent de lloc històric esdevingut lloc de la memòria serien els camps de concentració i extermini del nazisme. Generalment, aquestes consideracions no solen realitzar-se sinó en aquest cas concret de testimoniatge. Ara bé: no serà objectiu d’aquest llibre acarar l’esgarrifosa especificitat de la relació entre memòria, història i espai que Auschwitz –un nom que conté tots els altres– implica; no és una qüestió que es pugui cobrir amb un capítol d’un llibre d’abast més general; la seva exigència és de tal magnitud que ara no podria ser ni imaginada per aquestes pàgines. Però val a dir que sense la reflexió sobre la qüestió que han desenvolupat la filosofia i la literatura en el darrer mig segle llarg, moltes de les categories que s’articularan en aquest llibre haurien resultat inconcebibles. Igualment, caldria esperar que aquestes pàgines l’hi retornessin, a aquella necessitat de pensar Auschwitz, algunes reflexions que només poden fer-se a partir d’indrets menors en la dialèctica històrica; és a dir, ampliant les reflexions benjaminianes sobre la història dels sense nom –«és més difícil honorar la memòria dels sense nom que la dels famosos, dels cèlebres, sense exceptuar poetes i pensadors. A la memòria dels sense nom està consagrada la construcció històrica»–, 5 el que esperen aquestes pàgines és traçar una legibilitat per a indrets històricament imperceptibles, però que, observats des de la idea literària de la memòria, encara no han acabat de dir-nos tot el que ens han de dir perquè ni tan sols han pogut començar a fer-ho, o potser ho han fet d’una manera que no encaixa en l’articulació discursiva convencional.

Per això caldrà interrogar, fins i tot, llocs molt coneguts, ciutats senceres que tothom coneix perfectament , per endinsar-se en el seu palimpsest, tot entenent, com ho fa Michel de Certeau, que tot lloc és un lloc estratificat, que «el lloc és un palimpsest. L’anàlisi erudita no en coneix més que el darrer text, que no és efecte sinó de les seves decisions epistemològiques, dels seus criteris i dels seus objectius». 6 Claudio Magris, que parlaria més aviat de sediments, com en els rius, incorpora el viatge a aquesta reflexió: si «El viatge en l’espai és alhora un viatge en el temps i contra el temps», «un lloc també és temps condensat, temps múltiple. No és únicament el seu present, sinó també el laberint de temps i èpoques diverses que s’entrellacen en un paisatge i el constitueixen»; en això, segons l’escriptor de Trieste, l’individu no és diferent. I la figura de l’escriptor seria la que consideraria que «el viatge-escriptura és una arqueología del paisatge». 7 Del paisatge i d’un mateix.

Caldria, doncs, tornar als llocs potser sense voler per trobar una memòria que no sabem que tenen, que no sabem que tenim; i no fóra bo que aquest retorn fos simplement propiciat per una mera renovació urbanística o una melangiosa enyorança no pas d’un temps anterior sinó d’edats prèvies de falsos malencònics. Ni per cap renovació, en realitat. Caldria assumir que, a tot arreu, hi ha el que l’antropòleg de Chambéry anomena «llocs opacs»:

Sota l’escriptura fabricant i universal de la tecnologia romanen els llocs opacs i tossuts. Les revolucions de la història, les mutacions econòmiques, les barreges demogràfiques hi són estratificades i hi romanen, entaforats en els costums, els rituals i les pràctiques espacials. Els discursos llegibles que els articulaven no fa gaire han desaparegut, o no han deixat en el llenguatge més que alguns fragments. Aquest lloc, en la seva superfície, sembla un collage . En realitat, es tracta d’una ubiqüitat en la densitat. Un amuntegament de capes heterogènies. Cadascuna, com la pàgina d’un llibre deteriorat, reenvia a una manera diferent d’unitat territorial, de repartiment socioeconòmic, de conflictes polítics i de simbolització identificatòria. 8