Antoni Martí Monterde: El far de Løndstrup

El far de Løndstrup guanyà l’any 2013 el III Premi d’Assaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Vicent Alonso, Cèlia Amorós, Gustau Muñoz, Josep Maria Terricabras i Tobies Grimaltos.

Aquesta obra va obtenir un ajut a la creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2006.

© Antoni Martí Monterde, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, El far (2015)

ISBN: 978-84-370-9761-9

L’espace entre les choses a la forme de mes parolesLa forme des paroles d’un inconnuD’un vagabond qui dénoue la ceinture de sa gorgeEt qui prend les échos au lasso

Entre des arbres et des barrières,Entre des murs et des mâchoires,Entre ce grand oiseau tremblantEt la colline qui l’accable,L’espace a la forme de mes regards.

PAUL ÉLUARD

Vivir es crear pasado .

MACEDONIO FERNÁNDEZ

Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records .

JOAN FUSTER

Índex

EL FAR DE LØNDSTRUP El far de Løndstrup

LITERATURA, PAISATGE, DESCRIPCIÓ

I.Paisatge i silenci

II. La desaparició de la descripció (Patrick Modiano)

III.De la memòria involuntària a la memòria moral (Marcel Proust en Josep Pla)

LES PÀGINES DEL VIATGE

XAVIER DE MAISTRE, EXTRATERRITORIAL

UNA ESTRANYA AVENTURA. GOETHE, FLÂNEUR A ITÀLIA

EL SIGNIFICAT DE VENÈCIA

I.Venècia i la memòria involuntària: Henri de Régnier, precursor de Marcel Proust

II. Mirar de mirar Venècia

WALTER BENJAMIN: la biblioteca com a autobiografia

JOSEPH BRODSKY: la cambra exiliada

EN LLOC DE CONCLUSIONS, AMB JOSEPH CONRAD I W. G. SEBALD

El far de Løndstrup

El far de Løndstrup

La noció de llocs de la memòria implica una interrogació sobre l’ètica dels espais i la manera com aquesta ètica s’inscriu en els llocs per descobrir-ne la condició històrica. Un lloc històric, però, resulta més clarament distingible que un lloc de la memòria, malgrat que totes dues categories participin alhora en el mateix esforç per trobar la continuïtat de la vida humana i el seu sentit a través de les discontinuïtats de la història, que precisament desplega sentit més aviat com a successió de ruptures que com a sutura de fragments. La percepció d’aquestes ruptures es pot realitzar amb la nitidesa dels grans discursos, o amb la subtilitat dels petits relats. Tradicionalment ha estat la primera d’aquestes possibilitats la que ha articulat aquests llocs –de la memòria, de la història– en forma de discurs, sobretot en forma de domini de la realitat; i també en forma de consciència política o cultural. La nitidesa esdevenia rotunditat; i –sense que això s’hagi d’entendre com una degradació– els llocs de la memòria esdevenien només llocs històrics, gairebé monuments per ells mateixos, tal com va haver de reconèixer Pierre Nora, qui havia encunyat el terme lieux de la mémoire , en tancar el seu desenvolupament. 1 L’èxit d’aquella interessant proposta conceptual parla tant de la seva intel·ligència com dels seus problemes, si del que es tractava, segons Nora, era d’evitar la continuació de la historiografia tradicional, és a dir, d’un canvi de perspectiva.

La literatura és una forma de coneixement que es caracteritza, precisament, per canviar constantment la perspectiva, per desplaçar-la dels grans enunciats descriptius i explicatius als petits relats que assenyalen els aspectes aparentment insignificants en la història, però que, sense la seva ajustada descripció, la complexitat i densitat de la història resultaria incomprensible. El domini de la literatura no implica la dominació; és un àmbit i, com a àmbit, ha de ser habitable; sobretot en silenci. Tot al contrari que la Història.

Amb aquest canvi de perspectiva, la literatura permet la descripció dels aspectes invisibles dels llocs, aquells que només a través del testimoniatge autobiogràfic, desenvolupat en forma de literatura, permeten parlar d’un únic lloc com a espai de la memòria i de la història. Cal entendre, en aquest punt, que un lloc històric es donaria allà on la cruïlla d’esdeveniments individuals i col·lectius ha deixat una traça de sentit que roman, espacialment, com a memòria, desafiant la història i establint-se com a frontera entre èpoques històriques, la qual cosa es concreta, entre d’altres formes possibles, com la necessitat que aquests llocs siguin conservats i respectats com a testimoniatge material i col·lectiu de tots els testimoniatges personals que en determinen la significació. Cal, doncs, fer possible que un lloc històric pugui ser –pugui no deixar de ser-ho, mai– també, un lloc de memòria. La transformació d’un lloc en lloc de la memòria estaria determinada pel fet que, des de la perspectiva històrica, aquests llocs esdevenen una cruïlla de la relació entre passat i present, però que aquesta cruïlla exigeix una tensa i profunda reflexió sobre el que significa rememorar i relatar el passat, més enllà dels fets; no serveixen quatre consignes banals repetides de manera instrumental per a parlar-ne. El seu sentit inesgotable constitueix l’eix de l’ètica de les èpoques, entenent per ètica de les èpoques la manera com un determinat moment és reconegut a través dels imperatius categòrics que emanen dels seus esdeveniments i dels seus fets, i que sustentaran la possibilitat d’un futur digne per a la societat, un futur que ha comprès –i comprèn– el seu passat.

Però un lloc de la memòria podria desenvolupar-se de manera inversa, i no menys necessària, a la proposada per Nora, perquè la relació entre passat i present registri aquesta ètica de les èpoques. No té per què ser un lloc històric prèviament identificable, no resulta necessàriament nítida la seva condició de fita o de cruïlla; en realitat, ni tan sols és imprescindible que representin un escenari col·lectiu on les traces dels fets hagin quedat més o menys marcades, on els esdeveniments es palesin a cada racó. És cert que poden complir aquestes condicions, però no en són requisit. Basta que un sol individu hagi viscut una transformació del sentit d’una època en un espai quotidià perquè aquest canvi d’època s’inscrigui en aquell lloc. Però, com que res no evidenciarà, en la materialitat d’aquest lloc, aquesta transformació, és el relat que se’n pugui fer el que marcarà discursivament les empremtes que faran d’aquest lloc de la memòria un lloc històric. Si bé és cert que aquesta dialèctica estalvia als llocs de la memòria el setge de la museïtzació o la monumentalització –tot i que no sempre–, d’altra banda la invisibilitat material de les empremtes en determina una desaparició discursiva que no pot ser considerada com a pèrdua, perquè no tenen una presència prèvia en el discurs, però que és irreparable en la imminència de la destrucció en l’oblit. Destruir en l’oblit significa permetre que un indret pugui desaparèixer sense que ningú se n’adoni. Hi ha una fragilitat, una feblesa dels llocs de la memòria que requereix que la seva força vingui de les paraules amb què són assenyalats i descrits. L’espai de la memòria és constituït, alhora, pel lloc i la paraula.