Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

La resposta a aquesta interrogació és la literatura. En aquest sentit, la descripció ha de ser considerada com una peça clau de les possibilitats narratives de la memòria dels llocs. No tant per aconseguir una reconstrucció, o una restitució dels indrets, com per establir una relació de necessitat de fer-se’n càrrec, i amb aquest gest de recolliment dels llocs, recollir també la seva potència imaginativa, sense oblidar que tota descripció es relaciona tant amb l’objecte descrit com amb els llenguatges amb què ha estat considerat abans. També el llenguatge amb què els havíem oblidat.

El far de Løndstrup és un assaig sobre la relació entre l’espai i la literatura, especialment les formes autobiogràfiques de la literatura. El punt de partida d’aquest llibre, doncs, és doble: d’una banda, caldrà realitzar una profunda reflexió sobre el sentit del relat i l’assaig autobiogràfic, insistint en un aspecte que la teoria de l’autobiografia no sol considerar: la seva relació amb l’àmbit material en què aquesta escriptura es dóna. Des d’aquesta consciència de l’espai, que implicarà reflexions també sobre el paisatge i el desplaçament –viatge, migració, exili; però també la figura del flâneur –, es mostrarà la manera com la possibilitat d’escriure un relat autobiogràfic queda transformada precisament per aquesta intensificació de la relació amb l’espai. Per tant, no es tracta d’analitzar la representació de l’espai, sinó la seva capacitat de modificar, de constituir el discurs. Això lligarà amb l’altre aspecte fonamental d’aquest assaig: la constatació del paper fonamental d’aquesta relació en els discursos crítics sobre la modernitat, tenint present que els relats autobiogràfics que més importància han donat a l’espai constitueixen un ventall heterodox dins la modernitat mateixa que permetrà mostrar algunes de les seves paradoxes menys visibles.

Si cal parlar a partir de llocs, el que dóna títol a aquest assaig i l’inspira, el far de Rubjerg, és al nord de Dinamarca, a Løndstrup, en una contrada plena de dunes i tossals sorrencs sotmesos a un vent fortíssim i constant que modifica i constitueix el paisatge, i n’altera l’orografia –si és que es pot arribar a parlar d’orografia– i la geografia.

Quan aquest far es va construir, la línia del mar raïa a un centenar de metres de distància; en l’actualitat, la línia del mar és a tocar mateix dels fonaments del far, que està pràcticament colgat sota una duna mòbil que hi ha trobat ancoratge. Primer van quedar ensorrades les cases i instal·lacions que hi havia a sota; lentament, però de manera imparable, la duna va anar ensenyorint-se de tota l’edificació i a hores d’ara només es pot veure la part superior de la torre, amb el punt de llum cegat, que ja no fa de balisa, però que roman encara visible en la seva part més alta, si més no mentre no quedi completament oculta, com a referència del passat d’un paisatge i de la derrota de l’home, que tanmateix s’hi reconeix com a història.

Arribarà un dia que, sense saber-ho prèviament, serà impossible tenir consciència que hom camina sobre un far, perquè tot serà duna. Tanmateix, aquest moviment resulta imprevisible, i potser el far serà cobert del tot, però reapareixerà al cap d’uns anys, segurament en un estat encara més ruïnós del que ara presenta, o es pressent, mentre hom camina en la sorra, per sobre dels seus edificis colgats. Deshabitat durant dècades, en canvi haurà estat possible caminar-hi per sobre, de manera conscient o inconscient.

El plantejament inicial d’ El far de Løndstrup compta amb la idea que algunes formes de l’escriptura autobiogràfica, i també la relació entre literatura i història, plantegen un moviment molt semblant al de la duna i el far, que en trobar un espai propici creix, es densifica, cobreix de paraules l’espai que fa possible aquesta autopercepció, tot i estar cobert al seu torn per la distància, la destrucció i l’oblit, fins al punt de convertir-lo en una cruïlla entre ficció, autobiografia i història que permet descobrir-lo en crear-lo. L’espai pot quedar ocult, pot restar oblidat, però no desapareix, o, cas que ho faci, pot tornar a tenir una altra existència efectiva gràcies al relat que se’n fa càrrec o que, encara, l’inventa. Fins i tot, la forma que pren l’ocultació és també un espai; en aquest cas, caminable. Quan el lloc reapareix, ho fa amb una doble transformació: el pas del temps i pes de les paraules estrafan unes formes que encara són seves, però desplaçades. Ara bé: res no fa pensar que aquest desplaçament estigui destinat a la permanència. No és un desplaçament que es produeixi, sinó que compareix, ofert, a l’instant en què el relat pugui aprehendre’l. Si no hi ha cap relat que ho faci, pot perdre’s de manera definitiva.

Les pàgines que segueixen miren de donar compte d’aquest desplaçament, i d’aquesta manera, de la seva empremta: un grapat de paraules que s’han quedat ancorades en alguns llocs.

1.Pierre Nora, Les lieux de la mémoire , París, Gallimard, 1984-1992. El mateix Nora va revisar els plantejaments inicials de la seva obra, la seva generalització –és a dir, la seva instrumentalització al servei de l’època de la commemoració– en el capítol final del darrer volum. Al cap de poc, Paul Ricoeur en realitzaria una aguda crítica a La Mémoire, l’Histoire, l’Oubli , París, Seuil, 2002. Cal remarcar també la revisió conceptual de les categories de Nora, i la seva articulació amb la nostra història, realitzada per Ulrich Winter i Joan Ramon Resina en la introducció a Casa encantada. Lugares de la memoria en la España constitucional , Frankfurt-Madrid, Vervuert-Iberoamericana, 2005. Posteriorment i de manera més propositiva, el mateix Nora ha reprès aquestes qüestions, en «Les “Lieux de la mémoire”, ou Comment ils m’ont échapé», article publicat en 2008 a L’Histoire , 331 i recollit en un llibre de balanç d’aquella proposta: Présent, nation, mémoire , París, Gallimard, 2011 (especialment pp. 373-418), que es tanca amb una resposta a Ricoeur.

2.Michel de Certeau, «Récits d’espace», L’Invention du quotidien , I , París, Gallimard (Folio), 1990, pp. 172-173.

3. Ibidem , p. 174.

4. Ibidem , p. 174. Posteriorment, Marc Augè ha fet un gran desenvolupament de les possibilitats obertes per Certeau en Nonlieux: introduction à une anthropologie de la surmodernité , París, Seuil, 1992, i ha insistit en la tendència al no-lloc de l’espai públic precisament per la resistència a l’assimilació discursiva i la saturació de la seva buidor.

5.Walter Benjamin, «Materiales preparatorios del escrito “Sobre el concepto de historia”», rec. en apèndix en Reyes Mate, Medianoche en la historia , Madrid, Trotta, 2006; Benjamin-Archiv, Ms 447 i 1094.

6.Michel de Certeau, «Indéterminées», L’Invention du quotidien , I, 1990, p. 295.

7.Claudio Magris, «Prefaci», El viatjar infinit , trad. cat. d’Anna Casassas, Barcelona, 1984, 2008, p. 19.

8.Michel de Certeau, «Indéterminées», ibidem .

9.Michel Foucault, Le corps utopique. Les hétérotopies , París, Éditions Lignes, 2009. La conferència «Des espaces autres», inici d’aquesta reflexió per part de Foucault, va ser pronunciada al Cercle d’études architecturales de París el 14 de març de 1967 (redactada a Tunis però inèdita fins a 1984), publicada per primer cop a Architecture, Mouvement, Continuité , 5, octubre 1984, pp. 46-49.