Antoni Martí Monterde - El far de Løndstrup

Potser una clau interpretativa d’aquesta aparent contradicció la trobem en la comparació entre el primer gran llibre de reportatges literaris de Pla, el ja esmentat Ma drid. Un dietari , i el resultat del seu primer gran viatge a París, les cròniques del qual són un indici força aclaridor de les distincions que fa Pla.

Cal tenir present la diferent naturalesa d’aquests dos viatges, encara que els faci com a corresponsal, amb molt poc temps de diferència, entre 1920 i 1921. Tant el viatge a Madrid com el viatge a París –dels molts que va fer i explicar al llarg de la seva vida a aquestes dues ciutats– els fa com a periodista. Però mentre el viatge a la capital d’Espanya es realitza sota el signe de la prioritat política, o intel·lectual-política, en el cas del viatge a la capital de França, el seu caràcter és intel·lectual-literari. En el cas de Madrid, la descripció forma part d’una discussió –que les versions dels anys cinquanta i seixanta actualitzarien–, mentre que en el cas de París, el debat intel·lectual s’articula amb la descoberta de noves formes literàries i la confirmació del que la lectura de la premsa i la literatura francesa li havia anat suggerint en els anys anteriors; i és amb aquestes formes amb el que s’estableix un diàleg que, per molta curiositat que produïssin en el seu ànim algunes pàgines d’Azorín, de Pío Baroja, fins i tot de Julio Camba, no podia desenvolupar-se en el cas del viatge a Madrid. A més a més, hi havia, en la corresponsalia a París, un sentiment de continuïtat –en la refutació– literària amb Desde el Molino , de Santiago Rusiñol, que calia respectar i superar alhora. L’impressionisme de Rusiñol havia obert una porta que Pla, necessàriament, ha deixat enrere; però cal assenyalar, en tots dos casos, el fet d’escriure sobre París com uns periodistes singulars, en un moment també singular de les seves trajectòries: Rusiñol en un moment en què descobreix la seva escriptura periodística com una interrogació fundacional sobre el camp literari i intel·lectual català a partir de l’experiència del camp artístic parisenc; en el cas de Pla, a partir de la consciència de l’existència d’un camp literari ja plenament constituït a Catalunya, que li permet incidir en la importància de les lletres franceses sense haver d’entretenir-se a presentar-les. A Gaziel , per raons diferents –la Gran Guerra– li havia passat una cosa semblant, però que la força dels esdeveniments organitza d’una altra manera en Diario de un estudiante en París .

Una de les coses més importants que li va passar a Pla en aquell primer viatge a París va ser assistir al debat sobre Marcel Proust, que Joaquim Borralleras l’havia animat a llegir, però que segurament va decidir de fer-ho en trobar-se la defensa que en va fer Léon Daudet a les pàgines de L’Action Française. Proust és una lectura que va resultar determinant en la seva idea del memorialisme, però també del periodisme. Sense aquesta lectura, la seva idea d’estar fent literatura contra l’oblit no resulta comprensible. Els diaris de dia –el periodisme– van acabar fent possible els diaris de nit –el memorialisme–, alhora que el diaris de nit donaven una forma de mirada especial als diaris de dia. Arribats aquí, la lectura de Proust s’ha de considerar un punt d’inflexió.

Alguns anys més tard, el 19 de desembre de 1928, Pla publica «Marcel Proust vell i nou»; Proust ja és mort i en 1927 s’ha publicat el darrer volum de la Recherche… ; el debat sobre Proust ha fet tot un gran recorregut a França, i l’està fent a Europa, fins al punt que es permet afirmar que «d’aquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant, s’ha de saltar fins Stendhal». 38 Per a entendre la importància d’aquesta afirmació cal relacionar-la amb la reticència a la novel·la en Pla, que unes ratlles més avall el porta a considerar que, entre aquests dos autors, «Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmats a l’aigua de roses», a banda de considerar que, quant a la tècnica literària, el seu ofici supera els russos, Joseph Conrad i Samuel Butler. De fet, pràcticament la meitat de l’article és un acarnissament contra la novel-la russa, especialment Dostoeivski, i una mica també els narradors nòrdics: el primer, per fer creure tota una generació de lectors que, perquè una novel·la sigui interessant, hi havia d’aparèixer un assassí, un desequilibrat i un anormal, mentre que els segons, si més no, no havien estat tan pessimistes i es limitaven a una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat. Proust, partint de la relativa respectabilitat d’un saló distingit de París, hi fa passar, a l’entendre de Pla, «coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient incert i de mal mirar». Certament, pot semblar que Pla encara no havia llegit tots els volums de la Recherche ; Sodome et Gomhorre no li permetria fer aquestes afirmacions sense afegir alguna recança.

La vehemència d’aquestes paraules s’ha d’entendre per l’absoluta convicció –en 1928– que el que ell esperava de la prosa –no de la novel·la, de la qual no esperava gaire res–podia situar-se en l’espai que havien construït Stendhal i Proust. Referint-se a aquest, escriu:

l’ambició de l’escriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat d’un home vivent i posar-lo sobre un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real. (…) No heu de fer sinó recordar el relleu enorme que tenen certes figures de Proust: Charlus, Françoise, la cuinera, Odette Swan…Llegiu el llibre i sentiu aquestes figures que respiren al vostre costat. 39

Si tenim present que, en aquell moment, Pla es dedica fonamentalment a escriure llibres a partir de l’experiència periodística, de les coses vistes , i del reportatge de circumstàncies, i que ja té unes quantes pàgines amagades que, reescrites fins a l’extenuació, esdevindran El quadern gris , s’entén que Stendhal i Proust l’interessen tant perquè li permeten una refundació periodística del memorialisme literari i una refundació narrativa del periodisme. En el cas de Stendhal, per les Promenades , en el cas de Proust, per la manera com la seva prosa es relaciona amb la matèria: «La gran novetat de Proust –l’única, potser, de la seva obra– es troba en el material humà que manipula»; 40 però en aquesta afirmació, tan important és la idea de material com la idea de manipulació. Aquesta manipulació no és merament tècnica, d’ofici, sinó que parteix d’un fet completament diferent, que és la gran aportació de Proust que Pla subratlla:

Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat. És per això que l’aspecte exterior que té l’obra d’aquest novel·lista d’ésser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins, purament aparent; quedeu, de fet, acarats que sou davant l’obra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu al davant. 41

La idea de somieig, importantíssima en Proust, evidentment, no és ben bé el que Pla necessita, no és el que deixa més empremta en la seva escriptura. En canvi, en la descripció que fa de la forma dels llibres de Proust –forma que havia estat, precisament, una de les claus del debat arran del premi Goncourt–, es troba la clau d’una pregunta oberta que Pla fa als seus propis lectors, al debat sobre els seus llibres i sobre la prosa a Catalunya. En Proust, aquesta precisió és inseparable del caràcter difús; allò que s’hi dibuixa no pot ser sinó desdibuixat, la desmesura és justesa i tot plegat exigeix la creació interior en el lector d’una actitud de lectura, que ja no és la que s’acarava als llibres durant el realisme del segle XIX, sinó el seu enfonsament en una altra mena de relació amb la realitat.