Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

El 1936 mateix, Bausset es presentà a oposicions –a Madrid, com calia– per a professor d’Institut, però la revolta dels militars i dels partits de dreta impedí que en fes l’últim exercici, que s’havia de celebrar precisament el 20 de juliol. Després, a proposta del PCE, es féu càrrec, a l’Alcúdia, de l’escola d’analfabets, però el 1937 s’hagué d’incorporar a files i fou destinat a Barcelona, a la Direcció General de Farmàcia. Nomenat tinent farmacèutic, fou destinat a l’Exèrcit de Llevant i passà la guerra a Viver, Sarrión i La Vega, al capdavant d’un dipòsit de medicaments i materials de cura. Fou traslladat a Mora de Rubielos, a Caudiel, a Alcublas i finalment, des de Villar del Arzobispo, va tornar a l’Alcúdia. El 1939, com tants altres excombatents, fou processat per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión i condemnat a un mes de presó, amb obligació posterior de presentar-se cada diumenge al quarter de la Guàrdia Civil. El 1940 va començar a fer classes particulars en acadèmies privades de València i compartí pensió amb Joan Fuster, amb el qual, com ja hem posat en relleu, féu una amistat que durà tota la vida, fins al punt que Fuster li dedicà un dels sonets del seu llibre Va morir tan bella («A l’hora del record seràs, València, / una ardent mida d’obres i raó…»).

A partir del 1943, Bausset aglutinà a l’Alcúdia un grup de joves i començà a revifar-hi la flama de la llengua, una obsessió que no l’havia d’abandonar mai i que enllaça amb el seu nacionalisme d’abans de la guerra, que l’havia dut a adherir-se a les Normes de Castelló, que van representar una fita en la consciència lingüística del País Valencià. D’altra banda, juntament amb Fuster va crear una tertúlia a València, a la qual s’incorporaren Josep Vañó, Joan Garay, Santiago Ninet, Francesc Ferrer Pastor i d’altres. Amb el temps, hi van participar també els catedràtics de la Universitat de València Manuel Sanchis Guarner, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt i Ernest Lluch.

El 1955 Bausset es va casar a l’Alcúdia amb Matilde Verdú i aviat li nasqueren dues filles (Teresa, 1952, i Matilde, 1964) i un fill (Josep, 1955, més endavant monjo de Montserrat). Es tornà a incorporar al món de l’ensenyament com a professor de ciències i el 1958 fou destinat a l’Institut de Tortosa. El 1961 passà al de Xàtiva i successivament anà a Alzira (1968), a Carlet (1971) i a Carcaixent (1979), on tingué un bon nombre d’alumnes que recorden el seu mestratge i el seu exemple.

Mentrestant va anar eixamplant la seva influència de tipus cívic. Ja el 1953 féu un programa de ràdio en valencià, en una emissora comarcal, prohibit terminantment pel governador civil de València. El 1959 va divulgar al País Valencià el cas de Jordi Pujol, condemnat en consell de guerra a causa dels Fets del Palau de la Música, a Barcelona, i va participar activament en la protesta pel cas Galinsoga, director de La Vanguardia que havia insultat grollerament els catalans. Des del 1961 féu classes de valencià a l’Alcúdia i als pobles del voltant, a la nit i, lògicament, fora de la seva tasca docent habitual. El 1963 s’adherí al manifest a favor de l’ensenyament en català i de la seva normalització i al cap d’un parell d’anys signà el manifest «Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos», que dissortadament va tenir molt poc efecte al País Valencià.

Les seves classes anaren acompanyades de l’organització de conferències, en les quals alguna vegada va participar personalment, i de la fundació, a l’Alcúdia, de la revista Parlem (1968), precursora de la premsa comarcal en valencià. El 1971va intervenir en el I Congrés d’Història del País Valencià i va participar, a Castelló de la Plana, en el I Estatge sobre Problemes de l’Idioma al País Valencià. El 1975, encara, va participar en la campanya «La llengua dels valencians», que divulgava l’opinió dels directors de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia a favor de la unitat de la llengua catalana.

D’altra banda, des del 1973 Bausset participà en la fundació del Partit Socialista a l’Alcúdia, en la creació de l’Assemblea Democràtica de la Ribera (1976) i en la creació d’Acció Cultural del País Valencià (1979). Alhora continuà la seva col·laboració a la premsa, en forma d’articles, de cartes al director i d’una secció dedicada a una de les seves afeccions més profundes, la pilota valenciana. El 1997 va publicar fins i tot una novel·la ben interessant, Diari inacabat de guerra .

El 1980 Bausset es jubilà com a professor d’institut, però mantingué, amb més dedicació que mai, la seva tasca com a professor de valencià, dins la campanya Carles Salvador. Aquell mateix any va assistir a la I Assemblea d’Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià, celebrada a Xàtiva.

A partir del 1984 va arribar per a Bausset l’època dels homenatges i dels reconeixements. El 1984 mateix Acció Cultural del País Valencià el va homenatjar amb motiu del seu cinquè aniversari, i l’Ajuntament de l’Alcúdia el nomenà Fill Predilecte del poble, «en atenció a l’esforç de tota una vida dedicada a la lluita per la recuperació cultural i la reconstrucció nacional del País Valencià» (més endavant, el 1997, l’Ajuntament mateix publicaria l’opuscle de Santi Vallés Josep Lluís Bausset: testimoni de tota una època ). El 1992 rebé el Primer Guardó d’Or de la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià, i el 1996 fou homenatjat pel Partit Socialista del País Valencià.

L’any 2000, com era de suposar, va ser especialment ple d’aquest tipus d’actes d’homenatge. Bausset hi va rebre el I Premi Vicent Ventura, al Compromís Cívic, atorgat per la Universitat de València, la Universitat Jaume I de Castelló, la Unió de Periodistes Valencians, CCOO-PV, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, UGT-PV i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, i alhora rebé un Premi d’Actuació Cívica, atorgat per la Fundació Jaume I, de Barcelona, fou nomenat soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i fou nomenat President d’Honor del Bloc de Progrés Jaume I, de l’Alcúdia. Encara el 2001, la Fundació Gaetà Huguet li ha donat el Premi al valencià de l’any.

Aquest recull de treballs sobre Josep Lluís Bausset vol ésser una nova mostra d’afecte i de reconeixement envers la seva trajectòria discreta i no gens cridanera, però exemplar i indefallent. Hi prenen part amics i deixebles escampats per tot arreu, que sense haver-se posat prèviament d’acord coincideixen en un munt de coses i que han estat contents d’haver pogut escriure els seus records o les seves reflexions. Hem ordenat les seves aportacions per ordre alfabètic d’autors, bé que les hem precedit de l’article de Joan Fuster La paraula és l’home , referent al personatge «subterrani» Bausset, i d’una carta d’Ernest Lluch, enviada a la Fundació Jaume I el gener de 2000.

Amb aquest volum, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat –en les quals ha col·laborat eficaçment el monjo Josep Miquel Bausset– s’afegeixen a tots els homenatges anteriors i desitgen a Josep Lluís Bausset una llarga vida al servei dels seus ideals de sempre.

* Nota editorial del volum D’un país que ja anem fent. Miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), pp. 5-9. [Extret d’ Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pp. 315-319.]

1. Sobre Bausset podeu veure, de més a més, Santi Vallés, Josep-Lluís Bausset, testimoni de tota una època (l’Alcúdia, 1997) i Josep-Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani (València, 2000).