Josep Fontana Lázaro - Sobre la història i els seus usos públics

Per altra banda, el quadre que ens mostra l’ascens productiu de la revolució industrial resulta incomplet si no li afegim el procés paral·lel de la contrarevolució agrària, que va alliberar de la terra –o, dit en termes més exactes, que va expulsar de la terra– uns braços que es van poder utilitzar a baix preu, no solament com a assalariats en la indústria, sinó com a peons per a la gran tasca de la construcció dels canals, els ferrocarrils, els ports i les carreteres que necessitava l’expansió del mercat. 8

Les transformacions de la nova agricultura van criminalitzar, en nom del progrés, unes pràctiques mil·lenàries que a la societat burgesa li convenia combatre, com eren les relacionades amb l’ús lliure dels boscos, les pastures i la caça. L’estudi de la delinqüència camperola al segle XIX mostra que aquest ascens del crim rural naixia de l’enfrontament entre dos projectes socials diferents i entre dues concepcions del que significava la llibertat. 9

Entorn dels anys quaranta del segle XIX el problema dels baixos salaris dels treballadors industrials es va combinar a bona part d’Europa amb els efectes empobridors de les transformacions agràries. Aquests van ser a Anglaterra els anys dels «quarantes famèlics» que Engels va poder veure a Manchester; 10van ser a Alemanya els de la misèria dels teixidors de Silèsia i dels robatoris de llenya dels quals es va ocupar Marx en la Gaseta Renana; van ser a Itàlia els de la generalització del «furto campestre»; a Irlanda els de la crisi de la patata..., anys de fam, malaltia i ruïna a tot Europa, que van conduir a les revolucions de 1848.

Tindríem, en conseqüència, desmuntada la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat. En 1954 Simon Kuznets tractava de donar un nou sentit a aquesta evolució amb una pregunta: «¿La desigualtat en la distribució dels ingressos augmenta o disminueix en el curs del creixement econòmic d’un país?». 11Una pregunta que plantejava un problema tan fonamental com és el de mesurar els costos socials del creixement econòmic.

La resposta, expressada en termes del que s’anomena la «corba de Kuznets», sostenia que la desigualtat havia augmentat en una primera fase del creixement, però que va començar a minvar en un cert punt, a partir del qual s’iniciava un repartiment més equitatiu dels ingressos. En 1995 Van Zanden va aplicar aquest plantejament a la història econòmica d’Europa, que reinterpretava sostenint que hauríem tingut al llarg de l’edat moderna una associació entre creixement i desigualtat que es va interrompre a l’últim terç del segle XIX, entre 1870 i 1900, moment en què es va iniciar una fase en què

el creixement econòmic va anar habitualment acompanyat d’una disminució de la desigualtat. En conseqüència –afegia–, es pot argumentar que hi va haver una supercorba de Kuznets que va durar segles, i que va estar caracteritzada per una desigualtat en augment, fins que en algun moment del darrer terç del segle XIX es va produir un canvi de tendència i es va iniciar la disminució de la desigualtat que caracteritzaria el segle XX. 12

Aquesta anàlisi la matisarien després altres investigadors, que mantindrien, però, la conclusió final de Kuznets i de Van Zanden: que en el darrer terç del segle XIX s’havia iniciat una nova fase de millora igualitària, que ens duria fins al segle XX, en què hi va haver guanys indiscutible en els índexs d’igualtat. 13

El progrés, que havíem desallotjat del seu paper de motor essencial de la història, reapareixia almenys al segle XX i ens retornava l’esperança en el futur. El problema és que aquest canvi, que s’hauria iniciat a finals del segle XIX i que havia tingut la seva etapa més vigorosa en els trenta anys que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial, va acabar sobtadament cap a 1975, i no s’ha recuperat en els darrers quaranta anys. Paul Krugman va analitzar aquest fenomen, al qual va donar el nom de «la gran divergència», una expressió que hauríem de matisar, anomenant-la «la gran divergència social», per diferenciar-la de l’àmplia literatura del que en història econòmica s’anomena «la gran divergència», que es refereix a les diferències en l’evolució econòmica dels països europeus i els asiàtics. 14

En relació amb aquesta altra divergència, la de caràcter social que s’inicia cap a 1970, Krugman sosté que «les normes i institucions de la societat nord-americana han canviat, de manera que o han afavorit o com a mínim han fet possible un increment radical de la desigualtat». Prenent com a pretext la necessitat de superar els efectes de la crisi del petroli, es va emprendre aleshores la lluita contra els sindicats, completada per una sèrie d’acords de llibertat de comerç que van permetre a les empreses deslocalitzar la producció a altres països i importar després els seus productes, amb la finalitat d’afeblir la capacitat dels obrers locals de lluitar per millores de les condicions de treball i dels salaris. 15

William I. Robinson ho explica a partir de la resposta dels interessos empresarials a la crisi dels anys setanta. Una classe capitalista transnacional que emergia en aquells moments va optar per reconstruir el seu poder trencant amb els obstacles que l’estat-nació i les demandes de les classes populars dels seus països oposaven a l’acumulació. Van crear aleshores el que es coneix com «el consens de Washington», un acord per a una reestructuració econòmica mundial com a base d’un nou ordre corporatiu transnacional, i van passar a l’ofensiva en la seva guerra contra les classes populars i treballadores. 16

La crisi de 2007-2008 va agreujar encara aquesta evolució en tots els sentits. Però el problema més greu al qual ens enfrontem avui és el d’explicar per què, un cop passada la crisi, prossegueix cada vegada amb més força aquesta dinàmica d’augment de la desigualtat que comporta l’empobriment de la majoria. La qual cosa ens obliga a mirar més endarrere.

Una de les explicacions de la desigualtat actual que ha tingut més èxit ha estat la de Thomas Piketty en el seu llibre El capital al segle XXI , on nega que hi hagi hagut mai una dinàmica que hagi afavorit l’augment de la igualtat. La desigualtat és per a Piketty un tret permanent de la història humana.

En totes les societats i en totes les èpoques –diu– la meitat de la població més pobra en patrimoni no posseeix gairebé res (generalment entorn d’un 5% del patrimoni total), la desena part superior de la jerarquia dels patrimonis posseeix una clara majoria del total (generalment més d’un 60% del patrimoni total, i en ocasions fins a un 90%), i la població compresa entre aquests dos grups [...] té una part entre el 5 % i el 35% del patrimoni total. 17

Aquest plantejament, que redueix la il·lusió de progrés dels anys feliços entre 1945 i 1975, quan semblava que les coses estaven canviant, a una simple conseqüència del «caos del període entre les dues guerres» i de «les fortes tensions socials que el van caracteritzar», liquida la història del progrés i retorna una certa estabilitat, o més aviat un cert estancament, a tota la història. 18

El que passa és que no és veritat que estiguem avui en una etapa d’estabilitat en els nivells de desigualtat, sinó que un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable, que ha portat a previsions tan angoixoses com la de l’informe d’Oxfam del 2015, que sosté que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’u per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant. 19