Josep Fontana Lázaro - Sobre la història i els seus usos públics

La Universitat de València tingué la gran fortuna que el professor Josep Fontana formara part del seu claustre i d’haver rebut d’una manera constant el seu magisteri durant dècades. Per això, ens produeix una enorme alegria l’ampli suport acadèmic que obtingué la proposta de nomenament com a doctor «honoris causa», la ràpida disposició del rector a fer-la seua i l’acord del Consell de Govern que fa possible la seua investidura. La distinció no fa sinó reconèixer un deute intel·lectual i mostrar el nostre agraïment per tantes coses com hem après de Josep Fontana. El seu nom se suma ara al dels historiadors que l’han precedit en aquest mateix tipus de reconeixement: Pierre Vilar i José María Jover en 1991, John Elliot en 1998, Emili Giralt en 2001, James Casey en 2004, Thomas F. Glick en 2010, Paul Preston en 2015, i que de forma diversa ens mostren el tipus d’historiografia amb què s’identifica la nostra institució.

Començava la meua intervenció amb unes paraules d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història, i l’acabaré amb les del mateix Josep Fontana: «En aquest món d’avui, tan diferent del que se’ns havia promès, necessitarem, si volem evitar que es realitzen els futurs pessimistes que s’anuncien, una anàlisi històrica alliberada de tòpics i alleugerida de la càrrega morta de les esperances fallides». Necessitarem una història que ens ajude a «interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per entendre el món i ajudar a canviar-lo».

Moltes gràcies, professor Josep Fontana, moltes gràcies a tots vostès per l’atenció prestada a les meues paraules.

PER A QUÈ NECESSITEM AVUI LA HISTÒRIA

Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,

excel·lentíssimes autoritats,

benvolguts col·legues i amics,

senyores i senyors,

La meva generació es va educar en la convicció que la història de la humanitat era el relat d’un procés ininterromput de progrés, un fet que tenia una de les seves manifestacions més evidents en el creixement econòmic, que estava associat, pensàvem, a l’avenç de la societat cap a un món més lliure i més igualitari. La conjunció d’aquestes esperances animava les nostres aspiracions a un futur de millora col·lectiva.

Els historiadors pensàvem que els homes havien passat d’una primera existència com a caçadors-recol·lectors a una altra en què la invenció de l’agricultura els va permetre accedir a un estadi superior. Era el que Gordon Childe anomenava la «revolució neolítica», que va comportar l’aglomeració de la població a les ciutats, la diferenciació en aquestes de les activitats (agricultors, menestrals, comerciants, funcionaris, sacerdots...), una concentració efectiva de poder econòmic i polític, l’ús dels símbols convencionals de l’escriptura per registrar i transmetre la informació, i de patrons també convencionals de pesos i de mesures, de temps i d’espai que van conduir al naixement de la ciència matemàtica. 1

Després vindria un llarg període de fluctuacions fins que, al segle XVIII, la revolució industrial hauria permès fer un salt considerable en la capacitat productiva i hauria multiplicat els béns a l’abast dels éssers humans. Un ascens, aquest, que semblava que no havia d’aturar-se mai. En 1930, en plena crisi econòmica mundial, Keynes refermava la seva fe en el futur, en un escrit sobre «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», amb aquestes paraules: «Penso amb il·lusió en els dies no molt llunyans del major canvi que mai s’hagi produït en l’entorn material dels éssers humans en el seu conjunt». La qual cosa el conduïa a la predicció que «el nivell de vida en les nacions progressives, dins d’un segle, serà entre quatre i vuit vegades més alt que el d’avui», i en la visió d’un món en què n’hi hauria prou amb treballar tres hores al dia, en setmanes de quinze hores, per assegurar la subsistència. A això s’hi afegia una dimensió d’avenç moral, concretada en aquestes paraules: «Quan l’acumulació de riquesa ja no sigui de gran importància social, hi haurà grans canvis en els codis morals». 2

Perquè semblava clar que el progrés no havia implicat solament l’economia, sinó que tenia una dimensió moral: l’edat antiga havia estat l’època dels esclaus; la medieval, la dels serfs, els temps moderns eren els del homes lliures, que havien guanyat els drets polítics amb la Revolució Francesa i els socials, amb les lluites obreres de la Primera Internacional.

La gent de la meva generació creia veure confirmades aquestes idees, i les esperances de futur que comportaven, en les experiències que havia viscut: havíem vist la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial i l’ascens de l’estat del benestar, l’àtom va semblar que havia de resoldre totes les nostres necessitats d’energia, i crèiem que l’ús dels antibiòtics ajudaria a acabar les malalties. El 12 de setembre de 1978 es va signar la Declaració d’Alma-Ata, que sostenia que l’any 2000 tota la humanitat estaria immunitzada contra la majoria de les malalties epidèmiques i que les atencions mèdiques essencials estarien garantides per a qualsevol home o dona, fos la que fos la seva classe social, raça, religió o lloc de naixement. Era lògic que penséssim a lluitar per tal que es realitzés aquest futur.

A poc a poc, al mateix temps que el present desmentia les nostres grans esperances, descobríem que la visió de la història en què les havíem fonamentat era falsa. Que homes i dones no havien adoptat l’agricultura com un avenç per millorar, sinó com una necessitat, quan les fortes oscil·lacions climàtiques que van seguir la fi de la darrera glaciació van fer difícil la vida dels caçadors-recol·lectors i els van abocar al cultiu de la terra. La implantació de l’agricultura fou un esdeveniment complex i dramàtic. El pas de la vida de caçador-recol·lector a la d’agricultor-ramader no va implicar una millora immediata, sinó un empitjorament de la qualitat de la vida humana i va determinar l’aparició de noves malalties, una existència més curta i un augment de la violència, com a conseqüència de l’apropiació de la terra i de la necessitat de defensar-la. Aquests havien estat els temps del naixement de la desigualtat i de l’aparició de l’esclavitud. 3

Vàrem descobrir, també, que l’ascens de la manufactura i del comerç que va iniciarse a Europa al segle XVI i que va acabar conduint a la revolució industrial s’havia produït sota el signe de la disminució dels salaris reals dels treballadors i de l’exigència d’una intensificació del treball familiar destinat al mercat, que és el que va portar De Vries a plantejar l’esquema del que ell anomenava la «revolució industriosa», que hauria dut a l’aparent paradoxa que els salaris reals haguessin baixat a Europa entre 1500 i 1800, mentre els inventaris domèstics mostraven un augment de l’equipament de les famílies.

Els estudis d’història antropomètrica, que relacionen l’evolució de l’estatura amb els nivells de vida, confirmen que hi va haver entre 1500 i 1800 evolucions negatives, tant a Anglaterra, com a Holanda o als Estats Units. La conclusió de Van Zanden és que hi va haver «una relació inversa entre desenvolupament i nivell de vida», que obliga a pensar que amplis sectors de la població d’Europa no van treure gaire profit del progrés econòmic que s’estava produint. 4

Aquesta evolució negativa dels nivells de vida es va perllongar durant el desenvolupament de la industrialització, almenys fins a mitjan segle XIX, pel que fa a la major part de l’Europa desenvolupada. 5Hem descobert que la idea que la revolució industrial anglesa s’havia basat en els salaris elevats que havien afavorit la introducció de millores tecnològiques que augmentaven la productivitat és, com a mínim, discutible. Una explicació alternativa, la de Jane Humphries, sosté que s’ha de considerar també la disponibilitat del treball mal pagat de dones i nens. 6A la qual cosa s’hi ha d’afegir, quan analitzem l’èxit de la indústria cotonera, que fins cap a 1900 es va mantenir com la branca més important de la revolució industrial, que el seu creixement hauria estat impossible si, a més de sotmetre a explotació els treballadors locals de les indústries del filat i del teixit, no hagués pogut comptar amb l’aportació, gràcies a l’expansió violenta de l’imperialisme, del treball esclau en les plantacions que permetien disposar de la fibra a baix preu. 7