Josep Fontana Lázaro - Sobre la història i els seus usos públics

La primera és que Josep Fontana arribà a una universitat en què, de manera excepcional, s’havia obert camí i desenvolupat el nou tipus d’història al qual ell havia fet aportacions molt rellevants. Fontana vingué precedit de la fama dels seus primers treballs, especialment del llibre La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 , la versió modificada de la seua tesi que l’editorial Ariel publicà l’any 1971. En incorporar-se com a professor creà unes expectatives que de seguida es van veure confirmades. El llibre esmentat adés ens l’havien recomanat no pocs professors a la Facultat de Filosofia i Lletres, i a la recentment creada Facultat de Ciències Econòmiques, havia sigut estudiat i discutit en seminaris de diverses matèries i en diferents cursos. Hi trobàvem, en aquest llibre, una interpretació dels problemes econòmics, de la situació de la hisenda, dels conflictes socials i de la trajectòria política durant la crisi de l’Antic Règim a Espanya, que s’emmarcava en el context de la conjuntura econòmica internacional i del que havia ocorregut durant aquella mateixa època a la Gran Bretanya i a França. Aquesta interpretació es fonamentava en un coneixement molt complet de la bibliografia en diferents idiomes i en l’anàlisi d’una àmplia documentació procedent de fonts inèdites de caràcter molt divers. Aquestes tres característiques les tornarem a trobar més tard en els altres estudis de Josep Fontana: un estudi exhaustiu de la bibliografia, un suport documental d’enorme extensió i varietat pel que fa a les fonts primàries, una interpretació coherent amb els plantejaments teòrics que a més s’exposa d’una manera clara, brillant i convincent per mitjà de l’escriptura. Tot això feia de La quiebra de la monarquía absoluta un exponent destacat del millor que donava de si la nova historia dins i fora d’Espanya.

A més, i aquest és el segon motiu, Josep Fontana es va estar només dos anys i mig a la Universitat de València, però quins anys! Van ser els de les últimes convulsions de la dictadura de Franco, el final d’una època i l’inici del que semblava que podia ser un temps nou, d’aquests que corren psíquicament més a poc a poc del que indica la cronologia, perquè contenen una quantitat excepcional d’esdeveniments. No és estrany que deixaren un record profund, unes amistats duradores, unes relacions que es mantingueren més tard sense la presència física de Josep Fontana. Ell va ser catedràtic i ben prompte també vicedegà d’una facultat on la policia s’escandalitzava per la intensitat de la mobilització política dels estudiants i dels professors contra el règim. D’una facultat, tal com figura en l’Arxiu Històric de la Universitat de València, la junta de la qual demanà al gener de 1975 la dimissió del rector, per haver aplicat sense expedient previ l’article 28 del reglament de disciplina acadèmica a quasi tres-cents alumnes, no haver renovat el contracte a cinc professors d’aquesta universitat i haver proposat el cessament de diversos membres del patronat universitari. D’una facultat amb un degà que va rebre el 29 de novembre de 1975 un escrit de la direcció superior de policia donant-li compte del cartell subversiu, escrit amb retolador negre, amb el títol «La sucesión juancarlista», subscrit per Joven Guardia Roja, amb atacs al «régimen legal vigente y a la sucesión monárquica, propugnando la huelga general». D’una facultat en què el governador civil prohibia la participació d’Alfons Cucó i altres quatre persones més en un cicle de conferències organitzat pel Grup d’Estudis Socialistes del País Valencià, durant el curs 1976-77, «por existir fundados motivos que su intervención podría dar lugar a cometer actos tipificados como delito».

En aquests dos anys i mig, Josep Fontana conegué molts professors i estudiants a València i seria interminable tan sols anomenar les persones amb qui va fer una amistat duradora. Em limitaré a assenyalar l’estreta relació de Fontana amb Ernest Lluch, que es reforçà ací a València (Ernest Lluch havia arribat a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials quatre anys abans i era professor agregat d’Història del Pensament Econòmic), i també amb els deixebles i col·laboradors d’Ernest Lluch (Salvador Almenar, Vicent Llombart, Vicent Soler), especialment amb Jordi Palafox i amb Teresa Carnero. Fontana prestà una ajuda decisiva a Manuel Ardit perquè aquest acabara i publicara la seua tesi doctoral sobre Revolución liberal y revuelta campesina al País Valencià . A les classes de Fontana a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials hi van assistir no pocs estudiants de Filosofia i Lletres, com Aurora Bosch, Joan Romero i Jesús Millán. Entre els historiadors valencians que formen part ara del consell de redacció de la prestigiosa revista Recerques , fundada l’any 1970 per Josep Fontana, Ramon Garrabou, Josep Termes, Ernest Lluch i Joaquim Molas, s’hi troba Antoni Furió. A tot això s’afegeix que Josep Fontana mai no se’n va anar completament de València. Hi tornà innombrables vegades i per motius diversos, donant així continuïtat al seu magisteri amb una generositat inusual. D’ell, en pogueren traure profit diferents generacions d’estudiants i de professors de distints nivells educatius, professionals de diverses disciplines i moltes altres persones.

El tercer motiu que m’agradaria destacar és el que segueix. Josep Fontana va posar una gran obstinació –i ho ha continuat fent de manera constant– a donar a conèixer, de primer des de l’editorial Ariel, més tard en l’editorial Crítica, fundada en 1976 per Gonzalo Pontón, les obres més rellevants d’un gran nombre d’historiadors de diferents tendències, els estudis dels quals són imprescindibles per a conèixer els processos fonamentals que han configurat les societats en què vivim i situar els problemes actuals en una perspectiva temporal més àmplia. N’hi haurà prou d’esmentar-ne uns pocs, d’aquests autors, molts llibres dels quals han sigut accessibles a Espanya i a l’Amèrica Llatina gràcies sobretot a les col·leccions d’història dirigides per Josep Fontana i Gonzalo Pontón en l’editorial Crítica: Lucien Febvre, Marc Bloch, Pierre Vilar, Albert Soboul, E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Michel Vovelle, Emilio Sereni, Christopher Hill, Guy Bois, Rodney Hilton, Robert Brenner, Natalie Zemon Davis, Alberto Tenenti, Giorgio Mori, Maxime Berg, John Rule, Davis S. Landes, Jan de Vries, Peter Kriedte, Hans Medick, Geoff Eley, Ranahit Guha (l’historiador indi que encetà els «estudis subalterns»), etc.

La quarta i última raó és l’envergadura del conjunt de l’obra de Josep Fontana. No és el moment de referir-s’hi amb detall, però almenys destacaré amb summa brevetat l’amplitud i la varietat de les seues aportacions. Després de la publicació de la seua tesi, Fontana va prosseguir el camí explorat en dues direccions diferents, com ell mateix ha posat en relleu. «Una és la que es refereix de manera global al període de la Restauració, a l’evolució d’Europa entre 1814 i 1848, en el context del que se sol anomenar la “crisi de l’Antic Règim”, però que m’estime més anomenar la “construcció del nou”... La segona direcció... és la que s’ocupa de les bases financeres de la construcció de l’estat modern i, més en concret, del cas de la monarquia espanyola», que no era «simplement un estat», sinó «un imperi». Aquests dos camins han fet possibles llibres com ara Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen español 1822-1833 (1973 i 2001), La revolución liberal. Política y Hacienda 1833-1845 (1977 i 2001), el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar que porta per títol «La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868» (1988), La revolució liberal a Catalunya (2003), De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (2006) i La época del liberalismo (2007, vol. 6 de la Historia de España publicada en Crítica/Marcial Pons, que codirigeix amb Ramón Villares). A més d’aquests dos camins, hi ha un altre terreny que Josep Fontana ha freqüentat. Em referisc a l’estudi i la reflexió sobre la trajectòria i la situació actual de la ciència històrica, que aviat originà un breu treball de divulgació, publicat l’any 1974 a la Biblioteca Salvat de Grandes Temas, de títol La historia , precisament quan acabava d’arribar a la Universitat de València. Recorde ben bé el que va suposar aleshores per a molts estudiants aquesta publicació, que començava amb una entrevista a Edward H. Carr, l’autor de la monumental Historia de la Rusia soviética i del molt conegut llibre ¿Qué es la historia? Posteriorment, Josep Fontana va escriure Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La historia después del fin de la historia (1992), Introducció a l’estudi de la història (1997) i La història dels homes (2000), a fi de contribuir a una comprensió crítica de les diferents tendències que han dominat el curs de la ciència històrica i a l’elaboració d’una nova història que tinga en compte a tothom i vaja unida a un nou projecte social de futur. Finalment, hi ha una cosa molt notable en una altra part de l’obra de Josep Fontana, que posa així mateix en relleu com ha portat a la pràctica les seues idees sobre la història en diversos llibres de característiques molt diferents, però que tenen alguna cosa en comú. Tant si són capaços de proporcionar una monumental història del món des de 1945, com és el cas del llibre Por el bien del imperio (2011), com de reflexionar sobre la crisi social del segle XXI, en El futuro es un país extraño (2013) o sobre el problema de les identitats col·lectives, com ha fet en Europa ante el espejo (1994), La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present (2005) i molt recentment en La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), en aquests llibres hi està molt present el compromís cívic de Josep Fontana.