Josep Fontana Lázaro - Sobre la història i els seus usos públics

El criteri seguit, l’exposem a continuació. Ens sembla que té molt d’interès oferir al lector les idees de Josep Fontana sobre la història, entesa com a pràctica social, i els seus usos públics als nostres dies. Per això hem buscat i elegit uns textos que van ser publicats originalment en revistes o en llibres col·lectius de caràcter molt distint, es troben per tant dispersos i en no poques ocasions costa d’accedir-hi o fins i tot de saber tan sols que existeixen. Tots junts es reprodueixen ara en aquest llibre i li donen un valor pel mer fet d’editar-se d’aquesta manera. La primera part se centra en allò que Josep Fontana ens diu sobre els historiadors que més han influït en la seua manera de concebre i practicar l’ofici d’historiador: els tres grans mestres que va tenir, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, i altres, com Ramón Carande, Eric Hobsbawm i E. P. Thompson. Aquests textos són alhora un reconeixement del mestratge d’aquests autors i un testimoni de la trajectòria formativa –historiogràfica, intel·lectual i de compromís– del nostre homenatjat. La segona part del llibre recull diversos treballs de Josep Fontana sobre distints tipus d’historiografia que han anat apareixent des del segle XIX fins als nostres dies, ja ben entrada la segona dècada del XXI. Fontana és un lector voraç, atent als nous corrents historiogràfics, les noves propostes metodològiques i les noves formes d’escriure la història, gràcies a una vasta curiositat intel·lectual que l’ha portat a interessar-se’n i donar-ne notícia gairebé des del moment mateix en què aquestes han començat a emergir i desenvolupar-se, però amb la suficient distància crítica per a separar el gra –allò que realment fa avançar el coneixement històric–de la palla de les modes passatgeres i circumstancials. La tercera ens porta a aquells conceptes, processos històrics i identitats col·lectives que han estat molt presents en les anàlisis i les reflexions de Josep Fontana al llarg de la seua trajectòria d’historiador. La quarta i última part d’aquest llibre està dedicada a l’ensenyament i els altres usos públics de la història, com concep Fontana la història a transmetre en l’escola i fora d’ella per a formar ciutadans conscients del que va succeir en el passat i així mateix compromesos en la lluita per un món millor, i de quines distintes maneres això s’obstaculitza o s’intenta impedir avui en dia. La gran lliçó de Josep Fontana ha estat la de recordarnos, amb la seua obra i el seu exemple, que la de l’historiador és sempre una mirada crítica, tant sobre el passat com sobre el present.

ANTONI FURIÓ

PEDRO RUIZ TORRES

Universitat de València

DISCURSOS

PRONUNCIATS EN L’ACTE

D’INVESTIDURA

(5 de febrer de 2016)

Excm. i Magfc. Sr. Rector de la Universitat de València,

excel·lentíssimes autoritats,

benvolguts col·legues,

senyores i senyors:

La història que per damunt de qualsevol altra cosa apreciava Antonio Gramsci, com va escriure des de la presó en una carta sense data dirigida al seu fill Delio, potser l’any 1936, mentre complia la condemna que el règim de Mussolini li havia imposat per la seua oposició al feixisme, és la història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els éssers humans del món, «quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren a si mateixos». La història que vertaderament val la pena, ens diu Marc Bloch en un manuscrit que no pogué acabar, perquè en 1943 es va incorporar a una de les xarxes franceses de la resistència a l’ocupació nazi i va ser detingut i afusellat el juny de 1944 (el manuscrit es va publicar més tard amb el títol Apologie pour l’histoire ou métier d’historien ), la història que segons Marc Bloch legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar gaudis estètics o a acumular erudició. Ha de compartir amb qualsevol altra obra científica l’objectiu de proporcionar una intel·ligibilitat cada vegada més gran dels fenòmens que estudia i alhora ajudar-nos a viure millor.

He volgut començar la meua intervenció d’aquesta manera, amb les idees d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història durant els anys de la resistència i de la lluita contra el feixisme, perquè mostren ben bé el tipus d’història que interessa a Josep Fontana, com ell mateix ha referit no poques vegades. En l’Espanya de la postguerra no era fàcil ni freqüent que els joves pogueren acostar-se a aquest tipus d’història. Els anys del triomf i de la consolidació de la dictadura de Franco havien portat un enorme distanciament del corrent renovador en història i en ciències socials, en contrast amb les dècades anteriors a l’esclat de la Guerra Civil. La derrota de la Segona República, l’exili i el temor constant que sentien els qui no pogueren o no volgueren abandonar Espanya, van comportar un empobriment intel·lectual que tardà dècades a atenuar-se. Aleshores es feia passar per història un discurs sobre el passat posat al servei del règim de Franco i sobrecarregat de gestes d’herois i de màrtirs que encarnava l’anomenat «esperit nacional». Una llista interminable de noms de reis i de dates de guerres i batalles era incapaç de despertar el més petit interès en qui buscava en la universitat coneixements i no doctrina o erudició intranscendent. El jove Josep Fontana es va convertir en historiador gràcies sobretot a dues vies excepcionals aleshores: els cursos clandestins sobre llengua, literatura i història de l’Institut d’Estudis Catalans que s’impartien al domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. D’una manera diferent, però complementària, perquè Soldevila posava l’accent en la síntesi i en la trajectòria política, i Vicens Vives en l’estudi intens d’un període en tots els seus aspectes, especialment els de tipus econòmic i social, es tractava d’elaborar una nova història de Catalunya i una nova història d’Espanya. Una nova història de Catalunya despresa del catalanisme tradicional de caire romàntic i una història d’Espanya contraposada a la visió «ortodoxa», com l’anomenà Pere Bosch i Gimpera, d’una Espanya prefigurada des de l’antiguitat i vertebrada des de Castella. La nova història de Catalunya i d’Espanya havia començat a donar fruits abans de la Guerra Civil i trobà continuïtat i nous desenvolupaments en Ferran Soldevila, després del seu retorn de l’exili, i en Jaume Vicens Vives, una vegada passaren els anys adversos de la postguerra. Aquesta història havia de tenir un ampli i sòlid suport documental, ser rigorosa en l’anàlisi crítica de les fonts, proposar-se el descobriment de les múltiples i diverses causes que feien intel·ligibles els fets i utilitzar el coneixement històric adquirit per a millorar la societat i el país on es vivia.

Sens dubte, Soldevila i Vicens van contribuir molt a fer que Josep Fontana s’interessara per la història, per aquest tipus d’història, i es convertira en historiador. En la seua formació posterior a l’obtenció de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, hi hagué altres moments i influències destacables. Per consell de Soldevila, que entre 1926 i 1928 havia sigut docent al Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool, Fontana va ser durant el curs 1956-57 professor auxiliar en un dels centres de referència de l’hispanisme britànic. Hi va establir una relació d’amistat perdurable amb John Lynch, que més tard arribà a ser un dels més prestigiosos historiadors de l’imperi colonial espanyol, de l’Espanya moderna i de les revolucions hispanoamericanes per la independència. D’altra banda, Vicens Vives el va posar en contacte amb Pierre Vilar i aquesta relació amb el gran historiador de la Catalunya dins l’Espanya moderna tingué una enorme influència en Josep Fontana i en la seua manera d’entendre l’ofici d’historiador. Pierre Vilar li va escriure això que segueix el 12 de febrer de 1957: