Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Per sobre d’aquest paisatge històric, l’obra de Viciana excel·leix, al marge d’incloure tot de llegendes i meravelles dins la seua crònica —que verament i certa ho fa amb delectança. Fou la primera vegada que un autor establí un model historiogràfic per a la seua obra i el seguí fidelment: «fui induzido a scrivir esta historia, e no común, sino de reyes y grandes príncipes, reduziendo todo lo bueno de ellos a compendio por traher tantas cosas loables de los reyes que hasta hoy no se hallan en un volumen ni aun en muchos». Viciana no se’n va ni poc ni massa d’aquest projecte i ocasió hi haurà de comprovar-ho en aquesta anàlisi tan fragmentària. En el decurs de la crònica, l’autor es mou per dreceres que voregen la realitat quan no la superen, per la reproducció de llegendes d’època medieval, sobretot si tracten sobre gestes cavalleresques, com les narrades sobre la família Perellós. Per fonamentar les afirmacions, Viciana recorre a aprovados auctores i ocasionalment transcriu documents sencers, com el cas del testament de Jaume I que desvelen el coneixement profund que el cronista tenia de la historiografia medieval i moderna. L’abundància de matèria procedent de l’imaginari històric en la Crònica de València , no fa de Viciana un historiador al marge del ‘costum’, si ens permeteu el mot; algunes de les llegendes històriques incloses a la seua obra ja foren reproduïdes sense cap repugnància per autors tan prestigiats com Beuter, Carbonell o Zurita.

Al pròleg del Libro tercero , Viciana explica l’objectiu de la seua obra, seguint probablement l’exemple de Beuter, 225en tractar dels antecessors de Jaume I:

Primeramente escriviremos del primero rey de Aragón, don Garci Ximénez, hasta el rey don Remiro, donde se acabó la línea masculina de los reyes de Aragón. Y después escriviré de los condes de Barcelona (...) E después prosseguiré por los reyes de Aragón hasta el cathólico rey don Hernando de Aragón (...) e prosseguiré por los reyes de Castilla hasta la antedicha doña Isabel, (...) E después escriviré de la origen y suscesso de la ínclita casa de Portugal. E por quanto destos nuestros reyes procedió el cathólico don Phelippe, nuestro rey y señor, que por la gracia de Dios ha casado con la christianíssima casa de Francia, también trataremos de la origen y suscesso de los reyes de ella. Concluido con los reyes, escriviremos de todas las ciudades, villas y lugares del patrimonio real de este reino de Valencia. 226

D’acord amb el pla traçat pel cronista i després de superar el capítol dels Perellós, a qui anava dirigida l’endreça del Libro tercero , es desplega la crònica històrica amb el naixement del regne aragonés fins on «acabó la línea masculina de los reyes de Aragón. Y después escriviré de los condes de Barcelona». És aquest el període que abraçarà aquest capítol: els orígens del regne d’Aragó i del comtat de Barcelona del període ante unionem . 227

L’ordenació textual d’aquesta part segueix un esquema funcional amb els regnats distribuïts en capítols independents, una estructura similar a la composició d’altres cròniques que fou manllevada a les genealogies, com ha constatat Pere Quer. 228El criteri adoptat no s’aplica taxativament a tots els capítols sinó que manté una certa oscil·lació, d’acord amb la importància que l’autor atorga a cada monarca. Les variants comprenen des de l’esquematisme pur, els regnats de Garcia Ènnec o Alfons el Bataller, a la vasta dimensió dels de Pere I d’Aragó o Ramir el Monjo. L’escriptor segueix un diagrama preestablert que no guarda l’ordre cronològic. Cada regnat s’enceta amb unes notes sobre el rei successor, la valoració si s’escau del monarca, el matrimoni i els fills, si n’hi ha, la nissaga de l’esposa i aportacions patrimonials, gestes, conquestes i fets remarcables per acabar amb el temps del regnat, data de la mort i lloc de soterrament. Un esbós suficientment flexible que permet encabir qualsevol altra informació rellevant i estendre la narració si molt convé.

En aquest cicle sobre els orígens, Viciana ressegueix la genealogia dels reis compartits històricament per navarresos i aragonesos a partir de Garcia Ènnec Aritza. De forma gradual, eclèctica, diríem, l’escriptor ordirà la seua versió a partir d’una font principal provinent un d’auctor aprovado com fra Gualberto Fabricio de Vagad, autor de la Corónica de Aragón editada a Saragossa el 1499 i d’altre material historiogràfic posat al seu abast, dels quals extraurà l’essència necessària per conferir un segell personal a la redacció. L’ús d’aquest tipus de ‘tècnica’ plantejava greus dificultats estilístiques, no superades per l’autor en la redacció d’alguns apartats. Aquest entrebanc se’ns mostra descarnadament en l’estil i tempo narratiu, molt sintètic, excessivament esclau de la prosa típica de les refoses, en ocasions esdevinguda telegramàtica. La inclusió d’una llegenda tan coneguda com la fundació de Sant Joan de la Penya, que propiciava una relació raonablement més extensa, no fou aprofitada per l’escriptor. Justament, Viciana encetarà la narració de la genealogia reial amb aquesta faula. L’erecció mítica de Sant Joan de la Penya suposà una fita històrica de la qual Viciana coneixia nombrosos testimonis escrits, entre ells la Crònica de Sant Joan de la Penya origen, segons Cortadellas d’aquesta llegenda fundacional. 229En aquest capítol ressegueix la línia conductora de Vagad, extensa i monologuista, sintetitzada per Viciana. 230De vegades i sense esmentar-ho, l’autor modifica la cronologia de l’historiador aragonés per una altra de més adient. Aquest parer el trobem aplicat directament a l’any 716, datació de Vagad en l’entrada dels àrabs a la península, corregida per l’any 714, que figura a la majoria de cronistes. Així mateix, inclou el nombre de cristians que tot fugint dels àrabs s’havien refugiat dins la penya, «se acogieron hasta seiscientos cristianos de la tierra» diu, una xifra indicada per pocs historiadors. Només ho escriuen Carbonell «qui poden ésser DC hòmens» i Marineu Sícul «no eran más de seicientos Hombres». 231La resta de cronistes bascula entre el nombre 300 o els 200, com expressa la Crònica reial . La llegenda dels eremites saragossans Feliu i Ot, de llarga estirp cronística, és resumida en unes quantes línies, car l’autor pretén estendre’s en la descripció d’algunes de les conquestes d’aquest rei. Un estranya distorsió s’introdueix en el suau relat vicianesc sobre la llegenda de la visió d’una creu vermella dalt d’un arbre verd, atribuïda per Viciana a Garcia Ximenes durant la batalla d’Insa, ja que la resta de cròniques fan aparèixer aquesta visió al rei Ènnec Aritza. 232L’alteració pot imputar-se a la confusió de noms dels reis, tradició errònia provinent de la historiografia anterior, no esmenada llavors, arrossegada des de la cronística catalana medieval.

Els dos regnats següents, el de Garcia Ènnec, fill i successor d’Aritza, i el de Fortuny el Monjo, només són una brevíssima aproximació al seu temps, amb algunes poques dades com la conquesta de Pamplona per Garcia Ènnec i la concessió del privilegi d ’hidalguía als habitants de la vall del Roncal pel rei Fortuny. Aquesta gràcia evidencia la seducció del cronista per les gestes heroiques dels cavallers, sobretot d’aquelles que suposaren l’accés a la noblesa. Per contra, la llarga digressió que realitza Vagad per relatar l’origen del nom d’Aragó i dels rius que formen la vall, el cronista la resol expeditivament en dues línies.