Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Les darreres recerques historiogràfiques han aportat alguns matisos que fóra convenient d’escatir. La Catalunya del darrer terç del segle XV es caracteritzà per una floració de cròniques nobiliàries, compilades per voluntat de l’aristocràcia ansiosa de cercar antecedents il·lustres després de la devastació produïda per la guerra civil, perquè «en son temps van preterint los linatges de gent d’estat en sa terra», com explicava un cronista apòcrif de l’època. 207Al País Valencià, malgrat l’actitud altiva i orgullosa de la noblesa regnícola, devia passar mutatis mutandis alguna cosa semblant, com exposa Vicent Gil: «El deute, la insolvència, les reclamacions dels creditors, l’execució dels béns dels morosos i les vendes judicials estan darrere de la gran activitat del mercat de la terra i de la intensa circulació de senyories que caracteritza el segle XV valencià». 208És a dir, durant el segle XV una part important de la noblesa valenciana es veié immersa en una situació social tan desesperada com la catalana, si més no. Fou per això que la redacció de textos historiogràfics enaltidors de la noblesa es féu tan present en aquest període. L’aristocràcia, alertada pel temps de mudança, promogué una literatura historiogràfica que contemplava uns orígens remots llegendaris, verídics o no, de les seues nissagues. A mesura que la posició social aristocràtica s’afeblia, la literatura nobiliària s’esforçava, com més va més, en mantenir la distància que la separava d’altres sectors socials com la puixant elit burgesa.

Algunes cròniques que circulaven entre l’aristocràcia han eixit a la llum els últims anys. Són compilacions amb un origen i una finalitat certament coincidents amb les cròniques dinàstiques catalanes del darrer terç del segle XV. Perarnau advertia fa temps sobre l’ús d’un manuscrit redactat entre 1490 i 1510 —ms. d-III-2 de la Biblioteca de l’Escorial— propietat Martí de Viciana el Vell, avi de l’historiador, en la redacció del capítol dedicat a la divisió carolíngia de Catalunya inclosa al Libro tercero de la crònica vicianesca. Els textos historiogràfics d’aquest còdex, a criteri d’aquest autor, «semblen transcrits ací a partir d’originals no gaire posteriors al 1430». Ferrando insisteix en l’estudi d’aquest manuscrit pel seu valor històric. Duran (1980: 419) atribuí la propietat del còdex a Martí de Viciana el Vell, confirmada en una nota autògrafa del cronista. 209De fet, pensem que Martí de Viciana cità la crònica indirectament en tractar la divisió carolíngia de Catalunya, en expressar que segueix una historia antigua catalana . Potser fóra per aquest motiu que el cronista acceptés la divisió de Catalunya en novenes, malgrat haver sigut fortament qüestionada per altres cronistes catalans, com Carbonell i Jeroni Pau, l’obra dels quals coneixia, a més de rebre el refús ardorós de Zurita. 210L’origen nobiliari dels Viciana i l’època de redacció d’aquest manuscrit s’hi troben lligats perquè la família només podia remuntar els seus orígens a la segona meitat del segle XV, quan Joan II féu cavaller a Viciana el Vell i poc després esdevingué comanador de Borriana, de l’ordre de Calatrava, i acabà sent lloctinent de portantveus de governador a finals del 1477. 211Una època, doncs, propícia a les cròniques dinàstiques com la que posseïa l’historiador.

A Joan Baptista Anyés, preceptor del comte d’Oliva Francesc Gilabert de Centelles, hom atribueix la invenció d’ un text, a principis del segle XVI, que forní la llegenda carolíngia sobre l’origen mític dels creons com a originaris dels Centelles i la vinculació amb els ducs de Borgonya. 212Per la seua banda, Escolano demostrava els antecedents carolingis dels Vilaragut a partir d’«un manuscrito antiguíssimo que tengo en mi librería de la división de aquel Principado». 213La divisió catalana es troba per tant, en el nucli d’aquesta cadena de cròniques que hem vist circular entre els ambients aristocràtics catalans i valencians. Un pseudodocument on es justifica la ‘dotalia’ de Catalunya —apareix en una crònica apòcrifa del darrer terç del segle XV— és reproduït amb algunes modificacions pel manuscrit dels Viciana i d’altres cròniques catalanes menors. 214Així mateix, a més de Marquilles, la divisió carolíngia de Catalunya la recull la Crònica de Joan de Bur —ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya—; el Memorial històric de Joan Francesc Boscà; el Dietari d’Alfons el Magnànim com constatava Maria Toldrà; 215el manuscrit d’Escolano o la Descripción de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona de Dionís Jeroni de Jorba. 216Podem conjecturar, doncs, que aquests textos derivaven d’un antecedent comú, usat pels diferents llinatges per justificar una ascendència emparentada amb els orígens carolingis. Tanta acceptació devien assolir aquesta classe de cronicons que Escolano no dubtà a donar crèdit als documents que admetien el llinatge carolingi d’algunes famílies valencianes de l’època: «Fins i tot arriben a transcriure’s les suposades còpies dels documents carolingis, tal com feia [Escolano] en parlar dels Vilaragut, els Vilanova o els Centelles», com escrivia Escolano: «Así parece por un traslado auténtico que se guarda en el archivo de Oliva, sacado fielmente de un Privilegio que originalmente le tienen en el de Barcelona» que òbviament no apareix. 217Com ha posat de relleu Duran, en la historiografia del Renaixement, les llegendes fundacionals històriques servien d’ajuda útil per explicar uns orígens foscs alhora que abrillantaven un passat que així esdevenia gloriós. 218Un mètode deja vu emprat de bell antuvi pels historiadors clàssics en la mitologia sobre els orígens de Roma i d’altres casos més pròxims. 219

La historiografia valenciana, de tradició deficient assuavida per les noves recerques, excel·lí en castellà, paradoxalment, tot just quan el català iniciava un tomb històric que el faria virar vers una singladura astènica. Després de l’esclat revolucionari de les Germanies i d’ésser aixafats tots els seus seguidors fins al segle XVII, l’embrió cronístic despuntà amb un intent afable de reprendre les fonts històriques nacionals del País Valencià. 220Pere Antoni Beuter, un «capellà il·lustrat i vagament erasmista» en fou el precursor i escriví la Història de València en dues parts, la primera en català editada el 1538 i la segona en castellà, ampliada, publicada l’any 1551 i reeditada el 1604. 221A Beuter hom atribueix la invenció del mite més difós de tota la història de la Corona d’Aragó, el naixement de la llegenda de les quatre barres, que narra sense esmentar-ne la font, segons Riquer perquè n’era l’autor. 222L’any 1557 s’estampà el Libre dels Fets de Jaume I, el qual no es tornaria a reeditar fins al segle XIX. Anys també d’epitafi per a l’escola satírica valenciana, ressuscitada per Onofre Almudéver a la dècada de 1560, 223substituïda trenta anys després per l’Academia de los Nocturnos de la mà de Bernat Català de Valeriola, dietarista de la Germania. 224Martí de Viciana, fill de la petita noblesa, notari i funcionari de la monarquia, tenim-ho en compte, edità la seua obra en aquesta conjuntura històrica, malament i a repèl de la classe social a què pertanyia. La seua crònica pretengué assumir la història pròpia, en una línia subtil de curiositat erudita que en no res qüestionava l’establishment polític i cultural. L’adopció d’un to monàrquic exalçatori, a la recerca d’un entroncament amb les dinasties medievals anul·lava els possibles efectes crítics, en sintonia ideològica amb d’altres autors coetanis. Ambdós autors difícilment podien esdevenir més que benemèrits estudiosos d’un passat que, en el cas de Beuter, s’endinsava en excessos llegendaris.