Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

La intencionalitat de la Crònica de València obeeix a un propòsit ideològic on es fa patent la influència exercida per la puixant burgesia econòmica, que sobresurt entre les línies del Libro quarto a l’hora de relatar les accions dels agermanats i l’arrecerament d’una jerarquia caduca i opressiva que durant els temps revolucionaris del segle XVI veié perillar la seua hegemonia social a causa de la nova classe emergent i la incompetència manifesta per avançar-se als esdeveniments. 161Fruït d’aquest ascendent notem una potent voluntat alliçonadora que es desprèn de les reflexions formalitzades als pròlegs on cristal·linament expressa la seua ideologia:

La Historia haze a los hombres sabios, y prudentes y avisados, porque con exemplos y muestras de las cosas passadas da aviso y regla para determinar las presentes (...) La Historia es común a todos, porque los reyes y príncipes hallan a quien imitar y con quien compitan en virtudes y excelencias; y el capitán, avisos, y ardides y actos de esfuerço y fortaleza de que se aproveche y use; los governadores y magistrados, leyes e costumbres e maneras de governar que tengan por dechado

No resulta suficient aquest afany didàctic sinó que durant tot el text abunden les referències a una concepció moral catòlica que guia la redacció de la crònica. Aquesta filiació cristianitzant, per dir-ho així, obliga a determinades inflexions textuals que posteriorment són desmentides per la recerca i comprovació documental a què en la majoria de situacions es veu obligat el cronista per mantenir la paraula dada de no alterar la veracitat dels actes ni sobrevalorar-los, com ha vingut afirmant una i altra vegada: «digo que relataré verdades, las quales he sacado de privilegios, bullas e otras verdaderas scripturas, algunas dellas guardadas en poder de cuyas son, e otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas, lugares e universidades». 162El dur contrast d’aquesta declaració amb els principis argumentats per a escriure la seua crònica històrica són palesos al pròleg del Libro tercero quan argumenta els beneficis que produeix a la societat comptar amb historiadors competents. Atorga gran credibilitat als textos clàssics entre els quals cita amb delectança els textos bíblics: «¿Qué cosa es el sancto Evangelio sino historia e cuento verdadero?» Probablement tenia davant la certesa de les històries bíbliques y bevia dels vents tridentins que bufaven amb força durant aquest terç final del segle XVI.

D’aquests condicionants ideològics es desprèn la força d’algunes manifestacions vicianesques que s’esmunyen per les vores de l’escriptura i permeten esbossar les probables línies ideològiques en què es movia el cronista, tan contradictori de vegades. Viciana havia deixat passar l’ocasió de definir-se davant l’estroncament del casal de Barcelona causat per la mort sense descendència de Martí l’Humà. De fet prosseguí sense dificultat amb els regnats dels fills de Ferran I, Alfons el Magnànim i Joan II, al quals dedica un brevíssim espai a pesar de la importància d’ambdós monarques per al País Valencià. És en l’etapa de Ferran el Catòlic on el cronista s’esmerça més per a presentar-nos un monarca providencial ungit pels fets sobrenaturals ocorreguts durant la concepció i el naixement envoltats de faules. De fet, Viciana només evocava les llegendes reportades per altres historiadors i fins i tot pel propi monarca per a traçar un paral·lelisme entre l’aura llegendària que envoltava el mític rei Jaume I i els fets miraculosos ocorreguts a Ferran II. 163La influència castellanista es deixa notar de forma patent al final del capítol d’aquest rei, a la mort del qual Viciana traça la línia de separació entre les dues dinasties, la finida i la que renaix procedent del centre d’Europa:

Aquí dexamos de prosseguir en la línea de los reyes de la invencible casa de Aragón, por quanto en este ínclito don Fernando de Aragón, por los peccados de los pueblos, se acabó la dinastía de los reyes de Aragón y ha passado la Corona de Aragón en la antiquíssima casa de Austria. E trataremos de la línea y suscessión de los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla, hasta llegar a la sereníssima reina doña Isabel. Y entonces escriviremos de la unión facundíssima matrimonial de don Fernando de Aragón e doña Isabel de Castilla, reyes sussodichos, por el qual matrimonio se hizo la conjunción e agregación de las Españas citerior e ulterior.

No amaga l’historiador les seues preferències ideològiques rere cap subterfugi intel·lectual, sinó que expressa amb contundència i nitidesa la seua creença religiosa en què només la culpa i el pecat han estat el motor que ha variat el decurs històric de la Corona d’Aragó per a subsumir-la dins d’una estructura superior formada per dues línies convergents. L’historiador no planteja ni recorda quins han estat els pecaddos de los pueblos , però resulta difícil no formular una relació de causaefecte entre la guerra de la Unió i la guerra civil catalana en l’extinció dels reis d’Aragó, segons es manifesta el cronista. La forassenyada acusació al poble de ser l’únic responsable final de la desaparició dinàstica no deixa de ser una argúcia per a justificar la lloa i l’exalçament a «los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla», els quals no devien comès haver cap pecat a ulls de Martí de Viciana perquè els deixa impol·luts de qualsevol culpabilitat. La llarga trajectòria ideològica espanyola d’unió peninsular formulada per l’arquebisbe Toledà al segle XIII es materialitza en aquest episodi escrit per Viciana a l’hora de vaticinar la fusió d’ambdues corones. No serà la darrera vegada que l’historiador caurà en la temptació de descobrir rere derrotes de les missions imperials un ambient de culpa i pecat propici al fracàs, com la desfeta de la guerra d’Argel: «sino considerássemos lo que dize David, que Dios se vengará de sus enemigos con sus enemigos, como en este caso que Barbarroxa y Argel son el verdugo de nuestras culpas y peccados».

L’orientació ideològica de Viciana denota estar imbuïda fortament d’aquella moral catòlica de persecució a l’heretgia i de salvaguarda de les institucions dedicades a mantenir els principis de la creença i les implicacions que se’n derivaven. Conegudes són les missives de les institucions valencianes a Ferran el Catòlic perquè preservés els organismes locals davant la instauració del tribunal de la Inquisició a València i mantingués la independència foral per a judicar els casos d’heretgia que hom pogués presentar. 164Una actuació que navega contra les gestions fetes per Joan de Coloma en favor de crear el tribunal i estendre l’àmbit d’actuació a les terres regides pels Reis Catòlics:

Deven y devemos mucho al dicho secretario por lo que trabajó y procuró con los Reyes Cathólicos y beatíssimo pontífice romano que se pusiesse la Sancta Inquisición contra la herética pravedad y apostasía, sin la qual Inquisición todos los fieles christianos lloraríamos. O bienaventurados papa y reyes que tal obra hezistes y dichosos los que en ella concurristes, pues nos alimpiastes de la escoria y preparastes la conservación de la Iglesia, previniendo a esta mortal y pestífera secta encendida por nuestros peccados en Alemaña y Francia.

No era aquesta la impressió dels diversos territoris de la Corona d’Aragó on la Inquisició s’instaurà forçada per la voluntat reial. Aquests balbuceigs contestataris del patriciat valencià a Torquemada i el tribunal castellà a través dels jurats de la ciutat es convertiren, una volta confirmada l’autoritat del tribunal al regne de València, en una maniobra d’aproximació al Sant Ofici per aprofitar la influència de tan elevat organisme vers els interessos polítics de la ciutat, per a la qual cosa mantingueren una acollida cordialment calculada, fins i tot abans del nomenament de Torquemada com inquisidor general de la Corona d’Aragó. 165Particularment convençut del profit social de l’actuació inquisitorial es mostra Viciana, que posa el tribunal en la base de la prosperitat. Una pauta ideològica difícil de bandejar que l’emparella si no l’adscriu directament al fonamentalisme catòlic sorgit de Trento: «año de MCCCCLXXX, pusieron e assentaron el officio de la Sancta Inquisición contra los hereges y apóstatas de la religión christiana. Que fue y es el remate de nuestro bien en España, donde la fe de Christo y su cruz tienen puesto el fundamiento, según más largamente de este Sancto Officio en la primera parte havemos tratado».