Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

El tractament que Viciana atorga als àrabs residents a la península Ibèrica i als ultramarins, no hi fa distincions, planteja un dubte preocupant sobre la coneixença de la realitat i la cultura àrab exhibides pel cronista. Definir els àrabs com bestiales agarenos és un anacronisme evident si no acudim al filtre religiós i assimilem l’apel·latiu a la categoria d’heretge o contrari a la doctrina cristiana, on tindria un acoblament ajustat al pensament de l’escriptor manifest en aquest text: «poco a poco domaron aquella gente bárbara e la pusieron so el yugo suave de la santa madre Iglesia». Viciana coneix l’etimologia de la denominació ‘moro’ «les nombran moros porque vinieron de la provincia de Mauritania» però es nega a usar-la perquè entén que no és un nom apropiat a uns descendents d’Ismael, fill primogènit d’Abraham, concebut amb l’esclava egípcia Agar a petició de la seua esposa Sarai, vella i sense descendència. Aquesta argumentació serveix d’excusa per anomenar agarenos els àrabs ismaïlites: «por tener su origen de Ismael, hijo de Agar la ancilla, que éste es el más propio nombre que les compete». Ara bé, el raonament exhibit no pertany a Martí de Viciana sinó que copia les línies mestres de l’historiador medieval Rodrigo Ximénez de Rada, el Toledà.

La crònica de València , segons asseverava l’historiador l’any 1574 en un llibre de lloança de les llengües, fou escrita originàriament en valencià i vessada pel mateix autor al castellà. 166A l’estudi introductori d’aquesta nova estampa, Germà Colón s’ha mostrat escèptic davant aquesta asserció, en qüestiona la veracitat i es pregunta si realment Viciana traduí la seua obra, en funció de la inexistència d’originals, perquè «tot fa suposar que, en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà. Crec sincerament que la confessió als jurats té per finalitat excusar-se per haver emprat la llengua aliena». 167

La traducció castellana de l’obra de Martí de Viciana ha estat considerada pels tractadistes com un paradigma de la defecció lingüística de la classe dirigent, una mena de trahison des clercs en una conjuntura propícia a l’ús del castellà. Fóra massa senzill anul·lar el context de l’anàlisi i caldria considerar algunes raons de pes que pogueren induir el cronista a la traducció, si és que l’escrigué en català inicialment. La publicació en castellà de la crònica devia valorar-se, a final dels segle XVI, des de l’òptica de l’abast comunicatiu i de convertir-la en més comunicable , més «universal». 168L’obra esdevenia «moderna» i perfilava una línia d’actuació lingüística encetada per Beuter, entre d’altres. De fet, el castellà tenia un predicament important dins la ciutat de València i, òbviament, entre la noblesa del País Valencià. Quan «encara no arribàvem a la meitat del XVI (...) el castellà era entès i —poc o molt— sabut i parlat», escriu Fuster. 169A partir de l’anàlisi de la producció impresa durant el segle XVI, Margarita Bosch féu notar un increment de l’edició de textos en castellà que a la segona meitat superà el 52% del total de llibres. Aquesta autora atribueix el decaïment del material imprès en català, entre d’altres causes, a l’allunyament cultural de Catalunya, a l’elevada immigració i a l’ascens del castellà com a llengua vehicular dels textos llatins. 170Per a Ferrando, el decantament vers la llengua castellana significà una elecció «pràctica i possibilista». 171Altre raonament incideix en valorar la qüestió econòmica i la major difusió de la seua obra arreu del ‘domini imperial’ si es publicava en castellà, malgrat que signifiqués una renúncia vergonyant a la llengua materna. 172Temps hi hauria després per a les disculpes més o menys sinceres. L’opció lingüística exercida pel cronista es posava al servei de la monarquia i avalava el dret a l’estat absolut desitjat per Carles I. Pretensió on la historiografia representava un paper ben destacat en la consecució dels objectius imperials del monarca. 173

Sense el menor interès d’intervenir dins l’estèril polèmica dels colors de la senyera reial, cal advertir que, durant aquesta època almenys, no apareix cap divergència cromàtica en els colors de la bandera valenciana d’origen reial. En cada moment que hi fa presència la senyera, el cronista la detalla i no s’està d’exhibir els colors als quals se sent molt pròxim per pertànyer a la petita noblesa valenciana i formar part del grup escollit de notaris. Iniciades les hostilitats bèl·liques, Viciana relata detalladament el moviment dels agermanats abans de constituir-se en exèrcit comandat per Simó Borrell, membre dels Tretze: «los XIII començaron a mover la gente y ayuntar banderas de guerra en el patín del monasterio de San Francisco, adonde acudió uno de los Treze, nombrado Simón Borrell, corredor de cuello y alférez de la ciudad, con una bandera de amarillo y colorado, pues la bandera de la ciudad estuvo alçada, a los XIII y todos los desseosos de la guerra corrieron a porfía a llevar banderas, para acompañar la bandera de Valencia». Són molts els casos en què apareixen els colors de la senyera emmarcats en actuacions oficials de qualsevol d’ambdós bàndols i no cal inventariar ací totes les ocurrències de l’obra de Viciana, i en són moltes. M’acontentaré amb el trasllat d’una de les afirmacions més evidents sobre la procedència dels colors reials de les quatre barres històricament denominades armes d’Aragó. El text s’emmarca dins les normes del tractat d’armes que Viciana reprodueix dins el quadern fragmentari de la tercera edició c:

El hijodalgo que fuere preguntado que blasone las armas de su rey natural o las suyas propias, tiene obligación de responder a la pregunta en esta manera, que se quite la gorra de su cabeça y levantado en pie diga:

— El cathólico don Philippe, por la gracia de Dios rey de Aragón, etc., mi natural señor, trahe por armas un escudo coronado con corona real, en campo de oro, quatro palos de gules. Estas armas dio el rey Luis de Francia, año de ochocientos y quarenta, a don Joffre, conde de Barcelona, en jornada que tuvo contra normandos, porque siendo malherido el conde, puso el rey sus quatro dedos en las heridas y tintos en sangre los passó por el escudo de oro del conde, dexando señalados quatro palos diziendo: «Conde, tus armas serán éstas». Passaron estas armas después en Aragón quando don Remón Belenguer, conde de Barcelona, casó con doña Petronila, princesa de Aragón. Estas armas son nobilíssimas por tener el más noble metal, y el más noble color, y ganadas en batalla y de mano de rey. Y más se ennoblescen por traherlas mi rey, las quales yo, N, como a fiel súbdito y natural, por mi señor y rey, las defenderé y manterné hasta morir en la defensa dellas. Y cubra su cabeça con reverencia y assiéntese.

És intenció del cronista recordar i alliçonar els cavallers valencians sobre quina és la correcta forma de blasonar les armes reials vist que per a Viciana, alguns nobles valencians devien desconèixer la forma correcta de blasonar i el significat de les armes i els blasons: «bien será que se exercite en leer este libro y verná en conoscimiento de armes y blasones con que responderá acertadamente a las preguntas que se le hizieren». Fóra comprensible que aquest excés de preocupació, sinó prepotència, pel nivell instructiu dels cavallers derivés en una crítica esquerpa a la publicació d’aquest nobiliari valencià. De la forma de blasonar els cavallers es desprèn de manera indubtable la forma i color que adoptaven les armes reials al regne de València del segle XVI, segons aquesta declaració. Són molt nombroses les publicacions fetes sobre aquest afer i no calen, pensem, més alteracions ni intervencions doctrinals que embullen més encara els interessos del País Valencià. 174