Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

— Según lo que dize David: Tuyos son los cielos, tuya es la tierra. 189

— El pueblo que anda en tinieblas vido la grande luz. 190

En la redacció de la crònica, Martí de Viciana utilitza un estil espontani i natural que pretén ser planer, exempt d’artificiositat, excepte quan pretén perorar o realitzar algun excursus per al qual disposa d’informació abundant. És en aquest moment quan el seu estil s’entorpeix i esdevé dur i carregós, descurat i confús per acumulació d’idees. Viciana procura argumentar les informacions contingudes i per això assistim a nombroses citacions d ’escriptores verdaderos que les acrediten. L’estil narratiu és lineal, senzill i fluid, en moltes ocasions eficaç i fins i tot grat al lector, amb multitud d’anècdotes i digressions que amenitzen el relat. Quan tracta la cronística històrica integrada dins el Libro tercero adapta o resumeix les fonts amb contrastada solvència discursiva, quan no es perfila una tècnica narrativa envejable que no es perd entre frases banals i intranscendents. En aquelles ocasions en què narra esdeveniments recreats o viscuts personalment, el relat esdevé sòlid, precís en el mot i la idea, construït amb una depurada tècnica literària que va més enllà de la mera narració per assumir una voluntat manifesta d’acostar-se a la realitat percebuda pel cronista.

En la crònica de Viciana, el Libro tercero ocupa l’espai dedicat a resseguir els fonaments historiogràfics que donen suport al naixement de la Corona d’Aragó fins arribar a l’emperador Carles V, senyal lumínic que guia l’obra de Viciana fins al darrer mot. La intenció d’aquest llibre la deixa clara l’autor al pròleg que encapçala el text en confessar la predilecció per la història «Desde el tiempo de mi tierna hedad». El plantejament i projecció de l’obra és formulada pel cronista com un pla d’escriptura eficaç perquè tothom entenga la finalitat que l’impulsa a escriure:

Tuve affición a la lición de la dulce historia, y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón. De los quales acordé copilar un breve compendio. Y para más hermosearle, les acompañé con las vidas de los ínclitos reyes de Castilla, y de los archiduques y emperadores de la antiquíssima casa de Austria, y de los reyes de Portugal y de los reyes de Francia, para que el lector de juizio delicado tenga que mirar y contrapessar de los unos con los otros. Donde verá que en todo y a todos terná que alabar. Movióme a poner esta suma de reyes en la tercera parte de las cuatro que copilé de la Chrónica de la ciudad de Valencia y de su reino, porque en ella se haze especial mención del patrimonio real. 191

El Libro tercero és una obra d’ampli abast historiogràfic, complexa i ambiciosa, que combina hàbilment la interpretació d’obres historiogràfiques, la recerca en arxius valencians, dels quals transcriu alguns documents, una profusa informació testimonial, valorada com la millor aportació de Martí de Viciana, i el maneig d’una bibliografia que revela un horitzonte de lecturas que no es limitava a les obres històriques coetànies. 192Lluny de limitar la lectura a la d’autors medievals i coetanis, Viciana s’estén fins als clàssics llatins. 193Un recurs bastant rebregat per justificar les bondats de la Història que Viciana no circumscrigué a la cita retòrica. 194L’ús d’aquestes lectures que en fa l’autor en la redacció del Libro tercero palesen el domini d’una vasta bibliografia europea.

L’escriptor empra un ampli bagatge de recursos retòrics que aplica a la divulgació històrica, entre els quals sobresurt l’ús del diàleg, emprat en situacions solemnes per dotar de veracitat l’exposició. Una pràctica provinent dels clàssics potenciada al Renaixement que hem vist emprar esplèndidament a Tomic. 195Un dels trets caracteríscs del diàleg, que veiem utilitzat per Viciana a la llegenda de Sanç Avarca, és l’elevat component de ficció desconegut fins al Renaixement. 196Forma part del model d’historiadors que argumentaven la superioritat de la «comunitat política» per a la qual escrivien, definits per Duran com historiadors-polítics. 197Una generació d’autors, ‘eclosió’ en dirà Alcoberro, produïda a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XVI que cal situar, segons aquest autor, entre l’ús de nou mètodes de recerca i la pretensió d’un poder centralitzant en conflicte amb d’altres formes de govern. 198La fusió d’obres historiogràfiques i literàries i el judici propi fou el sistema aplicat per l’historiador en la construcció d’un mètode de síntesi per a la seua obra, expressat al pròleg del Libro tercero: «He colegido de todos ellos lo que más paresce ser verdad». Una metodologia que en algunes parts del llibre deriva cap a la recerca arxivística i la reproducció documental. 199Viciana empra de forma consistent la bibliografia històrica general i particular, contrastada en moltes ocasions amb documents extrets d’arxius públics i familiars. Un estil que veiem aplicat intel·ligentment a l’inventari del patrimoni reial on combina els documents amb la informació ocular. No podem bandejar ara i aquí l’immens esforç desenvolupat en la redacció de la quarta part, dedicada al moviment de les Germanies, 200on la grandesa de l’historiador, banderies al marge, sobresurt a una altura atípica per a l’època i similar a Zurita. 201

L’eclipsi historiogràfic del segle XV valencià contrasta enèrgicament amb l’exuberància i plenitud de la literatura de creació del segle d’or. Caldrà esperar a Beuter i Viciana, traspassada la segona meitat del segle XVI, perquè s’albire un horitzó més poblat d’autors i obres d’aquesta matèria. La mancança resulta més singular atesos els precedents il·lustres de les nombroses cròniques catalanes que circulaven entre la noblesa valenciana, com les Històries e conquestes de Pere Tomic, el Recort de Gabriel Turell o les Cròniques d’Espanya de Carbonell. Alternativament, aquest segle coneixia una robusta historiografia castellana amb Enríquez del Castillo, Diego de Valera o Hernando del Pulgar, difosa també al País Valencià. Unes obres que fan més perceptible encara l’absència d’una cronística valenciana a l’època. Alguns autors s’han preguntat el perquè d’aquesta penúria productiva, vista la intensitat de contactes comercials, culturals i polítics amb Nàpols, llavors capital política de la Corona, on, sota el mecenatge d’Alfons el Magnànim, s’obria un altre rumb historiogràfic amb Lorenzo Valla. 202

Sobta igualment aquesta escassesa historiogràfica per l’existència d’una cort activa i luxosa en temps dels virreis Joana d’Aragó i el duc de Calàbria. Una deficiència descrita pel cronista al pròleg del Libro segundo , «me faltava la ociosidad y los auctores, mis naturales, a quien siguiesse para entender en ello», on observem un distanciament dràstic i significatiu vers la cronística catalana en no considerar-la pròpia. Colon atribueix aquesta mancança a l’acarnissament de la Inquisició contra la ciència i la «capa burgesa, la que llegia» fins anihilar-la, mentre que Batllori la justifica per la confluència de dos factors: la manca de tradició historiogràfica valenciana i la inexistència d’una conjuntura històrica propícia. 203Efectivament, si exceptuem el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, la migradesa es fa excessivament ostensible. Hi subsistí una història universal d’autor inconegut, inèdita encara, que inclou notícies sobre la ciutat de València, la Crònica universal de circa 1427 —ms 17.711 de la Biblioteca Nacional de Madrid—; 204una hipotètica versió de les Històries e conquestes de Pere Tomic continguda al ms. 625, anterior 92-4-24, de la Biblioteca Universitària de València —incorpora un text embrionari sobre Otger Cataló— datada l’any 1418; 205un còdex, molt malmés que conté una versió sorprenent de la crònica tomicana; a més d’alguna croniqueta nobiliària com la de Pero Maça. Per a Belenguer sembla com si el País Valencià s’hagués oblidat de la seua història. 206