Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Al pròleg del Libro tercero , Viciana defineix el suport ideològic que dirigirà la redacció de la crònica i demana la benevolentiae del lector pels erros comesos. Al final del proemi enumera dues classes de faltes. La primera l’atribueix a l’especial característica de la impressió, de tipus mòbils, «donde concurren tantos millares de cuentos de caracteres» i per tant solen ser freqüents i factibles els errors tipogràfis, alguns dels quals el cronista els esmenarà al final del llibre. La segona se la imputa directament l’historiador, el qual, retòricament, confessa la dificultat de dominar una llengua com el castellà, farcida de dialectalismes difícils de capir i saber. L’orgull de classe, però, renaix al final del discurs per a donar a entenent que si no escriu el castellà com els naturals de Toledo, llavors capital de l’Imperi, disposa de la destresa necessària per superar el castellà emprat a les obres medieval. Les dificultats lingüístiques castellanes, per tant, no deixen de ser, al seu criteri, una menudesa que no deu interferir en allò que realment importa, el missatge o contingut del qual no hom deu apartar. Altra qüestió és l’estil narratiu, pel qual demana disculpes als qui no els fóra del seu gust i els agraeix que l’advertisquen dels errors.

La segunda falta será mía e aquella en una de dos maneras: o en la lengua (que por ser yo valenciano no escriviré tan polido castellano qual se habla en Toledo, e quanto en esto merezco perdón, porque la lengua castellana es diferente entre sí por tener los reinos diversos e espaciosos. E si no scrivo toledano, a lo menos escrivo en todo castellano, e harto mejor que no fueron scriptos los antiguos libros propios castellanos, y el lector que en esto se parare a reprehenderme será como los judíos por quien se dixo: Litera occidit, spiritus autem vivificat . 175No se detenga pues, yo se lo ruego, el benigno lector en estas menudencias, que por advertir en ellas se desadvertirá de lo que más importa: saber y entender de la Historia; y la otra falta podría ser en la sentencia o narración.

Y pues desde aquí confiesso ser el menor de los escriptores, yo les ruego que en pago de lo que he trabajado en les dar halgo que les agrade, e no haya sabido, me quieran en particular avisar de mis descuidos, que no pueden ser sino muchos para que me enmiende de ellos, que yo prometo de lo hazer y agradescer al que me hiziere este beneficio.

Una manifestació intencionada que cerca, amb evident afany, esquivar les crítiques per un ús lingüístic del castellà que considera deficitari, justificada a partir d’una teòrica malaptesa per a ‘traduir’ al castellà la seua crònica atesa la seua condició natural valenciana. Al cronista li preocupa l’estil de la redacció i la gramàtica i insisteix sobre els lectors perquè adopten la fonètica castellana adequadament quan apareix confusa a causa de la diferent diftongació entre català i castellà. Per aquest motiu explica la forma d’articular un cognom de dificultat evident per a un valencianoparlant: «Este apellido de Nuo se ha de pronunciar con una sola síllaba». I això, sense penetrar dins l’argumentació, més fictícia que real, aportada per Viciana a l’opuscle de les llengües sobre els motius reals que l’impulsaren a editar tota la seua obra en una llengua diferent a l’original.

Martí de Viciana adopta alguns paràmetres intel·lectuals que podien enquadrar-lo dins el discurs renaixentista, fins i tot la introducció dels diàlegs dins el relat d’algunes llegendes nobiliàries o històriques propicia aquesta catalogació tot i que no ho podem asseverar amb certesa. 176

L’estil d’expressió del cronista Viciana és ric en valencianismes fonètics, lèxics i sintàctics. Una repàs minuciós de la crónica desvela una profunda influència catalanitzant en la versió castellana que avalaria l’origen lingüístic valencià del traductor, Viciana, si considerem veraces les seues paraules: «supplicándoles me perdonen por haver vertido esta obra de valenciana en castellana, que por la mesma causa huve de vertir la Chrónica de Valencia» . Un tret que es fa de notar en dues transcripcions fonètiques, una d’onomàstica i l’altra de toponímica. Viciana adapta el nom de fonts ‘Cosma’ a la forma tradicional medieval valenciana en els següents exemples: Benito Cosma Damián de Armengol; Mossén Cosma Matthía de Cruilles; fray Cosma Amer; don Cosma Sans, al marge de la presència de nombrosíssims exemples onomàstics de Joan i d’altres similars. En la toponímia observem la reducció del topònim Millars a la forma valenciana ‘Millàs’ aplicada per a designar la baronia, la vila del Rosselló i el riu, o el nom de la ciutat on nasqué Carles V posat d’acord amb la toponímia catalana: ‘Gant’. Notem també aquesta característica fonètica valenciana en mots d’algunes formes conjugades del verb esconder , a la qual s’aplica l’obertura en a- de la e- inicial travada per consonant, com [a]scondió i [a]scondido; la utilització del mot ‘ametló’, usat per a designar el fruit de l’ametler en algunes àres lingüístiques, a un desusat almendrón ...

La dificultat de traduir mots específics del parlar valencià com ‘amorar’, en el sentit d’afalagar, amoixar, influeix sobre l’escriptor que el manté i l’adapta a la flexió verbal castellana: amoraron . Hi persisteix la introducció de xenismes per als quals el cronista no ha trobat una traducció plausible com ‘mercantívols’ o ‘pobretó’. I és en aquesta categoria lèxica on Viciana denota l’origen més evident. Hi ha una nombrosa relació de paraules que l’autor opta per no traduir, malgrat haver-hi correspondència lingüística en moltes ocasions. A partir de l’adaptació morfològica al castellà perquè presenten l’aparença adequada, Viciana introdueix un llarg cabal lèxic del qual hem extret alguns exemples: venderías, sabogas, cañar, parança, aladro, mansueto, merla, avantaje...

En tractar del ducat de Gandia, Viciana es deté vastament en la descripció de l’activitat sucrera de la Safor, per al vocabulari de la qual, Viciana renuncia a l’exercici de torsimany i converteix en xenismes gairebé la major part del lèxic específic de la producció sucrera. Anotem l’advertència de l’historiador sobre les mancances del castellà per a denominar els atifells de la indústria del sucre i l’ús alternatiu del valencià com a llengua d’origen. No sorprèn la remissió a Gandia per conèixer el significat dels mots valencians, certament ajustada per esdevenir-ne el nucli sucrer, atès que la indústria sucrera granadina assentada a Motril romania lluny en excés per al propòsit descriptiu del cronista. 177Un comentari inclòs probablement perquè l’historiador degué valorar l’abast majoritàriament local del Libro segundo adreçat al col·lectiu nobiliari del País Valencià:

E porque ay algunos aparejos necessarios para el servicio y exercicio del azúcar, los quales tienen propios nombres en lengua valenciana y no los tienen en lengua castellana porque en Castilla no les ay, pues no se coge allá azúcar. Por ende, en materna lengua les nombraremos. Y si el lector algún vocablo leyere e no lo entendiere, aunque va poco en ello, si tanto lo desseare saber, venga a Candía a lo preguntar y allí se lo dirán o mostrarán el aparejo y exercicio. Pues en las Españas solamente a este reino Dios el fructo del açúcar atribuyó, por lo qual los valencianos muchas gracias le referimos (...)

El duque tiene para hazer el azúcar siete casas que se nombran trapig y en todas ellas ay cincuenta cinco piedras molares que machucan las cañas dulces (...) tiene muchos perols, langils, caus, caces, rumiols, esbromadores e otros muchos vassos diferentes en hechura (...), otros hazen el llent e cuezen el azúcar (...) fino. Y de la parte que después suscede se haze el azúcar para xaraves e de la otra parte tercera se hazen mesturasses e escuallats , y de la quarta parte que está junto a la punta e agujero del molde o vasso que a esta parte nombran cogollo o cogus se hazen rossos .