Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

L’abast de les lectures historiogràfiques de Viciana per al Libro tercero s’intueix extens i dilatat. Sebastià Garcia, que n’ha examinat detalladament l’horitzó bibliogràfic, traça una línia formativa que denota la curiositat científica del cronista. Hi destaca l’ús destre de la historiografia catalana i aragonesa medieval i el vast coneixement d’autors clàssics com Ciceró o Catul, a més d’una nodrida relació de filòsofs, gramàtics, historiadors i escriptors de l’època que denoten una perseverança en l’actualització remarcable. 151

El procés de redacció degué concentrar-se en pocs anys, sobretot els anys compresos entre 1560 i 1564, perquè hi són freqüents les datacions internes en què revela la data d’una visita o el temps en què escriu. En el relat del miracle dels corporals de Daroca explicita que «Scrivo pues yo últimamente en este año de MDLXIII»; en la relació de l’ordre de Montesa, es deté en la figura de Pere Galceran de Borja, darrer mestre de Montesa i germanastre de Francesc de Borja, IV duc de Gandia i general dels jesuïtes llavors: «Éste preside por la gracia de Dios hasta oy que contamos VII de setiembre año de MDLXIII», és a dir, un dia després de ser expedida la llicència de l’inquisidor fra Miquel de Carranza. D’aquí hom pot deduir que malgrat haver obtingut l’autorització per a imprimir el Libro tercero , l’historiador continuà la redacció a posteriori com manifesta al capítol del concili de Trento: «donde se ha continuado hasta en este año MDLXIIII». L’ús del pretèrit en aquesta frase adoba el raonament de Viciana a l’epíleg a la crònica inclòs al Libro quarto quan assevera que suspèn l’activitat redactora de la crònica per la visita reial. No és l’única datació relativa a l’any de la impressió perquè hi figuren un total de sis datacions de l’any 1564, si n’exceptuem les dues de la impressió. De l’anàlisi d’aquestes datacions interiors, es desprèn que Viciana mantingué viva l’escriptura del text després del quatre de desembre de 1563 en què es clausurà el concili de Trento. En parlar del monestir del Escorial, el cronista s’atura a parlar dels llibres musical del cor escrits per «Cristóval Ramírez, escriptor de libros de iglesia, natural y residente en esta ciudad de Valencia, donde y en su casa de presente los escribe, según de todo ello he visto la fe en un aucto que passó ante Joan Suárez, notario de su magestad y escrivano público, a dos de henero deste año MDLXIIII» o en relacionar els càrrecs de la vila de Borriana: «En este año de MDLXIIII es baile de la villa por el rey Guillem Vallmoll» . En altres paraules, Viciana aprofità fins el darrer moment per a incorporar matèria nova a la seua crònica i és evident que alguna part fou tractada amb una extensió inferior a la desitjada, com la guerra de Granada, que el cronista havia previst de relatar àmpliament dins aquest volum i fou reduïda a penes a dos fulls entre els quals Viciana hi transcriu orgullosament una lletra tramesa pel rei Catòlic a l’avi del cronista on li anuncia la conquesta de Granada: «según paresce de la victoria por una carta real que de mi abuelo heredé y tengo guardada».

Finida la guerra del regne de Granada, el cronista emprèn el relat de la conquesta americana a partir dels viatges de Cristòfor Colom — natural de Génova , escriu— del qual relata dos dels viatges fets i la concessió a Castella, feta per Alexandre VI, de les terres descobertes. La crònica enllaça immediatament amb la figura de Hernán Cortés i la conquesta de Mèxic. Viciana dota el devenir històric de color i energia narrativa que incideixen favorablement en l’amenitat lectora. La rapidesa dels esdeveniments i la documentada relació, coincidents amb les dates històriques, fan d’aquest fragment un dels més reeixits literàriament de la crònica. 152

L’estudi patrimonial del reialenc valencià es clou en la vila i castell de Cullera, punt final que dóna pas al colofó del Libro tercero fet per l’impremter Joan Navarro a catorze d’abril 1564.

El Libro quarto el cronista el dedicà completament a narrar la revolta de les Germanies de València. A causa de les coaccions i amenaces de la noblesa, a més de l’adopció de les cauteles necessàries per evitar les respostes contràries d’aquelles famílies implicades en la revolta agermanada, el llibre fou editat a Barcelona a la impremta de Pablo Cortey l’any 1566. 153Aquest text recull la relació més minuciosa, incisiva i fonamental que es coneix de la revolta de les Germanies de València, en un episodi de la qual, succeït a Alcanyís, fou mort el seu pare. La base per a la redacció d’aquesta quarta part està constituïda per l’experiència personal —fou testimoni presencial dels fets, bastant equànime, malgrat la parcialitat manifesta—, el recurs a d’altres testimonis coetanis i la consulta d’una considerable suma de documentació escrita. Vista l’enorme importància històrica atorgada a aquest text, causa estranyesa que no es tornés a imprimir fins a la còpia facsimilar feta l’any 1972 per la Universitat de València. El títol del llibre es perllonga per catorze línies a la portada i retrata amb precisió les preeminències socials:

Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della, y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego, así por la prudencia, saber y grande esfuerço del illustríssimo señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, capitán general de los reinos de Aragón, y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los grandes, varones, cavalleros, ciudadanos, tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al capitán general sirviendo al rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, rey de las Españas, etc., nuestro señor.

A la portada, a sota del títol, es reprodueix un escut amb les armes de Felip II i finalment, el lloc, l’impressor i la data. A la contraportada s’inscriu un escut amb les armes de la ciutat de València i tot just davall la llegenda «Autoris effigies Ano domini 1565» , hi ha un retrat del bust de Viciana a l’edat de 63 anys: «Etatisque auctoris Anno 63» . Posteriorment s’hi introdueix un text epigramàtic del jurista valencià Miquel Jeroni Oliver dedicat al monarca.

La crònica comença al foli següent amb la numeració correguda a partir del f. 1, amb un títol més escurçat on es torna a citar el virrei Diego Hurtado de Mendoza i una breu justificació de l’autor que introdueix el tema sense solució de continuïtat. Es tracta d’una destacada crònica sobre la Germania escrita des del bàndol reialista però que no deixa de reconèixer la vàlua, l’ímpetu i el valor dels agermanats en alguns episodis bèl·lics narrats minuciosament. Hi delata fidelment les intencions de l’autor i «el designio apologético hacia don Diego Hurtado de Mendoza». 154El relat és majoritàriament cronològic, amb algunes ocasions en què l’autor recorre a la retrospecció per fer més entenedor alguna part del text. Coneguda era la militància mascarada de Viciana i per tant en massa ocasions ha sigut qualificada de molt parcial la summa agermanada del Libro quarto . Certament no són floretes les paraules que ixen de la seua ploma per referir-se als avalotats, però també entra dins la comprensió del cronista la magnitud de la tragèdia social i la capacitat dels actors per a sobreposar-se als esdeveniments. Quan alguna cosa li resulta grata dels agermanats, no es fa de pregar per lloar-ho sense estridències però amb cert deix orgullós que l’acosta sorprenentment als avalotats, almenys, com a compatriotes: «Y fue ésta la primera resseña general que los agermanados hizieron, la qual fue hermosa vista, porque los valencianos todo lo hazen con mucha gracia y perfectión».