Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

L’àvol reacció de la noblesa valenciana, que se sentia ofesa per raons de prioritat en la crònica, tal com havia predit Viciana, aconseguí de interrompre’n la impressió. 128Vistes les crítiques rebudes, Viciana altera considerablement la primitiva ordenació alfabètica i reordena els capítols familiars a partir de les més poderoses nissagues valencianes. Addicionà cinquanta famílies més i en suprimí disset de la impressió anterior, algunes de les quals tan importants com la de Borja, els ducs de Gandia. 129En aquesta nova edició l’historiador introdueix algunes esmenes a l’anterior volum, bàsicament d’estil, a més d’addicionar, suprimir o esmenar algunes dades, paràgrafs i escuts. El llibre ens ha pervingut mancada del frontis i dels 10 primers folis per la qual cosa no sabem si es mantenia la dedicatòria al duc de Gandia o havia sigut reemplaçada per una altra, com ocorregué amb el Libro tercero . La redacció es detura dramàticament al foli 50 amb la rúbrica del capítol de la família Viudes que clou pàgina. 130

El quadern c , denominat històricament tercera edició, degué estampar-se després del 9 de novembre de 1568, data que apareix citada expressament al capítol de la família Alabiano: «Mossén García de Alabiano, alguazil ordinario de su magestad en el presente reino de Valencia, casó con doña Castellana, hija de don Vidal de Vilanova. Es hijodalgo, según paresce con provança que hizo ante el juez ordinario de Valencia, a nueve de noviembre año de mil quinientos y sessenta y ocho». També s’ha de considerar que l’1 d’octubre de 1578 morí Joan d’Àustria i Viciana cita en aquesta edició Lluís Joan d’Alzamora en exercici actiu en el càrrec de «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria». Amb el ressò produït per tan egrègia mort i coneguda la cura del cronista en l’elaboració del material històric, hagués resultat molt improbable que l’autor no corregís la informació després del traspàs del germanastre del rei Felip. Entre aquestes dues dates, 1568 i 1578, caldria encabir potencialment la impressió d’aquesta part fragmentària, de la qual ignorem si formava part d’una nova edició, encara que ens decantem per retardar la data final i postposar-la al lapse de temps comprès entre 1569-1575. Corregim aquest període perquè entenem que l’any 1575 és la data més allunyada possible per a la publicació de la segona edició b , segons hem aclarit anteriorment, per tant caldria ajustar la data d’impressió a un temps anterior a l’eixida de la segona edició b .

La quarta i darrera impressió, realitzada entre el darrer any del segle XVII i principis del XVIII, és una còpia barroera de l’edició segona b i conté tants errors topogràfics que hom dubta que l’autor fos valencià o s’imprimís a València. 131Es presenta com una continuació de la inexistent tercera edició a la qual va unida en algun exemplar com una evident continuació de la crònica. 132Consta de 26 folis numerats que continuen les primera edició i una «Tabla de las familias y linajes». De fet segueix la numeració inicial a partir del foli 57 per a reprendre el capítol de la família Cervelló escurçat a la primera edició en la frase «que su lança tan» que tanca el foli i l’exemplar. Aquesta quarta edició repeteix el mot tan de l’anterior família per a continuar la redacció capitular. Inclou cinquanta famílies els capítols de les quals hi coincideixen amb els de la segona edició, excepte els capítols omesos corresponents a les famílies de Claramunt, Crespí, Castellví, Cucaló, etc. fins a un total de quaranta-sis famílies presents a la segona edició que el copista deixa de consignar-hi. No hi ha cap capítol familiar extret de la primera edició ni tampoc del quadern fragmentari c . Hi afegeix dues famílies: Albión i Vives i contràriament a les altres edicions no aporta cap escut, malgrat que deixa els espais en blanc que els correspondrien.

El Libro tercero fou publicat a la ciutat de València en la impremta de Joan Navarro l’any 1564 després d’un intent anterior que no reeixí. Segons relata Sebastià Garcia, d’acord amb les dades de Torres i Forner, s’imprimiren els cinc primers fulls que contenien la censura inquisitorial de 6 de setembre 1563, la dedicatòria de Viciana a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i nét de Ferran el Catòlic, el pròleg del l’autor i dos sonets d’Onofre Almudéver, un dels quals en lloança de la crònica és reproduït al Libro segundo i l’altre és dedicat a Ferran d’Aragó. La impressió es deturà per causes inconegudes i es reprengué posteriorment amb una dedicatòria nova adreçada a Giner Rabaça de Perellós, datada el 5 de novembre 1563, amb la inclusió d’un llarguíssim capítol dedicat a la família Perellós. Una operació que féu sorgir una nova zona de penombra, tan cara a Viciana. En reprendre l’estampació del text, en alguns exemplars se suprimiren els folis I-IX, tot just, el que tractaven dels Perellós, de tal manera que la numeració presenta aquest salt numèric per començar a partir del foli X. Les conjectures sobre aquest comportament resulten de difícil comprensió. Sebastià Garcia apunta cap a un hàbil ardit del cronista a fi de defugir la innegable pressió de la noblesa valenciana i cercar l’empara de Felip II, manifesta al colofó, i del noble Giner Rabaça de Perillós, vista la dificultat experimentada amb l’edició del Libro segundo . En el mateix sentit s’atribueix a aquest historiador, si no al mateix impressor, la responsabilitat d’aquest canvis. 133En tot cas unes incògnites de difícil resolució mentre no disposem d’altra documentació que la mera conjectura sobre els fets ocorreguts. 134

El Libro tercero és una extensa crònica històrica amb especial esment als regnats del Reis Catòlics, Carles I i Felip II distribuïda en dues parts essencials. La primera l’ocupa la crònica estricta, és a dir, el relat de les diferents etapes històriques que menaran a la creació del regne de València i la corona regnant posterior. La segona tracta del patrimoni de reialenc al País Valencià.

Abans d’iniciar la narració històrica, l’autor introdueix una mena de proemi explicatiu sobre les bondats de la història justificades a través de cites dels grans autors clàssics com Salomó, Temístocles, Homer, Aristòtil, Cícero i molts altres, alhora que explica la metodologia i l’ordre que seguirà en la redacció del Libro tercero , d’on hom pot col·legir-ne el contingut. Amb aquest exordi Viciana s’allunya de la historiografia medieval per construir un discurs diferent basat en escripturas antiguas i documentació d’arxiu, és a dir, en la recerca històrica i no en el llegendari. 135Una afirmació que posteriorment el cronista desmentirà a través de la via dels fets en incloure nombroses llegendes de tradició historiogràfica catalana a les quals atorga carta de credibilitat, com els corporals de Daroca o la divisió carolíngia del Principat, al costat d’altres d’extracció nobiliària o popular no menys fabuloses.

Viciana recorre a la trajectòria històrica de la Corona d’Aragó per encetar la crònica perquè, segons explica: «tuve affición a la lición de la dulce historia y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón, de los quales acordé copilar un breve compendio». Per a resseguir les diverses etapes històriques com la fundació del regne d’Aragó, l’autor divideix el text en capítols, cadascun dels quals s’ocupa del regnat d’un rei, d’acord amb l’ordre cronològic de successió, una estructura que repetirà durant tota l’obra. Comença amb el sobirà Garcia Énnec Aritza i continua fins al regnat de Ramir II el Monjo, temps en què es produí la unió del regne d’Aragó i el comtat de Barcelona en les figures de Peronella i Ramon Berenguer IV. Hi prossegueix amb la història de Catalunya a partir dels antecedents llegendaris del mite d’Otger Cataló fins a la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Hi són comunes les llegendes del cicle carolingi o les nacionals reportades per la historiografia catalana medieval. Per a la conversió al cristianisme de la reina de Narbona en companyia de les cent donzelles ressegueix el relat fabulós de les Històries e conquestes de Pere Tomic que alhora l’extrau de la crònica del Pseudoturpí. 136En la construcció llegendària del monestir de Sant Joan de la Penya, Viciana s’inspira en la crònica reial de Sant Joan de la Penya, manada escriure per Pere el Cerimoniós. 137