Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

En la primera parte se contienen la descripción de la ciudad de Valencia, desde el fundador e primero nombre y la conquista que della hizo el venturoso rey don Jaime, y todo lo bueno, y digno de saber della y los anales de próspera y adversa fortuna por más de CCC años. En la segunda la descripción de más de CCC linages militares, tomando desde el origen dellos, con el sucesso y valor de cada hun linage, y armas y blasones que cada linage lleva y puestos los escudos de las armas al pie de la historia de cada linage. En la tercera tratamos de las vidas y buenos hechos de los reyes de Aragón, condes de Barcelona, reyes de Castilla, archiduques de Austria, reyes de Portugal, reyes de Sicilia y reyes de Francia, y la descripción de las ciudades castillos, villas, y lugares del reino de Valencia. En la quarta las guerras ceviles populares contenidas en este presente libro.

A la crònica, l’autor mostra una gran predilecció per les històries i llegendes de l’època medieval, narrades vigorosament quan pertanyen a la categoria de les gestes cavalleresques, com les de la família Perellós, així com un interès peculiar a transmetre petits detalls de naturalesa llegendària, o almenys de caire inversemblant, que podíem encabir dins la categoria domèstica o local. 110 Obrant així, Viciana no feia altra cosa que seguir la pista oberta per la historiografia anterior, ja que tant Pere Miquel Carbonell com Pere Antoni Beuter, per citar només dos autors reconeguts pel cronista, seguiren el seu mateix trànsit i atorgaren carta de naturalesa a moltes llegendes de l’imaginari medieval, malgrat la seua teòrica «modernitat». Si molt convé i té a l’abast la informació adequada, el cronista no deixa de contrastar documentalment una gran part de les seus afirmacions a través de auctores de gravedad y auctoridad . Si ho estima oportú, notari com era, trasllada documents sencers a la seua obra si amb això el lector pot formar-se una idea més íntegra. Molts anys dedicats al conreu de la història que el cronista avala amb una declaració justificatòria perquè s’inclinà a la lectura des «del tiempo de mi tierna hedad».

Escrita des de la facultat de qui se sent deutor dels clàssics, «siendo una hormiguilla entrepuesto con elephantes empinados en el saber y escribir», l’autor no dubta a revelar sobre el paper la humiliat que li és pròpia a fi que ningú no s’hi equivoque: «Y por quanto mi boto juhizio, flaca vena, trémula mano, mal cortada pluma y lengua balbuciente han ozado emprender obra en que se ha tratado algunos passos tocantes a la essencia divina, suplico, por ende, a mi Dios y criador, que mis faltas, descuidos y errores perdone». Unes manifestacions escrites amb l’afany d’emfasitzar aquella falsa modèstia que acumula l’historiador i que podem trobar amb redaccions similars en més d’una crònica medieval. Aquesta classe de crònica que podíem encabir en una categoria més o menys oficiosa, pretenia ressaltar la grandesa i gestes del passat de la Corona d’Aragó, els fonaments en què es basava la fundació i els protagonistes de la naixença. En la mesura que la Corona era gloriosa, també ho era el monarca hereu, malgrat les contradiccions que una lectura moderns hom puga aduir. 111

Esta nueva historia, llamémosle oficial u oficiosa tenía entre sus objetivos resaltar la antigüedad y grandeza del pasado del reino y sus fundamentos fundacionales o constitutivos. La gloria del reino lo era también de su monarca, y por ello tan sólo una visión anacrónica y altamente ideologizada puede rastrear elementos de contradicción entre la reafirmacióin de un pasado propio y su inserción en el contexto más amplio de la monarquia.

Viciana participa de les diverses pràctiques aplicades a la funció de contar, de narrar directament als seus coetanis, quina era la seua concepció del món emergent i, sobretot, explorar quins eren els antecessors dels tres reis que havia conegut durant la seua vida i formalitzar les lloances degudes a tan noble estirp. L’historiador demostra una devoció desbridada al monarca Carles I: «Mis entrañas y devoción para su servicio son tales, que Carlos tienen embuelto en mil partes d’ellas».

L’elevada quantitat de testimonis escrits i orals aportats pel cronista als tres volums coneguts degué significar una sorpresa per als estudiosos posteriors que consultaren l’obra, fins al punt de rebre sinceres lloances d’escriptors com Vicent Ximeno que deixà escrit: «Assí deven escrivirse las Historias de este género para que no salgan fabulosas». Altrament, autors com Perales, continuador de l’obra d’Escolano, no el tenen en tan bona consideració. 112 A més dels textos històrics, a la crònica hi ha el comentari del dietarista, del geògraf, del curiós i, sobretot, de l’erudit versat en matèria històrica que domina amb destresa el camp conreat.

La Crónica de Valencia , com també se la denomina, fou combatuda per una vigorosa aristocràcia valenciana que se sentia preterida i exercia les seues poderoses facultats repressives, 113 a causa de la intenció de Martí de Viciana d’historiar, però sobretot d’ordenar alfabèticament, les més de tres-centes cases nobiliàries que habitaven el regne de València llavors. Aquest tipus de classificació estamental fou l’origen de l’enemistat del cronista amb nombrosos clans aristocràtics, els quals desencadenaren una reacció desmesurada i excessiva contra el projecte editorial, fins al punt d’aturar el procés d’estampació diverses vegades quan encara no s’havia enllestit. 114 L’historiador coneixia el parar de l’aristocràcia valenciana i en certa mesura esperava una resposta adversa del sector nobiliari, potser no tan virulenta com la patida, però de bell antuvi entenia que la seua obra no seria ben acceptada: «Bien sospecho yo los inconvenientes que de querer scrivir este libro se me pueden recrescer entre los imbidiosos que jamás faltaron a tales obras». Els obstacles de tota mena interposats per la noblesa a l’edició del llibre segon, dedicat a historiar aquest estament, n’obstaculitzaren la impressió i, probablement, esdevingueren la causa directa de la desaparició d’una bona part del nobiliari vicianesc i els entrebancs acumulats per la resta de la crònica.

El Libro primero resulta inescrutable encara a hores d’ara i probablement contenia un relat històric sobre el cap i casal. Apareix com a desaparegut pràcticament des dels primers moments de la impressió i no es conserva cap exemplar imprès ni manuscrit. Forner i Escartí conjecturen amb una reacció adversa de les famílies implicades en la guerra de la Unió contra Pere el Cerimoniós, a les quals Viciana hauria evidenciat dins el relat històric d’aquesta rebel·lió. Fóra probable que algunes famílies aparegueren com a protagonistes d’aquest conflicte al Libro primero , però per a l’autor, la guerra de la Unió devia tractar-se al llibre de la Germania, segons manifesta en el capítol dedicat a Borriana on lloa la fidelitat del seu poble al rei, per a demostrar la qual transcriu diverses missives travessades entre la ciutat i el monarca. Allò que no amaga el cronista és la profunda aversió que li produí aquest atac a la corona legítima, i no s’amaga de deixar-ho per escrit: «Fue esta Unión tan grave, pestífera y mala que puso en decahimiento y ruina a mucha gente del reino, según en la quarta parte haremos propio capítulo della». 115 O potser hi degué existir alguna mena de rancúnia entre poderosos clans familiars que veieren en l’obra de Viciana un argument eficaç per atacar el contrari, com l’enfrontament secular entre els Borja i els Corella. 116

Sabem de l’existència del Libro primero sobretot, a través de les contínues al·lusions que l’historiador realitza als altres tres llibres de la crònica. A la primera edició a del Libro segundo es fan 10 citacions; a la segona edició b , 4; al quadernet fragmentari o edició c no n’apareix cap, mentre que a la quarta edició d , tan sols se cita una sola vegada la primera part. El Libro tercero és el més abundós en aquestes referències, un total de 22, potser a causa de contenir la crònica històrica, mentre que al Libro quarto , el més escàs, tan sols se’n relacionen 6, d’al·lusions. Tot plegat, són 43 les referències realitzades per l’historiador. La descripció del temes tractats a tota la crònica, inclosa a l’epíleg del Libro quarto amb el format d’una sinopsi, a més dels nombrosos testimonis explícits dels altres llibres, permeten conjecturar la condició dels continguts del Libro primero que coincideixen amb la declaració del cronista borrianenc: