Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Advertimos a los lectores que quando hallaren, en alguno de los linages militares de quien escrivimos, antigüedades de sus orígenes, proezas notables, hazañas por los antiguos obradas e otras partes e cosas calificadas que han tenido e tienen, que no se maravillen dello ni pongan duda, pues es verdad scripta sobre fundamento de scripturas públicas y de fe.

Martí de Viciana recorre el País Valencià de dalt a baix a la recerca de documentació acreditativa que testimoniege l’obtenció dels títols aristocràtics, el temps d’assentament, el territori o la família d’ascendència, etc., a més de sol·licitar recursos financers que coadjuven al esforç econòmic a què es veu sotmès. Disposem de notables exemples en què l’escriptor visita un lloc, senyoria o arxiu perquè en dóna constància: «Estas dos cartas he visto que están conservadas en los archivos de Barcelona y de Tarragona», escriu en tractar de l’arquebisbat de Tarragona, relacionat amb alguns membres de la família Aguiló o quan s’estén sobre el monestir de Santa Clara de Gandia: «En este monasterio residen de presente, en este año de MDLXII, sor Anna Ladró, hermana del vesconte de Selva, que preside de abbadessa». Els viatges no es limiten al territori valencià sinó que s’estenen per aquells indrets que susciten el seu interès històric per a documentar algun episodi que el cronista considera determinant per valorar un fet. Aquest és el cas de l’alçament àrab de 1500 a Sierra Bermeja en la qual participà activament Alfons d’Aguilar. En una maniobra d’aproximació, «haziendo la noche muy escura, los agarenos asaltaron sobre la compañía de don Alonso de Aguilar, donde le desbarataron. E murió don Alonso con muchos otros cavalleros sin poder ser socorrido del conde de Ureña». 124La falta d’iniciativa del comte d’Ureña l’havia posada en dubte l’historiador, que optà per verificar in situ el lloc de l’atac i comprovar si efectivament el comte hi havia actuat correctament per a relatar-ho a la crònica: «Yo he visto el lugar donde acontesció, que el conde havía de baxar en un barranco y después sobir otro tanto, lo que siendo noche escura no se pudo hazer, tengo por escusado al conde».

Al pròleg del llibre Viciana reprèn l’excusa sempiterna perquè el lector entenga que no hi existeix engany en la narració històrica: «Porque toda la scriptura va sacada de historiadores aprovados y de quadernos y libros peregrinos, y de privilegios y escripturas auténticas y verdaderas, guardadas en poder de cuyas son, y otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas e iglesias». Molt amenaçat devia sentir-se l’escriptor davant la imminent publicació del Libro segundo quan no dubta a repetir que el contingut pertany a l’esfera de la veritat i que la intenció real de les seues paraules és contar les coses segons les ha llegides o vistes: «Solamente desseo que los lectores adviertan a que mi principal intención ha sido, brevemente y en las más desnudas palabras que pude, contar la verdad entera y senzilla, sin engaño ni cosa que la adorne».

A més dels capítols dedicats a les famílies aristocràtiques, el Libro segundo inclou un «Tratado de las armas e insignias militares» i el compendi «De la hidalguía, nobleza y cavallería». 125Molts autors s’han decantat per incloure aquest tractat dins el Libro segundo i classificar-lo com un capítol més del llibre. No estem en condicions d’afirmar el contrari, atesa la inexistència de proves documentals que en confirmen l’edició o almenys l’existència en algun temps. Tot i això, Viciana permet entreveure que es tracta d’un llibre diferent. A la segona edició, a l’hora d’explicar l’expressió devengar quinientos sueldos , concepte que definia alguns hidalgos provinents de terres castellanes, remet el lector al llibre de Noblesa: «y porque havemos tratado devengar quinientos sueldos, de que en muchas familias desta historia trataremos, lo remitimos al Libro de nobleza et hidalguía que havemos copilado, donde estensamente lo hallarán». 126

Del nobiliari de Viciana, se’n feren dues edicions contrastades dins el segle XVI, un quadernet fragmentari, del qual encara roman irresolt el difícil encaix editorial, i una còpia maldestra de la segona edició b editada possiblement a finals del segle XVII o principi del XVIII, amb dues famílies afegides que no comtemplen les altres estampes, com hem tingut ocasió d’analitzar amb detall anteriorment. En diverses ocasions, el cronista es refereix a alguna família que devia haver-se comprés al Libro segundo però que només en coneixem la inclusió gràcies a la seua nota. Al Libro tercero anotem la citació de la família Carroç en relatar els enfrontaments de Ramon Carroç amb els corsaris turcs o els fets del capità d’infanteria Joan de Sanoguera. El mateix cas tenim amb les famílies de Pròxida, els cavallers heretats a Xàtiva o els cavallers de conquesta d’Alacant: «ay muchos cavalleros de linages antiguos y de illustres sangres del tiempo de la conquista y de muy más atrás, según en la segunda parte en sus proprios capítulos lo havemos tratado». Al Libro quarto , en al·ludir al marquès de Zenete en els actes que conduïren a la mort de Vicent Peris, escriu: «según del árbol de la generación del marqués en la segunda parte desta crónica en proprio capítulo de la familia de Mendoça amplamente lo havemos tratado».

La primera edició del Libro segundo Viciana la dedicà al duc de Gandia i fou publicada a València als tallers de Joan Navarro després de l’any 1569. 127Dins d’aquest volum, al capítol de la família d’Antist, el cronista remet a un tema que havia de tractar al llibre de les Germanies que no hem trobat ressenyat: «De los servicios que al rey hizieron en tiempo de la Germanía, mossén Gaspar de Antist, del Consejo Real, y Gaspar y Melchior, sus hijos, hazemos larga relación en la quarta parte, en el libro de Germanía, al qual nos remitimos». Anotem l’ús verbal del present en la redacció d’aquesta frase perquè obliga a pensar que Viciana ja havia redactat —o publicat potser— el Libro quarto sobre la Germania alhora d’escriure aquest comentari. Recordem que el volum d’aquesta edició alberga un privilegi datat a Madrid el vint-i-nou de febrer de mil cinc-cents seixanta-nou relacionat amb la família Cervelló, cosa que fa més que factible aquesta possibilitat. Una dada més que s’addiciona a la suma d’incoherències editorials del volum segon.

El cronista desconfiava de la reacció nobiliària i abans de procedir a l’estampa cercà una protecció superior per a aixoplugar-se finalment sota l’empara del duc Carles de Borja. A la dedicatòria ho palesa cristal·linament:

E aunque sea yo de todo libre, no por esso estoy sin necessidad de señor que favorezca mi obra, por seguir la buena costumbre de los otros Y pues señor havía de elegir e tomar, anduve discurriendo por todas las familias militares de este reino, de todas las quales tengo entendido y scrito el valor y ser de ellas. E assí, hallé por mi cuenta que devía, y mucho me convenía, de todos elegir e tomar por mi señor e de la obra a vuestra illustríssima señoría.

El volum integra seixanta-una famílies ordenades alfabèticament, des de la família Aguilar a la de Cervelló, on s’interromp bruscament. La inexistència de cap prelació familiar descansa, diu el cronista, sobre la tradició dels usos cavallerescs a les corts valencianes:

como a iguales les assentaré en este libro y desta manera, que guardaré el orden de la A.B.C. conforme a los nombres de sus linages. Y por quitar más todos debates y pretenciones, en cada una de las letras les assentaré por orden, según de quien primero tome su historia. Y assí, serán todos scriptos en lista sin perjuizio alguno.