Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

L’oferiment al pròleg de Martí de Viciana d’atendre les indicacions dels nobles i esmenar els errors comesos en futures edicions, a més de la possibilitat de completar els escuts d’armes familiars no reproduïts, amb un espai en blanc a sota de cadascun dels capítols dedicats a les famílies que li l’havien negat, no foren suficients per apaivagar la «encolerizada y anárquica clase y de la presión sobre su ánimo y persona ejercida para impedir, con empeño, apareciese, o se publicara», 102 la qual inicià una persecució judicial per impedir les publicacions vicianesques, conseqüència de la qual les restes d’aquella temptativa d’historiar el corpus nobiliari valencià només romanen, incompletes, aquestes dues edicions i un quadern fragmentari, exemple per a una impressió final, si és que mai se’n troba cap de completa.

Concloem que la seqüència editorial devia començar per situar la primera edició a en un temps posterior a la data del vint-i-nou de febrer 1569, la publicació de la qual generà força problemes al seu autor. Notem que al marge d’escurçar el tractat d’armes, Viciana reprèn el capítol d’Aguilar, amb retocs que en redueixen l’extensió, i afegeix sis famílies que no hi havia a la primera edició: Azlor, Alabiano, Alçamora, Agramunt, Arziniega i Albiçu. Totes aquestes famílies hi figuren amb la reproducció de l’escut d’armes, contràriament al text d’Ayala que manté l’escut en blanc. Superats hipotèticament els obstacles legals o judicial, el quadern comprès entre els ff. 17r i f. 25v degué ser substituït per la nova redacció continguda al quadern c i degué reprendre’s la impressió en una data anterior a l’any 1578. La segona edició b, finalment, fou el darrer intent de Viciana per atansar l’objectiu de publicar el Libro segundo desproveït dels problemes immanents a l’ordenació alfabètica dels capítols i d’altres que haguessen pogut sorgir. L’esforç personal del cronista, però, no atenyé a reeixir exitosament i avui freturem encara d’una edició íntegra de la seua obra.

L’obra del cronista Rafael Martí de Viciana ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i no fou reeditada novament fins al segle XIX, durant els anys 1881-82, quan la Sociedad Valenciana de Bibliófilos féu una reedició de 200 exemplars del Libro tercero i del Libro segundo —amb la incorporació de 28 famílies més afegides per Onofre Esquerdo, Gregori Maians i Agustí Sales, respectivament. El departament d’Història Moderna de la Universitat de València edità la crònica completa entre els anys 1972 i 1983, en una còpia facsímil que partia de les edicions de 1564 i 1566. Aquesta publicació comptà amb dos volums més, un d’ells dedicat a l’estudi preliminar sobre la crònica, que preparà Sebastià García Martínez, mentre que l’altre volum contenia els índexs de tota l’obra. L’any 1980, la Llibreria París-València reproduí en facsímil l’edició de la Societat Valenciana de Bibliòfils. L’any 1985, Ediciones Histórico Artísticas de Borriana realitzà una reedició de bibliòfil de la tercera part en dos volums, el primer dels quals conté la reproducció facsímil de la impressió feta per Joan Navarro l’any 1564 i l’altre la transcripció del text a càrrec de María Rosario Ferrer Gimeno i José María Bullón Torres. La mateixa societat editava l’any 1990 el Libro quarto de la crònica, una reproducció facsímil de la edició feta a Barcelona l’any 1566 en la impremta de Pablo Cortey a càrrec de Vicent Vallés Borràs. L’editorial Órbigo reproduí novament la primera edició de 1564 de Joan Navarro l’any 2007.

Sense dubte la Crònica de València de l’historiador Martí de Viciana ocupa un lloc preponderant dins la historiografia valenciana, a més de ser un dels llibres més importants de la historiografia de la Corona d’Aragó d’aquell temps. Exercí un protagonisme similar als Anales de Zurita, a més de realitzar una aportació notable al si de les lletres hispàniques del segle XVI, segons argumentava decididament Sebastià Garcia Martínez a l’estudi introductori a l’obra de Viciana, editada facsimilarment per la Universitat de València. 103

A més de la crònica històrica, Viciana escriví altres obres com una lloança de les llengües, Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana , publicada l’any 1574 en versió castellana i recentment reeditada; el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones , segons totes les referències inclòs al Libro segundo de la crònica, i el Libro de recreación de los días calurosos de agosto , del qual desconeixem altre antecedent que l’efectuat pel mateix autor al llibre de las Alabanzas , com ocorre amb el Libro primero , tampoc aquest text no ens ha sigut llegat. 104

Amb la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de València , Viciana s’havia proposat escriure una història general de la ciutat i regne de València des d’una perspectiva comprensiva i amb un plantejament novedós per al seu temps. Viciana treballà en la redacció de la crònica més de quaranta-vuit anys, segons assenyala l’historiador al Libro quarto: «que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MDXVII propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda». 105 L’àmplia formació humanística rebuda li permeté de compartir les influències literàries que dominaven la segona meitat del segle XV valencià i escriure una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ amb la intenció d’actualitzar els coneixements historiogràfics sobre el País Valencià. 106 Viciana és un historiador del seu temps que coneix la historiografia grega i llatina, utilitza les aportacions nacionals dels cronistes catalans i les historiografies europees més pròximes, com la francesa —Chassaneus— o la italiana —Biondo, Platina, Polidor— alhora que se s’inspira en els autors més importants de la cronística catalana medieval, Jaume I, Ramon Muntaner, Pere Tomic, Carbonell, Marineo Sícul, Bartomeu de Fachs i el cronista valencià Pere Antoni Beuter, que pertany ja al segle XVI. El coneixement gairebé enciclopèdic aconseguit no fou cap obstacle per a mantenir la idealització de la monarquia a la qual la seua família havia servit bé i fidelment: «Empero siguiendo nuestro primero intento que fue y es escrevir alguna suma y con brevedad de la vida e virtudes de los reyes». Il·lustrat per les lectures històriques i la idea recuperada dels segles anteriors d’escriure sobre els diversos regnats que confluïren fins arribar als monarques el seu temps, Viciana ideà un plantejament que besllumava una concepció historiogràfica bastant insòlita per al seu temps: la divisió temàticament de la crònica en quatre llibres independents amb continguts complementaris que s’ajustaven al seu propòsit de traçar una aproximació a la realitat històrica del País Valencià del segle XVI. Aquesta distribució atorga a l’obra de Martí de Viciana una empremta de modernitat inèdita per a l’època alhora marca un precedent valuós que enllaça la curta tradició historiogràfica amb què comptava el País Valencià amb la cronística baixmedieval més representativa. 107 Una obra que, des d’aquesta especialització de continguts, abraçava la història del País Valencià a partir de la ciutat de València d’ençà de la fundació romana, de l’antiguitat fins a la meitat del segle XVI; les tres-centes famílies de la noblesa dominant, 108 amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, rendes, etc.; la crònica històrica des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué una gran part de la Corona d’Aragó i Múrcia: la Germania. El Libro quarto és un text important on, traduïts al castellà, es reprodueixen, parcialment o totalment, més de dos-cents documents originals de la insurrecció agermanada, tant dels agermanats com dels mascarats, molts d’ells avui desapareguts. 109 El cronista explicava així als lectors el contingut de la seua obra al pròleg del Libro tercero: