Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Per a Borrull, la tercera edició c degué imprimir-se després del mes d’octubre de 1578, data en què morí Joan d’Àustria, atès que Viciana encara hi descriu Lluís Joan Alçamora, fill de Lluís d’Alçamora, com el «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria». 73 A parer de Sebastià Garcia, aquesta data s’aproximaria més a la realitat perquè «parece lógico pensar que el cronista dejara pasar cierto tiempo antes de llevar a cabo un nuevo intento», d’acord amb el procediment emprat per l’autor en les dues primeres edicions.

Finalment, lluny del traspàs de Martí de Viciana, fou impresa una quarta edició «en el último año del siglo 17 o en los primeros del 18». 74 Comprèn 26 fulls numerats i fou publicada com un complement de la tercera edició, encara que amb notables errors sobretot en l’apartat toponímic, tot i que es tractava d’una reelaboració maldestra de l’edició b amb la incorporació de dues famílies, les d’Albión i Vives. 75

Les successives edicions del Libro segundo han suscitat l’interès d’historiadors i bibliògrafs per l’escassa existència i raresa dels exemplars, la dificultat de reunir l’obra íntegra, els nombrosos entrebancs que s’interposaren entre la ferma voluntat de publicació demostrada per Martí de Viciana i la nosa que produí entre la noblesa més envanida i arrogant del País Valencià. La tramoia ordida per la facció més altiva d’aquest clan aristocràtic impedí l’edició entera d’aquesta obra i els exemplars impresos foren perseguits gairebé fins a l’anihilació. 76 Això malgrat l’afany col·laboracionista els «ofrecimientos (...) y la brevedad y espacios en blanco observados con frecuencia en distintas de sus narraciones biográficas». 77 Fet i fet només romanen uns exemplars incomplets que tots plegats no completen cap edició.

La fortuna editorial del Libro segundo constitueix un testimoni de primera magnitud per a la història del País Valencià del segle XVI i un retrat fidel de la ideologia, els procediments i les actuacions de les classe nobiliària dirigent. Estudiada meticulosament i acurada per alguns autors, 78 pretenem detenir-nos en l’anàlisi de les tres edicions que segons aquests autors s’imprimiren entre els anys 1564 i 1578. 79

D’ençà que Onofre Esquerdo inicià les primeres perquisicions al segle XVII, la ‘doctrina’ de les edicions trinitàries s’ha mantingut inalterada, a manera d’un eix sobre el qual es feia bascular l’obra nobiliària de Viciana. La quarta edició, impresa a finals del segle XVII, ha estat valorada majoritàriament com un apèndix que repetia i modificava la segona edició, encara que atapeïda d’errors toponímics i conceptuals. Aquest text atribuïa una importància excessiva a determinades famílies en detriment d’unes altres. 80

Fortuna bibliogràfica del Libro segundo

Coneguts els aspectes editorials del Libro segundo i les circumstàncies, dramàtiques algunes d’elles, sorgides al voltant d’una publicació tan emblemàtica, fóra apropiat de realitzar una nova lectura, comparativa, de totes tres edicions per mirar d’introduir alguns matisos convenients de discernir. Convé detenir-se en alguns dels locus criticus , convergents i divergents, d’aquestes tres edicions, bandejar la quarta edició, d , perquè pertany a una esfera temporal diferent i establir-hi els mecanismes, de vegades molt subtils, que subjauen velats darrere de cadascuna de les tres impressions. Per realitzar aquesta anàlisi, prendrem de model la primera edició, designada a , i l’acararem amb les altres dues edicions, designades respectivament b i c , així escatirem de forma fidel les modificacions que l’historiador, nolens volens , hi introduí.

Després de col·lacionar les dues primeres edicions del Libro segundo a i b coneixem les variants i alteracions, lèxiques i d’estil, que modifiquen el corpus escriptural de l’edició a per confegir-hi b . En la segona edició, b , l’historiador abandona l’ordre alfabètic inicial i altera la disposició de les famílies, 81 i de vegades també l’amplitud del text, a fi d’estalviar-se els problemes generats per a en l’ordenació i l’extensió dedicada a determinats clans familiars. 82

Ateses les variants oferides per l’edició b , podem asseverar que aquest document assumeix regularment el text de la primera redacció, a , tanmateix, la voluntat correctora de Viciana es manifesta en la reelaboració d’algunes les entrades familiars que plantegen unes variants que volem significar. Així mateix, en aquesta segona estampa, b, Viciana corregeix i modifica, encara que lleument, l’estil del conjunt de la crònica. Al pròleg realitza escasses alteracions del text anterior. Tan sols consisteixen a substituir alguns mots, considerats sobrers o preterits, per una redacció un xic més àgil i actual, 83 tret del títol, sintètic en aquest paper. 84 Hi introdueix, però, una novetat que potser resulte inoqua a primera vista però que jutgem rellevant. En parlar de la denominació de la noblesa, Viciana afirmava en la primera edició a: «en esta ciudad siempre le nombran estrenuo braço militar» frase que ressalta per la referència estricta a la ciutat de València. A la segona, b , sense que hom advertesca cap més correcció, probablement amb intenció d’identificar l’obra amb la noblesa regnícola, reemplaça el concepte de pel de dins el mateix context. Altres correccions que hi podem anotar són la substitució sistemàtica de la conjunció copulativa d’ambdues grafies, i , per la més general , excepte quan hom transcriu literalment un text anterior, que és mantingut íntegre i sense modificacions; les xifres romanes són reemplaçades per les aràbigues, tret d’alguns exemples escadussers; s’hi introdueixen i/o modifiquen algunes dades, majoritàriament econòmiques, sobretot si afecten les rendes d’alguna família poderosa, normalment per incrementar-les. 85 També s’hi arrodoneix la relació d’alguns capítols amb la incorporació de nova informació familiar, com ocorre amb la nissaga Aragó, de la qual es transcriuen unes cartes de l’infant, es relaten les gestes contra els moriscos de Granada, s’afigen les dades familiars del llinatge dels Folc, vescomtes de Cardona, i s’incrementen les cases de vassalls d’algunes poblacions com Fanzara, entre d’altres modificacions. Alguns d’aquests canvis resulten simptomàtics atès que l’historiador renuncia a un argument que havia defensat amb vigor com la grafia del topònim ‘Gandia’, escrit sistemàticament ‘Candia’ al primer llibre, que és substituït sense cap mena d’explicació pel normatiu Gandia. Sense preàmbuls també assistim al canvi de ‘Cerdeña’ pel més acostat de ‘Serdeña’. La resta de correccions afecten als numerals el quals són escrits en aquesta edició amb xifres aràbigues.

La introducció d’aquestes novetats, l’alteració de l’orde inicial alfabètic de les famílies establert a la primera edició a i la manifestació d’algunes traces indicatives d’haver-se imprès dins l’ay 1575 o en data posterior, expliciten una nova redacció, subsidiària de la primera i per tant ulterior. 86 La data aportada per d’altres historiadors, inscrita dins el capítol de la família Arciniega, corresponent al mes de setembre de 1568, caldria prendre-la com una informació col·lateral i no definitiva, complementària de les anotacions de José María Torres al pròleg de l’edició del segle XIX. 87 Aquesta segona edició b continua l’estela primigènia i presenta greus mutilacions editorials, almenys en l’exemplar que ha arribat fins avui, del qual «no se han conservado el frontis ni las diez hojas», circumstància que impedeix de conèixer amb exactitud la data d’impressió així com «el contenido de los diez primeros folios» que, segons Sebastià Garcia, devien contenir la dedicatòria al duc de Gandia, tan car a l’autor, i el relat familiar, potser més alleugerit. 88 Al marge d’aquestes modificacions, l’edició b es caracteritza pel notable increment de les famílies historiades, en nombre de cinquanta, i la supressió d’alguns capítols familiars inclosos a l’edició a, com les d’Ayala, Aguiló, Arrufat, etc., fins a un total de 17. 89 Atesa la deturpació dels textos coneguts, desconeixem si aquestes famílies formaven part de l’edició íntegra de b i s’incloïen en folis posteriors. Cautament, Viciana advertia al pròleg general de la primera edició a de les dificultats que havia tingut en la recerca documental i arxivística, atesa la manca de col·laboració d’una part de la noblesa valenciana que li havia impedit la consulta dels documents acreditatius dels seus títols: «No ha sido ni es possible, de los cavalleros, más poder scrivir sin ser ayudado de los mesmos cavalleros con sus privilegios y scripturas, principalmente siendo materia tan diversa e, por ende, dificultosa, la qual muchos han temido y no osado de emprender». Constatada la retinència familiar d’alguns nobles, persistia en l’intent i els animava a col·laborar en la segona edició que ja tenia pensada: «Aperciban pues sus auctos y recaudos para la segunda impressión, quando Dios fuere servido que se haga, y mejorarse han entonces sus historias».