Martí de Viciana - Martí de Viciana - Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Porque en la primera parte se contienen la descripción de la ciudad de Valencia, desde el fundador e primero nombre, y la conquista que della hizo el venturoso rey don Jaime, y todo lo bueno y digno de saber della, y los anales de próspera y adversa fortuna por más de CCC años.

Comprendria, per tant, la crònica històrica de la ciutat de València amb descripció de monuments, carrers, edificis emblemàtics, etc. des dels orígens fins al segle XVI, si valorem el còmput temporal de tres-cents anys que realitza Viciana a partir de la conquesta de Jaume I. 117 Forner aventura que devia comprendre la «verdadera historia de Valencia desde su fundación hasta los días del cronista», a més d’altres informacions relacionades amb les torres de guaita, heratats, priorats, comandes i una detallada relació dels esdeveniments ocorreguts d’ençà que Jaume I conquistà la ciutat. 118

El Libro segundo és un nobiliari valencià força ambiciós, distribuït per famílies aristocràtiques que pretenia realitzar un inventari real i complet: «de todas las casas y familias de los cavalleros heredados en este reino, con sus orígines, suscessos, matrimonios, armas e otras cosas pertenecientes a los estados y varonías que posseen», amb la idea apuntada al principi de redactar un text sobre els estats de la noblesa valenciana des del segle XIII fins al moment de la redacció. No hi havia antecedents anteriors d’una obra com aquesta. La major part de cronistes centraven la seua obra en l’esdevenir històric a partir d’un camp temporal delimitat, en els quals hom podia trobar referències, fins i tot abundants, a les famílies nobiliàries de la Corona d’Aragó, com les Històries e conquestes de Pere Tomic, 119 però són lluny de l’exhaustivitat informativa de Viciana. Tanmateix, la realització d’un repertori general de la noblesa del País Valencià acompanyada d’una fiable informació econòmica i social mai no s’hi havia abordat. Hi existien armorials anteriors com el de Bernat de Llupià, datat teòricament l’any 1480 però que inclou dades posteriors a 1540, o els de Bernat Mestre, entre d’altres. 120 Són textos que tracten dels blasons, de l’heràldica nobiliària, però rarament es detenen en famílies concretes per analitzar la procedència, les gestes o l’assentament en un territori concret. 121 Una tasca dura i difícil atesa la qualitat de con de recepció que distingia el País Valencià. Una mixtura de famílies de procedències diverses que s’havien aclimatat al territori i havien adoptat els costums del lloc. L’historiador n’era conscient, d’aquesta circumstància, i ho transmetia als seus lectors amb cert deix vanitós:

Los trabajos que terné començándolo por los términos o fundamentos que nadie hasta hoy lo començó, tomando el principio de la scriptura desde el primer tiempo que fue poblado este reino por el venturoso conquistador rey don Jaime en el año de MCCXXXII. En el qual tiempo concurrieron tantas nasciones diferentes en nombres, en costumbres y en condición, de los quales hallamos algunos y aún creo que son todos de calidad, que los historiadores, por diligentes que fueran, tuvieran demasiado quehacer en escrivir las hazañas de qualquiera dellos.

Els capítols familiars es presentaren ordenats alfabèticament en la primera estampa, circumstància que costà moltes nits d’insomni a l’historiador que no veia clara aquesta distinció perquè de les entrevistes mantingudes amb les famílies de nobles per a la redacció de cada capítol advertia que algunes d’elles es consideraven molt antigues i de sang reial i per tant exigien una preferència per sobre de les altres, cosa que inquietava enormement el cronista: «Muchos días estuve suspenso y sin determinación acerca de la agraduación que devía dar a las familias militares, porque siendo tantas e tan illustres, falta juizio humano para calificar sus precedencias». Altres famílies menys importants políticament argüien haver guanyat l’honor de precedir els altres nobles perquè «sus progenitores con virtud y valentía lo ganaron» mentre que hi havia clans que entenien que la noblesa pertanyia a l’exercici de la virtut, a través de la qual ells aconseguiren el grau de cavallers i per aquest motiu devien ser dels primers. Difícilment hom podia acontentar a totes les famílies, així que Viciana optà per una via contrastada que descriu amb cert detall la forma en què s’asseien els cavallers a les sessions, on no hi existia cap distinció perquè «se assientan en bancos iguales». No agradà la solució adoptada per Viciana dictada pel bon criteri i en pagà les conseqüències d’aquesta d’ordenació quasi ‘igualitària’ i alfabètica. Per a la segona edició, Viciana modificà l’ordre establert i reordenà les famílies arbitràriament a partir de la prelació de les més importants, amb la qual cosa tampoc no aconseguí el consens social de l’aristocràcia.

Del total de famílies anunciades al pròleg del tractat d’armes: «ternemos en este libro más de trezientas familias de cavalleros» només han arribat fins avui els textos corresponent a 115 famílies historiades, d’una de les quals tan sols apareix l’epígraf, Viudes, distribuïdes en les diverses edicions impreses. Hom desconeix encara si fou així per impossibilitat econòmica de publicar sencer el llibre o per haver estat segrestada una part important de l’estampa per l’audiència a instàncies d’algun clan aristocràtic. La lectura del Libro tercero permet conèixer alguns rastres del contingut mutilat de la segona part, com la més que possible inclusió d’un capítol dedicat a la família Carròs: «don Ramón Carroz Pardo de la Casta, desta ciudad de Valencia, se la defendió muy bien y con un tiro de artillería le quitó el braço derecho, según que de todo lo que en Bugía a Horuccio aconteció lo havemos tratado en la segunda parte en el capítulo de Carroz». No és, però, l’únic esment, hi ha també els Sanoguera, que lluitaren a la batalla de Sant Quintí i «su magestad le hizo mercedes, como lo havemos tratado en la segunda parte, en capítulo de Sanoguera». L’estructura alfabètica del Libro segundo i les referències del cronista, dins el context dels altres dos llibres, a diversos capítols familiars compresos en aquest text, permeten conjecturar que una gran part dels fulls que integraven la primera edició fossen destruïts.

Per a la redacció dels capítols Viciana seguí una estructura semblant. En primer lloc la relació d’integrants familiars, la procedència, la qualificació social, ducs, senyors, generosos, hidalgos , etc. Continua amb les arrels històriques, el lloc de provinença, algunes gestes heroiques, si molt convé, els lligams matrimonials, els oficis o càrrecs exercits, l’exposició i datació dels privilegis que avalen els títols, a més de les activitats econòmiques, el patrimoni i la descripció de conreus, vassalls, rendes: «Y assí, todos los linages militares se verán y sabrán de dónde proceden, qué suscessos han tenido en honras y matrimonios y mesclas de linages, qué títulos de señoríos y varonías poseen y de qué calidad y cantidad son, qué armas traen y el blasón dellas». A final de cada capítol descriu l’escut del llinatge amb la incorporació d’un gravat que el visualitza. 122En alguns casos, tal com havia avisat, deixa l’espai en blanc perquè aquelles famílies que no havien volgut col·laborar en la redacció del capítol pogueren dibuixar-los després: «Y al pie de la historia de cada linage, se assentará el escudo de sus armas, y en el escudo que no huviere armas figuradas, será la causa por culpa del señor de ellas y no mía. Porque yo muchas vezes rogué y advertí a cada qual de ellos que me diessen su escudo para que el impressor le assentasse, y pues ellos no me le dieron, hase puesto el escudo en blanco». 123Tal volta per a evitar complicacions amb l’altiva aristocràcia valenciana, l’historiador s’excusa contínuament i justifica la narració a partir de la documentació escrita consultada personalment a fi s’exculpar-ne subtilment les mancances: