Aquesta nit no parlis amb ningú!
núm.26
Josep Sampere
AQUESTA NIT NO PARLIS
AMB NINGÚ!
Ed. Males Herbes
2016
Primera edició: octubre 2015
Segona edició: gener 2016
©Josep Sampere Martí
© Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1,2,
08012, Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
ISBN: 978-84-125058-4-9
PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell Vilalta
Col·lecció coordinada per Ricard Planas i Ramon Mas
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial
d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o
futur –incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet– i la distribució
d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
L’Òscar i les noies,
L’Àngel i les noies,
L’Eduard i les noies,
Aquesta nit no parlis amb ningú!,
No et vull veure,
L’Àngel i la Martina,
Cèlia etcètera etcètera,
Cinema mut,
L’altra cara de l’Àngel,
L’altra cara de la Martina,
Màscares,
Metamorfosi,
Un monòleg de l’Òscar,
No és un adéu per sempre,
Love story,
Ni prou silenci, ni prou flors,
El darrer acte,
El darrer monòleg,
L’Òscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran d’una ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, l’actor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.
Esperava, a contracor, l’inevitable.
Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que s’encenien els fanals de l’avinguda vorejada d’arbres despullats. «Es fa fosc abans d’hora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a l’hotel, abans no sigui massa tard».
Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb l’hora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.
Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.
I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Se’n va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes s’assemblaven força: n’havia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a l’aguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:
—També estàs sol, fora de l’escenari?
És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.
L’Òscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-te’n», li va pregar en silenci. «Vés-te’n.»
Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant l’expressivitat d’un actor) i ella en va confondre el significat.
—Vols que et faci companyia una estoneta?
L’Òscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.
—Com vulguis —va convidar-la l’Òscar—. Seu.
—Em dic Clara.
Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem d’aquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar.
—M’ha agradat molt el teu monòleg —va dir la Clara—. És únic. Tothom en fa d’humorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.
—Has tingut por?
Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest d’abraçar-se, com si només de pensar-hi s’estremís de dalt a baix.
—M’has fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.
Ho va dir amb un somriure insinuant.
—I tu? —va afegir—. Pots dormir, després d’explicar aquestes històries?
—Fa temps que tinc malsons.
Ja començava a aplanar el terreny, l’Òscar.
—Passaràs la nit aquí?
—En aquest bar? —va bromejar ell.
La Clara va fer una rialleta.
—A la nostra ciutat.
—Sí. M’estic en un hotel.
—No tindràs por, tot sol?
L’Òscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.
La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que l’Òscar la seguís a l’altra banda.
—Em sembla que no estic sol.
—Ah.
La Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar l’ambigüitat de la frase.
—Només t’ho sembla?
—És una sensació que tinc.
—L’àngel de la guarda?
Se’n burlava. Totes ho feien, al principi.
—No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa d’això, totes les noies que conec s’espanten i em deixen plantat.
La noia va tornar a fer el gest d’abraçar-se.
—M’estàs espantant.
—T’aviso, i prou.
La Clara va fer una altra rialleta.
—Ja ho entenc —va dir com si hagués copsat la broma—. M’estàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.
—No —va respondre l’Òscar—. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.
—Com ara què?
—No ho sé. Coincidències que al final no ho són.
La noia va treure un cigarret.
—Et molesta que fumi?
L’Òscar va negar amb el cap.
—Quina mena de coincidències, per exemple?
—No ho sé —va admetre l’Òscar—. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores...
—N’has espantat moltes, de noies?
La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i l’estava regirant.
—Totes les que he conegut.
—Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.
L’Òscar notava que no s’ho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de l’actor: no parar mai d’actuar.
Читать дальше