Josep Sampere - Aquesta nit no parlis amb ningú

—No trobo l’encenedor.

—Eh?

—L’encenedor —va repetir la Clara—. El duia a la bossa, n’estic segura.

—Demana foc.

—Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. L’haig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.

—Potser te l’han robat.

Ella va fer que no amb el cap.

Aleshores l’Òscar ho va veure clar: la pèrdua de l’encenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.

Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va desenterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no s’amagava res a la penombra dels racons.

La noia se’n va adonar de seguida.

—Per què em mires amb aquests ulls? —va preguntar espantada.

Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no s’aturava fins al darrer moment.

La Clara va deixar d’escorcollar la bossa i va fer un somriure d’incredulitat.

—Suposo que no deus voler insinuar...

Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què s’imaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre d’un fumador que s’hi hagués estat un moment.

—Ja me’n recordo —va dir la noia—. L’he perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Me’n recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.

Va fer com si anés a aixecar-se.

—No hi vagis.

L’Òscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.

—Per què?

Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.

—Perquè no. Perquè no trobaràs l’encenedor. Perquè trobaràs... una altra cosa.

—Què és, això? —va dir ella bruscament—. Una mena de joc psicològic?

—És una de les coincidències que no ho semblen.

—Com ho saps?

—Perquè sempre comença així.

—Què vols dir? Que algú m’ha pres l’encenedor expressament?

—És molt possible.

—Per quin motiu?

—Vol que vagis a buscar-lo —va respondre l’Òscar.

—I què passarà, si hi vaig?

—Que no tornaràs.

—Què t’hi jugues, que torno?

—No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, t’espantaràs i no voldràs tornar. N’estic segur.

El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.

L’Òscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.

—Per què n’estàs tan segur? —va fer ella.

—Perquè m’ha passat moltes vegades. Ja t’ho he dit abans.

—Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?

—Les espanto per evitar que s’espantin encara més.

—Tens una fixació amb el terror, oi?

—Digues-li com vulguis.

—Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?

—Sí.

—L’aniré a buscar, el trobaré, tornaré i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.

—Tu mateixa.

Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.

La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.

—Fixa’t si n’estic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.

Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. S’hi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a l’estiu. Els fluorescents del sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.

No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper d’una noia que no es deixa entabanar pels trucs d’un actor que es resisteix a treure’s la màscara.

Quan va travessar el núvol blavós suspès a l’entrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.

L’Òscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Se’l va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.

Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por d’allò, fos el que fos, d’allò que robava encenedors i li prenia les noies.

Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si l’únic sentit de la seva vida fos córrer.

No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de l’avinguda i es va perdre de vista definitivament.

L’Òscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i se’n va anar, procurant no mirar cap als lavabos.

No obstant això, va entreveure de reüll aquella teranyina blavosa, al capdamunt de l’escala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.

«Adéu, Clara», va dir-se. «Mira que t’he avisat.»

A l’Àngel Malet, el germà petit de l’Òscar, li tremolava el pols. Feia vint minuts que disparava, i no havia aconseguit col·locar ni un sol balí al sector negre de la diana.

La Martina es va girar cap a ell, deixant la pistola sobre la taula. Era una arma d’origen txec, igual que ella: una Tau Brno, estilitzada i angulosa com un dibuix de còmic. Igual que ella. Quan estava fi, l’Àngel les trobava desesperadament atractives, tant la pistola com la tiradora. Aquella tarda, però, estava neguitós. La pràctica del tir, en lloc de calmar-lo com de costum, li provocava una inquietud sorda.

—Què et passa? —li va preguntar la noia—. Ho falles tot, avui.

L’Àngel va abaixar bruscament la seva pistola, una Röhm Trainer, com si de sobte s’hagués tornat molt feixuga. La diana es va avançar cap a ells del fons estant de la galeria de tir. Els impactes dels balins del quatre i mig estaven esbarriats com una perdigonada.

—Estic una mica nerviós.

—Una mica? L’única vegada que tremolava així, jo, va ser el dia abans de la meva primera competició internacional. Però tu no tens cap competició, demà.

La Martina parlava amb un accent gairebé imperceptible però intrigant, com l’olor que deixava en l’aire l’oli amb què greixaven les pistoles. Duia una gorra amb un trau per on li sortia la cua rossa, i una armilla blava com els seus ulls, amb dues butxaques a la pitrera, d’on treia els tornavisos i les claus per ajustar les mires. Tenia dos anys més que ell, el sobrepassava en quaranta centímetres i sortia amb un militar txec força malcarat. No obstant això, l’Àngel feia l’impossible per impressionar-la, intentant aconseguir agrupacions perfectes al centre del blanc. El cas, però, és que la Martina era una tiradora infinitament superior, guanyadora de medalles i trofeus; per més sobrehumans que fossin els esforços de l’Àngel, mai no deixaria de tractar-lo amb l’afecte distant d’una germana gran o una professora.

L’Àngel ho sabia perfectament i s’angoixava. Potser era per això que li tremolaven les mans. Potser estava esgotat de jugar per damunt de les seves possibilitats. Potser hauria de canviar de club de tir, o de renunciar per sempre a l’esport.

—Ni demà, ni mai —va dir—. Sóc un negat per al tir.