Josep Sampere - Aquesta nit no parlis amb ningú

La pregunta, en el fons, no el comprometia gens. Ben mirat, havia de deixar-la en algun lloc.

La noia va assenyalar amb el cap per la finestra.

Fet i fet, podia deixar-la ben bé a l’hotel que acabava d’aparèixer oportunament a dalt d’un turó.

Ben mirat, podia passar la nit amb ella, per fer-li companyia i consolar-la.

Fet i fet estava separat. No sabia com seria de llarg l’instant de l’adéu aquell de la cançó que es cantava als enterraments.

No era un hotel, sinó un motel. Una simple lletra podia revelar les veritables intencions d’una persona. L’Eduard va sentir un fiblada de remordiment en adonar-se’n, com si en un motel fos més difícil consolar una noia desesperada de divuit anys escassos.

—Torno de seguida —va dir.

Mentre corria cap al motel, es va palpar les butxaques per veure si hi portava la cartera.

Va adonar-se que s’havia descuidat el telèfon al cotxe, cosa que li va produir una certa inquietud, com haver-hi deixat la noia tota sola.

Havia d’afanyar-se. Havia d’acabar com més aviat millor. Encara se sentia com un home casat, fins i tot com un home a punt d’enganyar la seva dona.

Era un motel sòrdid com les seves intencions, lleig com el recepcionista calb i guenyo que va apuntar al registre el seu nom i el de la seva «filla».

Les habitacions s’estenien a banda i banda, com si els propietaris es mantinguessin al marge dels actes que hi tenien lloc.

L’Eduard s’imaginava que no trobaria la fugitiva, fins i tot desitjava una mica que hagués continuat la seva fuga desesperada; però la noia seguia enclotada al seient, inexpressiva, entotsolada. Als seus peus s’havia format un toll que li negava les sabatetes blanques.

—Et faria res, d’entrar-me en braços a l’habitació?

Aquelles coses només podia dir-les una somnàmbula. Eren pures divagacions, incoherències. L’inconvenient del cas, però, és que la presumpta somnàmbula enraonava amb un home despert, despertant-li cada cop més els seus instints més primaris.

L’Eduard es va estremir de plaer, de vergonya, d’excitació, de culpabilitat. Feia temps que no experimentava una barreja d’emocions tan complicada.

Li va sortir una veu espessa, gairebé de borratxo, encara que al gimnàs no havia begut res més que un suc de pinya.

—És el que fan els nuvis que s’acaben de casar, oi?

Es va adonar que era el desig el que l’emborratxava.

Va afegir:

—Et portaré en braços tot el camí. Així no se’t mullaran més els peuets.

La paraula «peuets» va fer-lo enrojolar. No la feia servir d’ençà que l’Òscar i l’Àngel eren petits.

La va dur en braços pel pàrquing desert. La noia pesava molt poc, però també podien ser els efectes reforçants de l’esquaix i l’excitació.

Trepitjava tolls, les sabates se li negaven, es veia com el personatge d’una pel·lícula que havia començat sense el seu permís.

No obstant això, feia temps que no se sentia tan viu, tan despert, malgrat la sensació inquietant que la noia que duia als braços no acabava d’existir del tot, no podia existir del tot.

Potser per això tenia aquell aire absent: perquè estava absent de debò.

No va parar de mirar amunt i avall, per si de cas hi havia badocs, però no va veure llum en cap de les finestres.

Va obrir la porta de l’habitació 21, aguantant la noia amb un sol braç, i va entrar-hi a les fosques.

Va deixar-la a terra amb delicadesa i va començar a palpar la paret, tot buscant l’interruptor.

Quan va encendre el llum, va pensar: «Ja no hi serà. Només quedarà el vestit de núvia estès a terra, amb el ram de flors a sobre».

Quan va encendre el llum, la noia encara hi era.

Estava palplantada al mig de l’habitació, inexpressiva i callada com un maniquí vestit de núvia.

L’Eduard va tenir la sensació que tota l’estona havia dut en braços el maniquí d’un aparador.

—T’hauries de dutxar amb aigua ben calenta.

Ella va allargar la mà i va ensenyar-li l’anell.

—Ara ja som marit i muller.

L’Eduard va somriure per seguir-li el corrent.

—Però només aquesta nit, eh?

La noia va fer mitja volta, com un autòmat. Va entrar al bany i en va tancar la porta.

Li va semblar que no posava el pestell.

Va sonar el telèfon de la tauleta de nit. L’Eduard va quedar paralitzat de l’ensurt. Era un model antic, negre i voluminós, i el timbre feia un soroll estrident que hauria crispat els nervis a la persona més tranquil·la del món.

I encara més en aquelles circumstàncies.

L’Eduard el va despenjar d’una esgarrapada.

—M’han dit que ets en un motel amb una nena.

Era la seva dona. Si més no, era la seva veu.

—Eulàlia?

—Li has preguntat quina edat té?

L’Eduard es va deixar caure sobre el llit, amb el telèfon a l’orella. Va sentir el grinyol de l’aixeta del bany i el soroll de l’aigua que començava a córrer.

—Com... com ho saps?

—M’acaba de trucar ella mateixa. Es diu Ludmila, per si no ho sabies.

Era la veu de la seva dona, però no del tot: una imitació gairebé perfecta, però mancada de vida.

—T’agraden jovenetes, eh?

L’Eduard va decidir no respondre. La veu sonava per l’auricular, però alhora semblava venir del bany, com un efecte de ventrilòquia.

—Una nena de l’edat de l’Àngel. Quina vergonya.

«També coneix l’Àngel», va pensar l’Eduard. «Ens coneix a tots».

Va penjar de cop. Es va aixecar del llit i va arrambar la cara a la porta del bany. Volia dir alguna cosa, però no se li va acudir res. Tot just va sentir una esgarrifança brutal com una perdigonada que l’hagués encertat al mig de l’esquena.

A l’altra banda de la porta encara corria l’aigua.

Un altre cop va sonar el telèfon.

Va despenjar.

—T’agraden totes, eh? Totes, totes, totes.

Va penjar amb ràbia i va prémer l’auricular contra el suport com si volgués esclafar aquella veu.

—Vine.

Era la Ludmila, que el cridava del bany estant. La remor de l’aigua va esmorteir la paraula, com si sortís de l’interior d’una petxina.

—Vine.

L’Eduard va sentir que l’esgarrifança li fuetejava el clatell i els braços.

—No ens deixaràs mai en pau, oi? —va dir amb veu tremolosa.

—Vine.

—Ens empaitaràs tota la vida. No sabrem mai qui ets, perquè sempre seràs diferent. Ets la núvia abandonada, ets el nen del canal, ets la noia que s’arrencava els cabells... —Li va fallar la veu—. Ets...

—Sóc la Ludmila. Vine.

La porta del bany es va obrir a poc a poc.

El vapor formava un núvol tebi, impenetrable. La «Ludmila» parlava des de l’altra banda, invisible, del fons del bany estant.

L’Eduard va avançar i el vapor el va envoltar com una abraçada humida i viscosa que li entelava les ulleres.

—T’agraden totes, eh? —la veu de la Ludmila li va sonar de sobte a cau d’orella i va sentir que li fregava la galta amb la mà humida—. Totes, totes, totes ?

La carícia va passar a l’altra galta, però les mans s’esmunyien de la seva vista amagades pel vapor. O potser era el vapor que li feia pessigolles a les galtes com si el toquessin? No: el bany era ple de mans. Una tercera li corria per l’esquena, lliscosa com una serp, una altra li palpava les cuixes i dues més li fregaven els turmells com si fossin gats. Les mans es multiplicaven entre el vapor, ja començava a veure-les a mitges: manetes blanques amb anells lluents, manetes que flotaven i l’acariciaven pertot arreu i després s’enretiraven com ofeses i reapareixien bruscament per un altra banda, més avall, més amunt, tocant-lo i tocant-lo i tocant-lo.