Josep Sampere - Aquesta nit no parlis amb ningú

Va pujar a l’autocar, es va arrupir en un seient i es va quedar mirant la pluja que lliscava per les finestres. El carrer fosc es desfeia davant dels seus ulls. Va témer que no podrien marxar, però al cap de no gaire van engegar cautelosament i es van endinsar en un món gairebé submarí.

Una estona més tard, quan ja circulaven per l’autovia, el cervell se li va començar a ennuvolar per efecte de la pastilla.

A la calma espessa que l’inundava, s’hi va sumar el brogit de la pluja, la penombra tèbia, la remor del motor i el xiu-xiu dels passatgers.

Es va anar adormint, hipnotitzat per una nebulosa de neons desenfocats, serpentines de llum i aurèoles de fanals com esquitxos fosforescents.

El va despertar un xivarri de sirenes.

Una successió de vehicles borrosos avançava feixugament l’autocar: bombers, ambulàncies, cotxes de policia. Els seus fars giratoris llampegaven dins la foscor ratllada de pluja, i es dispersaven més endavant en feixos caòtics de llum.

A l’Àngel se li va encongir l’estómac, com li passava sempre que s’acostaven al lloc d’un accident. Els passatgers estiraven el coll esverats i fregaven les finestres entelades, mirant de traspassar la tela impressionista dels vidres.

Li va sonar el telèfon.

«Pare», indicava la pantalla.

El va despenjar.

L’Eduard Malet, pare de l’Òscar i de l’Àngel, tornava cap a casa, cap al tard, fent una gran volta per una carretera comarcal tortuosa, que havia hagut d’agafar perquè s’havia esfondrat un pont de l’autovia.

Conduïa molt i molt alerta, no solament a causa de la pluja, els revolts i la solitud, sinó perquè circular sota un xàfec a poc a poc, tot sol, per una carretera deserta com aquella era una mena d’ invitació .

Ho va pensar sense voler, allò de la invitació. De seguida va mossegar-se la llengua mentalment: no volia cridar el mal temps.

No volia cridar absolutament res.

L’Eduard Malet tornava de jugar a esquaix amb un amic, separat com ell. Encara recordava les seves paraules de comiat: «No hem de fer cas de les estadístiques, Eduard. Em fio més de les cançons, jo: “No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant”».

L’amic, optimista de mena, es referia a la possibilitat de tornar un dia o altre amb les seves respectives parelles. En aquell escenari, però, la frase estava agafant un caire ominós:

“No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant.”

Era el vers d’una cançó que es cantava als enterraments.

Va passar pel costat d’un senyal de «perill indefinit». La ratlla dreta i negra, borrosa per la pluja, li va recordar la silueta d’un xiprer gronxat pel vent.

Xiprers de cementiri. Desmais.

Al primer moment va pensar que hi havia un desmai plantat arran de la carretera, un arbre més enmig del paisatge boscós. Aleshores, però, el suposat desmai es va avançar ràpidament i li va clavar un espant de mort.

L’espant va ser doblement esgarrifós quan va adonar-se que el desmai, en realitat, era una noia que duia un vestit de núvia tot blanc. En una mà hi tenia un ram de flors, amb l’altra li feia signe que parés. La cabellera rossa se li enganxava al cap, les espatlles i l’esquena es confonien amb el vestit. La mullena en transformava la tela en un tel que li cenyia el cos.

Una núvia sola, abandonada o fugitiva, fent autoestop en una carretera fosca i deserta.

Mai no havia vist una escena més trista.

A l’Eduard Malet se li va estovar el cor, com si la pluja s’hi hagués infiltrat, però alhora va notar-hi una sensació sorda i espessa de perill indefinit.

Compassió i sospita. Compassió: era una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia. Sospita: ¿ era de debò una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia?

¿O era (ha, ha, ha) el fantasma que feia autoestop de la famosa llegenda urbana?

Ha, ha.

Ha.

L’Eduard tenia els cabells humits perquè acabava de dutxar-se, però les gotes que començaven a regalimar-li pel front eren de suor.

Mentrestant, la noia s’havia aturat al costat del cotxe i donava copets a la finestra amb un puny blanc i menut en què brillava un anell.

Clec, clec, clec, feia l’anell contra el vidre. Clec.

El cor de l’Eduard es va estovar una mica més.

Va obrir la porta. La noia va pujar al cotxe amb penes i treballs, afeixugada pel pes de l’angoixa i del vestit amarat. Un cop a dins va enclotar-se al seient i va restar en silenci, amb els ulls clavats al parabrisa. L’Eduard va engegar la calefacció. El vestit va començar a exhalar una flaire de fum i de perfum aigualits. O potser era l’olor que feien les flors, que no deixava anar de cap manera.

—Què t’ha passat?

No va respondre. L’aigua li regalimava per la cara tristíssima, o potser eren llàgrimes.

—No passa res. No parlis, si no vols.

L’Eduard va agafar la palanca del canvi de marxes.

—On vols que et porti?

Silenci.

—La qüestió és tirar endavant, oi? Passi el que passi.

L’Eduard va tirar endavant, sota la pluja, però el xipolleig de les rodes va cridar el mal temps i li va dur a la memòria un canal de França que havia recorregut anys enrere amb la seva dona.

Va esborrar aquell mal viatge de la seva ment.

Es va girar cap a la núvia.

Era una núvia desgraciada, i prou. Havia de tenir-ho ben present. Les núvies desgraciades existien, fins i tot era possible trobar-les sota la pluja, a les carreteres desertes, i invitar-les a pujar al teu cotxe.

Fins que desapareixien en arribar al revolt on s’havien matat anys enrere en un accident.

Ha, ha, ha.

Ha.

L’Eduard va estossegar forçadament i va dir en to de broma:

—No deus ser la noia aquella que s’apareix a les carreteres, oi?

La núvia no va respondre.

L’Eduard es va escurar el coll, com per netejar el mal gust de la seva broma.

Van córrer en silenci una estona més. L’Eduard l’observava de reüll: tenia la cara inexpressiva i la mirada absent. Semblava capficada i abstreta per alguna pena sorda, muda i profunda, però les ombres de la pluja li ballaven per les faccions com un garbuix de ganyotes dissimulades.

La núvia va trencar el silenci:

—Vols passar amb mi la nit de noces?

L’Eduard va entendre la pregunta, però li va fer l’efecte que la noia parlava sola o amb algú que no hi era.

Era evident que no s’adreçava a ell.

Però el mirava amb ulls fixos, inquisitius.

—Vols passar amb mi la nit de noces?

L’Eduard es va tornar a escurar el coll.

—M’acabes de preguntar, per segona vegada, si vull passar amb tu la nit de noces?

Ella va continuar mirant-lo amb uns ulls blaus que la tristor embellia encara més.

Devia tenir divuit anys, o encara no. Parlava amb un accent gairebé imperceptible, però intrigant, com el deix de fum i de flors que emanava del seu vestit, del seu cos. Rossa, ulls blaus, esvelta: el vestit xop li ressaltava els pits i les cuixes. La ment racional de l’Eduard maldava per resistir-se, però d’invitacions com aquella, de temptacions com aquella, se’n presentaven ben poques a la vida. La seva ment adulta, madura i cívica li deia que era immoral aprofitar-se d’una pobra núvia, o més aviat exnúvia, d’algun país de l’est, txeca o polonesa, possiblement embarassada, a qui el seu promès devia haver plantat una estona abans, aterrit per les responsabilitats que estaven a punt de lligar-lo de peus i mans.

Era indecent, raonava la consciència de l’Eduard, abusar d’una noia trastocada que no devia saber què s’empatollava, i que potser el confonia i tot amb el nuvi fugitiu.

—On vols que anem?