Elisenda Solsona - Satèl·lits

Primera edició: maig 2019

Segona edició: setembre 2019

© Elisenda Solsona Margarit

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-9-4

Impressió: Bookprint S.A.

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

A l’Arcadi,

per haver esquivat la lluna plena

Engranatges

Rems

Vies

Finestres

Balls

Sals de bany

Closques

Reixes

El Manel tanca la llanterna, fa petar la llengua i abaixa el capó del cotxe de lloguer. Lentament, amb moviments suaus, s’espolsa les mans grosses als pantalons i es gira. Els fanals de la carretera estreta de muntanya, amb una llum tènue i taronja, li permeten veure, de lluny, la silueta de l’Òscar fent fotos del telecadira.

Una silueta allargada, que fa moviments sinuosos amb els braços per trobar la posició perfecta. L’angle precís. Plantar el trípode amb cura.

I disparar.

Inclús el Manel li pot distingir la cabellera rossa i arrissada que diu que es vol tallar per a la presentació de l’exposició fotogràfica.

Potser és en el que es va fixar primer? En el ble de cabells arrissats i gairebé blancs de l’Òscar que li tapava l’ull dret?

S’asseu al cotxe i fa girar la clau d’on penja un clauer en forma de roda i amb el logotip de l’empresa de lloguer de cotxes. Arrenca? No té ni idea de què li pot passar al motor. Fa mitja hora que el cotxe no engega i només els queden pocs metres per arribar a l’hotel. Es rasca la barba negra i espessa. Torna a fer girar la clau. Sembla que ara el motor respon, però amb un lleu ofec.

Com si estossegués, cansat.

L’Òscar ha aprofitat que l’incident amb el cotxe ha ocorregut a prop de l’estació d’esquí abandonada, el paisatge que ha triat per a l’última fotografia del seu projecte, i ha volgut fer una primera sessió mentre el Manel revisava el motor.

El paisatge no l’ha decebut. És tal com l’havia vist a les fotos.

Prem fort l’ull dret i mira pel visor amb l’esquerre alçant una mica els llavis. Enfoca les cadires. No, millor el cablejat. I el bosc que s’enfila amb el telecadira cap amunt.

Dins del visor, la nineta es mou agitada. El paisatge està massa fosc. La llum dels fanals de la carretera és molt feble.

Parpelleja.

De fons, sent el motor del cotxe que han llogat a l’aeorport. El Manel ja el deu haver arreglat, però ell vol fer una foto més abans de marxar. Un primer contacte, una primera carícia amb el paisatge.

Per què devien tancar l’estació? Va llegir que feia divuit anys que estava tancada, però si sabés el perquè, si en conegués els motius, potser podria captar-ne l’essència en una fotografia.

La fotografia.

L’abisme.

Els riures i la fricció dels esquís amb la neu, els crits, les instruccions dels monitors, la música de fons dels hits de l’any. Tots aquests sons absents, els podrà plasmar en una fotografia?

L’abisme: mecanismes morts de defensa contra la mort.

De cop, el Manel li col·loca la mà a l’espatlla i li fa un petó al coll, l’Òscar fa un moviment circular, sec, per treure-se-la de sobre.

—Un moment, hòstia, estava disparant amb obturació lenta!

El Manel obre una mica la boca i abaixa un mil·límentre les parpelles. Com sempre, s’empassa aire que es converteix en tensió que baixa fent esses, veloç, fins a l’estómac.

Com si empassés el ble de cabells rinxolats de l’Òscar.

Una altra empassada.

Una altra.

Una més i el seu to de veu ja serà normal.

Tota la tensió a l’estómac, digerint-la, però la veu ja serà normal.

—No sé com, però sembla que ho he arreglat. Va, s’està fent molt tard, Òscar. Hem de marxar.

L’Òscar deixa caure la càmera, que llisca fins a l’altura del pit, subjectada per la corretja vermella que li va regalar el Manel per l’aniversari. Aixeca la barbeta i mira el cel. El vent li fa moure els cabells. Arronsa el front, s’aparta el ble de cabells arrissats i mira el Manel.

—No ho entenc. Em vas dir que hi hauria lluna plena. La necessito per a les fotos. És imprescindible.

Pels altaveus del cotxe sona un tango. Fa olor d’ambientador de llimona i de cotxe nou. El Manel condueix en silenci per un revolt tancadíssim, a deu per hora i amb el cap enganxat al vidre. De tant en tant es bufa el serrell negre i brillant. El motor sembla que torna a fer un so ofegat, però creu que podran arribar fins a l’hotel.

Tres minuts en cotxe.

La distància no la recorda, però ho ha calculat aquest matí a l’aeroport, mentre esperaven per embarcar. Tres minuts en cotxe de l’hotel a l’estació d’esquí.

De l’estació d’esquí a l’hotel.

Quants cops faran aquest trajecte durant els cinc dies de vacances? Trobarà el moment per tornar a parlar-li del tema?

El mapa indicava que després de l’estació d’esquí vindria una recta, després un revolt gran i tancat i, just quan s’acabés, ja es veuria l’hotel. El Manel mou una mica els dits perquè nota que el fred li està calant les articulacions.

L’Òscar, al seient del copilot, examina les tres fotografies que ha disparat amb exposició llarga, les va passant lentament.

Prem amb suavitat el botó.

Fosques. Les tres, massa fosques.

S’atura en l’última fotografia. Separa el polze del botó i acaricia la pantalla plena de ditades.

Apropa la càmera a la cara mentre sent el batec als bíceps.

Entremig dels arbres hi ha una ombra.

Grossa. Corbada. És una ombra de perfil, però sembla que el miri.

El Manel reülla l’Òscar. La llum de la pantalla de la càmera li il·lumina els ulls blavíssims i el front arrugat. I si l’hi diu ara? Ara és un bon moment? Tenen cinc dies per endavant, però potser ara... No, millor que s’esperi a dins la banyera, després de beure’s l’ampolla de cava, després d’acariciar-lo amb l’escuma rosada del sabó que ha comprat aquest matí. Un que faci molta escuma, sisplau. Agafa aire. Ja fa tres mesos que no li treu el tema, des de l’última discussió. Ha de ser subtil, parlar tranquil·lament. Ho té ben estudiat. Es torna a bufar el serrell. L’hi ha de dir. Òscar, dimecres es fa la reunió informativa al centre d’adopcions, feia molt que no n’organitzaven una. Sobretot li ha de recalcar això: és una primera reunió informativa. Només amb això ja veurà si en aquest temps l’Òscar ha canviat d’idea.

L’Òscar fa zoom a la fotografia.

Més zoom.

Però els píxels ja són enormes. No pot distingir res.

Tanca la càmera, la posa a la funda i mira per la finestra recolzant la barbeta a la mà.

—Per què devien tancar l’estació d’esquí, Manel?

—Ni idea, però no és important, no? Vull dir que li estàs donant moltes voltes i pots fer les fotografies igual, sense saber-ne els motius.