Elisenda Solsona - Satèl·lits

La veu del Tom és igual de greu que la del Sam. L’Òscar fa que sí amb el cap i agafa amb força la maneta de la porta.

—Ja.

—I què hi vas a fer, a l’estació d’esquí?

L’Òscar es descorda la jaqueta i acaricia la funda de la càmera, encara humida.

—Haig de fer fotos. Soc fotògraf.

El Tom es rasca compulsivament el nas. L’Òscar el mira detingudament. Potser no s’assemblen tant. Té els ulls més ametllats i la mandíbula més quadrada.

—A una estació d’esquí tancada des de fa anys?

L’Òscar mira cap endavant. Ja veu el telecadira.

—És un projecte de fotografia sobre espais abandonats.

Un del gossos comença a bordar. El Tom el mira pel retrovisor.

—Abans estava ple d’esquiadors. Ple. El meu germà, entre l’estació d’esquí i l’hotel, va guanyar molts diners. Ara ja ho veus. Tot buit.

Acariciar el paisatge. Fusionar-se. Entendre el seu llenguatge.

—Què va passar?

El Tom canvia de marxa, el mira, torna a mirar la carretera. Abaixa la barbeta i arruga el front.

—Mai es va creure que hi havia una ossa.

L’Òscar agafa amb força la càmera. El Tom el mira de reüll. Li brillen els ulls.

—Desapareixien esquiadors. —Alça el braç lentament i assenyala la carretera amb l’índex—. Pujaven amb el telecadira i no tornaven a baixar. A vegades, se sentien rugits. Estava totalment malalt pels diners i callava. Callava i no feia res. —Fa un silenci. Empassa saliva i pica amb els dits el volant—. Cap als últims temps, mig embogit, va engegar una recollida de signatures, però és clar —arronsa les espatlles—, ja no venia ningú.

—I per això la va tancar?

El Tom fa que sí amb el cap.

—La gent tenia por.

L’Òscar acaricia la càmera i nota com el cor li batega ràpid. Comença a moure la cama dreta i es mossega una pell de l’ungla del dit índex. El telecadira cada cop és més a prop.

Una ossa.

Van tancar per una ossa. La natura contra la cultura. La foto perfecta per acabar el projecte. La por de la mort.

Recuperar intensitat.

—Mai no ho havia pogut demostrar al meu germà. Mai. —Apropa la mà dreta a l’Òscar i aixeca dos dits—. Però avui m’han desaparegut dues ovelles. L’ossa va treure la feina a mon germà, que no va saber fer res. —Es pica amb el puny el pit—. A mi no me la fotrà!

L’Òscar encén la càmera i observa l’última fotografia que ha fet. Fa zoom i analitza l’ombra. Mira pel retrovisor del copilot. I el Manel? No el vindrà a buscar? De cop, sent una punxada al mugró esquerre.

El Manel i el Sam caminen per la carretera. Fa cinc minuts que han empès el cotxe fins al marge. Després d’analitzar el motor i intentar engegar-lo tres vegades, han desistit i han continuat el camí a peu. A la carretera hi ha pocs fanals, però poden seguir bé el camí. El Sam va molt poc abrigat i es va fregant els braços. Ja no neva, però la temperatura va baixant. El Manel ha agafat la llanterna i dels nervis va prement el botó d’apagar i encendre, mentre observa les petjades de l’Òscar.

—I per què ha marxat el seu amic? —La veu del Sam s’està tornant ronca.

—Volia fer fotos. I no és només el meu amic.

El Manel mira el cel. Sí. Segur que ho va consultar moltes vegades. Aquests dies tocava lluna plena. Justament començava avui. Fa una volta sobre si mateix. Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?

El Sam s’hi apropa accelerant el pas.

—Què fa?

El Manel fa un gest cap amunt amb la barbeta.

—Hi hauria d’haver lluna plena. Ho vaig comprovar abans d’agafar el viatge. És... és com si hagués desaparegut.

Se sent un lladruc. El Sam mira la carretera.

—Hem de seguir.

El Manel comença a caminar i va observant les petjades enormes de l’Òscar. Un 45. Un peu enorme. Un 45. Les botes grosses de l’Òscar. Les botes per anar a la neu que es va comprar fa dues setmanes en una botiga del centre. Al Manel ja li feia mal el cul de tanta estona que feia que estaven allà. L’Òscar no es decidia. Res li agradava.

—Aquesta em fa més alt, no?

El Manel mirava les botes a través del mirall recolzat a la columna i també observava la seva cara. Tensa.

—Sí, et fa encara més alt. M’acabaràs de fer malbé les cervicals de mirar cap amunt. Es veuen bones.

—Són cares...

—Però les altres que tens estan fetes un fàstic.

L’Òscar sabia quin número de peu feia ell? I si feia molt que no es canviava de vamba? Ho sabia? Va prémer els dits del peu de l’Òscar per si tocaven la punta.

—No et van una mica petites?

—Ai! Sembles un papa!

El Manel va enretirar ràpid la mà.

—Per a mi és important això, Òscar. No em diguis més papa. No tractem aquest tema així, vale? Queda-te-les, són boniques. Ja te les regalo jo.

L’Òscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.

—Sí, són boniques.

El Manel s’atura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.

—Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!

El Tom posa el fre de mà i mira l’Òscar.

—Ja ens veurem.

L’Òscar agafa amb força la maneta de la porta.

—I on anirà, ara?

—Per un camí que porta als boscos de dalt l’estació.

—No la matarà, oi?

El Tom serra els llavis.

L’Òscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. L’entelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. L’Òscar es queda immòbil mirant com el totterreny s’allunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.

Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.

I grinyolen.

Un lament enmig del silenci blanc.

Mira al seu voltant.

Una ossa. Aquesta quietud és per culpa d’una ossa.

Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació d’esquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreure’s, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema d’ Abismes . Del nou projecte. T’agrada?

Mira a dreta i esquerra i s’apropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.

Quan troba el punt òptim, treu la càmera.

La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.

Hi ha massa neu. No sembla una estació d’esquí abandonada. No fa l’efecte que volia.

I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a l’habitació. Banyar-se. Els massatges.

Vol intentar fer la fotografia des d’un altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.

Mira pel visor. S’intenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?

Dispara.

De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.

Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.

Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. S’hauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de l’exposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a l’atur i feia el curs d’il·lustració i la idea d’adoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, l’aquesta és bona, aquesta no.