Elisenda Solsona - Satèl·lits

L’Òscar es gira i el mira fixament.

—Doncs no, m’agradaria saber què va passar. Entendre el paisatge.

Quan se li va ocórrer que l’última foto del projecte Abismes podia ser una estació d’esquí abandonada, l’Òscar va estar-ne buscant una per internet durant una setmana fins que va trobar aquesta: petita, a prop d’un poble que quedava amagat enmig d’una vall, i amb un hotel al costat per allotjar-se. Per arribar-hi hauria d’agafar un avió i després llogar un cotxe. Va buscar informació, però només va trobar que feia divuit anys que estava abandonada. Va repassar les fotografies.

Era perfecta.

Havia trobat l’indret on concloure Abismes .

Els llums del cotxe il·luminen un edifici enorme, quadrat i gris, de set plantes. Dues columnes daurades s’enfilen per l’arc de la porta giratòria alçada per unes escalinates de marbre.

—Ja hem arribat. —El Manel contempla totes les finestres fosques a través del vidre—. I tenia raó: crec que estarem sols. —S’empassa saliva i contempla l’hotel—. Potser de dia serà més acollidor.

Fa setmanes, després que l’Òscar li expliqués que ja havia trobat on faria la sessió de l’última fotografia i li ensenyés el mapa per internet, el Manel va trucar des del despatx d’arquitectura a l’hotel per fer la reserva. L’Òscar li havia demanat, sobretot, que havia de ser durant els dies de lluna plena, per si volia tirar alguna foto de nit. El va atendre directament el director. Tenia una veu greu, ronca, com si fes anys que les seves cordes vocals no haguessin vibrat i la saliva s’hagués solidificat. Va demanar una habitació que tingués una banyera gran. Ja que havien de passar les vacances acabant el projecte fotogràfic de l’Òscar, volia sentir que decidia alguna cosa. Almenys una.

Surten del cotxe. El Manel es frega els braços. Mira al seu voltant i somriu a l’Òscar.

—Estarem bé, eh?

L’Òscar arronsa les espatlles.

—Entrem? Vull passar les fotos a l’ordinador.

El Manel veu com algú aparta la cortina vermella de la finestra que queda més a prop de la porta. L’Òscar es col·loca bé la funda de la càmera. El Manel obre el portaequipatge i en treu la maleta vermella de viatge. Se sent un grinyol. La porta giratòria es comença a moure i en surt un senyor alt, una mica encorbat i amb la pell rebregada i grogosa. Avança cap a ells.

—Us esperava més d’hora.

Al Manel, la veu d’aquest senyor, en directe, encara li sembla més greu.

El director dona la mà primer al Manel i després a l’Òscar. Potser té seixanta anys.

—Benvinguts, soc en Sam.

El Sam es col·loca rere la taula allargada i negra de la recepció. El Manel deixa la maleta a terra. L’Òscar observa al seu voltant. A la part dreta de la recepció hi ha una sala d’estar amb butaques i sofàs entapissats amb flors blanques i vermelles i amb les potes daurades. En un racó hi ha un moble bar i un gramòfon.

El Sam obre una llibreta quadrada i gruixuda, amb les tapes dures i marrons. Els papers estan esgrogueïts. Destapa una ploma.

—Em doneu els dni?

Escriu lentament els noms fent molts tirabuixons a cada lletra i prement fort la ploma.

—No hi ha ningú més a l’hotel. —Mou el cap i contempla la sala buida—. Abans això estava ple de vida. Segurament, aquest serà l’últim any que tingui obert. Si voleu res —es gira i assenyala una porta, rere seu—, aquesta és la meva habitació.

El Sam tanca la llibreta, es gira, busca pels calaixets i agafa un clauer que dona al Manel.

L’Òscar contempla els quadres de boscos que decoren les parets.

El Manel agafa la clau i s’adona que just a sota dels quadres hi ha una escopeta penjada.

L’habitació fa olor de tancat, de mantes gruixudes i resclosides i plenes de pols. Les parets estan recobertes amb paper pintat que es desprèn per les puntes i on es dibuixen unes sanefes que fan formes rodones, marrons i ocres. El terra és de moqueta vermella i a cada pas s’aixeca un polsim grisós.

L’Òscar, estirat al llit, connecta la càmera a l’ordinador i bolca les fotos mentre s’arrenca amb les dents un tros de pell del llavi.

El lavabo és petit, però té una banyera gran i rodona. El Manel es despulla, posa la roba ben plegada al tamboret i deixa preparades dues tovalloles que fan olor d’armari vell. Fa girar l’aixeta de l’aigua calenta i agafa l’ampolla de sabó. El tira a l’aigua i la remou. Un bon ambient de relax per tornar-li a treure el tema, per dir-li amb molt de tacte, Òscar, dimecres vinent es fa una primera reunió informativa al centre d’adopcions. Repassa mentalment si té tots els papers a punt:

La nòmina.

El contracte del pis.

L’informe mèdic.

El llibre de família.

És només una reunió informativa, però vol causar bona impressió i mostrar la documentació que sap de memòria que en un futur els demanaran, a veure si li poden dir que compleix els requisits.

Seran uns bons pares.

I l’Òscar farà fotos precioses dels tres en blanc i negre, i les penjaran al menjador amb marcs daurats.

De cop, se sent un motor. Mira per la finestreta del lavabo. Un totterreny marró aparca al costat del seu cotxe de lloguer, frena en sec i aixeca molta pols. Apropa més el cap al vidre. L’entela.

El conductor, violentament, surt del cotxe, tanca amb força la porta i obre la de darrere del vehicle.

—Hi vull tornar.

El Manel es gira de cop de l’ensurt.

L’Òscar pica amb els dits el marc de la porta del lavabo. Duu l’impermeable groc posat i el gorro de llana vermella.

—Hi vull tornar, Manel. Tornar a fer les fotos. Les d’abans han quedat fosques. Podria intentar-ho amb el flaix que vaig comprar. Segurament no quedarà bé, però per provar-ho...

El Manel mou el cap, apuja les celles, respira fondo i s’asseu a la banyera. El marbre és fred i se sent estranyament ridícul, tan despullat, amb tant de pèl, tan gros. Creua les cames per intentar imposar una mica de seriositat i es bufa el serrell. Deixa caure un braç.

—Són les dotze de la nit, Òscar... Tenia ganes que ens banyéssim després de sopar. Tenim cinc dies, encara. Tots per tu. —Es frega el serrell—. Tots per tu.

L’Òscar es nota la tensió entre cella i cella i l’estómac dur.

Necessita l’última foto de la sèrie.

La foto.

No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.

L’abisme.

El Manel posa l’esquena més recta i fa força per creuar les cames. L’ha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.

L’Òscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.

—Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.

—Tots?

—Ah, que t’és igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.

Les cervicals del Manel s’han posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.

—Va, Òscar, ara toca descansar, demà més...

Sempre reconduint la situació.

Sempre aquest paper.

L’estómac digerint glopades de tensió.

El Manel s’aixeca i se li apropa, li frega una màniga i després li acaricia la galta. L’Òscar mira a terra.

—És que és veritat, Manel. Ets tu qui em va voler acompanyar, vale? Jo estic treballant, és la meva feina.

El Manel s’adona que el gorro que va regalar a l’Òscar pel seu aniversari li deu anar petit. Al front encara té la marca de quan se l’ha posat ala tarda. Petits triangles arrenglerats d’orella a orella. Potser n’hi haurà de comprar un altre.

—Va... T’has de relaxar, Òscar. Si vas amb tanta pressió no faràs bones fotos. —Li prem suaument l’espatlla i li acaricia l’orella—. I em sembla que t’hauré de comprar un altre gorro.