Elisenda Solsona - Satèl·lits

El Sam li dona la ploma al Manel.

El Manel obre molt els ulls. Els forats del nas s’han tornat uns conductes fins i prims.

—Però és perillosa? No m’ho va comentar quan vaig fer la reserva.

El Sam fa que no amb el cap, amb un gest trist.

—Gens. No es preocupi. L’hi puc assegurar.

El Manel agafa la ploma del Sam. Alça la cama i col·loca els fulls sobre la cuixa esquerra. Signa ràpid i els hi torna. El Sam se’l queda mirant fixament.

—Està nevant força. Costa de creure. Feia molts anys que no havia vist nevar d’aquesta manera. I amb aquesta calor...

El Manel es gira i mira pel finestral de l’habitació. Les volves de neu es precipiten amb força davant la nit.

Blanc sobre negre.

De cop, se sent un motor de cotxe. El Sam es gira, mira el passadís i crida:

—No! Tom!

Marxa corrents, el Manel dona un cop d’ull a l’habitació, agafa les claus del cotxe de sobre la tauleta de nit, tanca la porta i el segueix. Baixen precipitats per les escales i quan arriben al rebedor el Sam deixa anar un sospir, es col·loca les mans al clatell.

—No! No! No! No!

El Manel es fixa on està mirant el Sam. A la paret de la recepció, sota els quadres, només hi queda la marca polsegosa de l’escopeta.

L’eixugaparabrises es mou al ritme de les seves pulsacions cardíaques. El Manel condueix a vint per hora amb el cap enganxat al volant, observant les petjades que ha deixat l’Òscar a la neu. Al seu costat, el Sam mira nerviós per la finestra i només fa que repetir fluixet: és boig, és boig...

La temperatura està baixant en picat. Encén les llargues. L’obscuritat és absoluta. A fora, tot és foscor. El Sam li ha demanat que el porti a l’estació d’esquí, sap segur que el seu germà es dirigeix cap allà. A la part de dalt. Als boscos. El Manel ho troba una bogeria, però no tenia temps per discutir. Necessita trobar i abraçar l’Òscar.

Relaxar musculatura.

L’hauria hagut d’acompanyar. Tenia cinc dies llargs i preciosos per explicar-li amb calma la reunió.

Cinc dies.

Hauria hagut d’esperar quan ja tingués alguna foto bona. La coordinadora del centre, fa mesos, li va donar només un consell per telèfon: hauràs de cultivar la paciència, l’adopció és un procés llarg.

Paciència.

El Manel es mossega el llavi. S’ha oblidat de respirar i respira de cop pel nas i li venen unes ganes immenses de plorar. L’Òscar portava mesos estalviant pel flaix.

Ja està, ja està. Un revolt ample i tancat. Una recta i ja hi seré. I t’abraçaré, Òscar.

Reconduir la situació, com sempre. Menjar-me la tensió.

Papa.

El Sam no calla: és boig, és boig.

La neu s’amuntega a les espatlles de l’Òscar, que camina una mica encorbat pel marge de la carretera perquè cada cop fa més fred. I mira a terra, a la neu, a les seves botes noves. El Manel, assegut als bancs de l’aeroport, li havia confirmat que faria bon temps, que no hi hauria núvols i que la lluna plena li donaria molta llum. Que no ho va mirar bé? Que no va consultar bé el calendari lunar? O potser sí i no va dir res perquè així es quedarien a l’habitació de l’hotel, sense excuses, reclosos.

Mentre nevés.

Queda clar, li va mentir expressament.

Palpa la funda de la càmera. Està xopa. Es descorda la jaqueta i l’amaga a dins. Deuen quedar quinze minuts caminant per arribar a l’estació d’esquí. No sap si la funda aguantarà sense mullar la càmera.

De cop, sent el so d’unes rodes fregant la carretera. Ja està. Sempre l’acaba anant a buscar. Que no el pot deixar tranquil? Es gira i els llums del cotxe l’enlluernen. Es posa una mà al front fent visera. Sent l’objectiu de la càmera clavat al tòrax. Ara li dirà, va Òscar, anem, anem a fer les fotos. És clar. És la seva feina, ell no està aquí de vacances. Es posa al mig de la carretera perquè el vegi i aixeca els braços, abaixant una mica la barbeta perquè els llums del cotxe no li punxin les retines. El cotxe frena, les rodes freguen la neu verge de la carretera. L’Òscar aixeca la mirada i sent un calfred a les cervicals.

El cotxe que hi ha davant seu no és el que han llogat aquest migdia.

No deu fer olor de llimona ni de cotxe nou ni la mà del Manel reposa sobre el canvi de marxes, a punt per acariciar-li la cuixa.

L’Òscar entretanca els ulls, els llums es redueixen a dos puntets grocs, però ni així aconsegueix identificar el conductor. Sent un lladruc. El cotxe immòbil. La neu es va deixant caure sobre el capó. L’Òscar s’apropa sense desviar la vista del parabrisa. El conductor abaixa el vidre. És el Sam?

—On va?

—A l’estació d’esquí.

El conductor fa un cop de cap a la dreta. Li està dient que pugi? Li torna a fer el mateix gest, aquesta vegada amb el front arrugat. L’Òscar assenteix i dona la volta al cotxe i obre la porta del copilot. Al darrere hi ha dos gossos amb els ulls plens de ràbia.

—No es preocupi. No són perillosos. No per a vostè.

—Ha deixat l’hotel sol?

El conductor somriu de costat i el mira.

—No soc el Sam, soc el seu germà bessó. Em dic Tom.

—Us heu enfadat?

El Manel condueix observant les petjades de l’Òscar, que ja estan desapareixent per la neu. Nota la mirada del Sam.

—No.

El Sam torna a mirar per la finestra.

El Manel el mira de reüll. El director de l’hotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla d’una altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.

—I vostè per què s’ha enfadat amb el seu germà?

El Sam no aparta la mirada de la finestra. Veu com la seva nou del coll puja i baixa. Es frega el nas.

—Per l’ossa.

El Manel canvia de marxa.

—Com?

—L’ossa no existeix. Des de petits que l’he intentat convèncer que la llegenda de l’ossa és absurda. Ens l’explicaven els grans del poble. Una llegenda. Res, una llegenda. Una ossa que vivia als boscos de darrere del poble. —Esbufega—. El meu germà mai ha sabut distingir la fantasia de la realitat. Mai.

El Manel nota que la veu del Sam és cada cop més trencada. Torna a canviar de marxa i el mira. S’ha posat la mà al front i fa un so amb el nas.

—El meu germà és una persona solitària, amb al·lucinacions. Però feia anys que estava bé... fent de pastor.

—I per què recull signatures?

El Sam arronsa les espatlles.

—Ho vaig començar a fer per demostrar-li que me’l creia. En les èpoques que patia els episodis de paranoia més intensos, això el calmava. —Agafa aire a batzegades—. Quan l’estació d’esquí i l’hotel van començar a anar malament, ell deia que era culpa de l’ossa, que espantava els esquiadors. —Fa que no amb el cap i assenyala el cel negre—. I era la neu. Era la neu. Cada vegada nevava menys. Saps quants anys feia que no veia nevar així?

La neu.

Té ganes d’abraçar l’Òscar i dir-li, saps què? L’estació d’esquí es va tancar per falta de neu. Ja està, no hi ha més històries. Les coses a vegades són simples, Òscar. Intenta plasmar això.

—Avui estava histèric amb la desaparició de les seves dues ovelles. Doncs s’han escapat i ja està, Tom! —El Sam dona un lleu cop de puny al vidre de la finestra—. I ja està!

Les coses a vegades són simples, Òscar. Vull que siguem pares. Què és el que et fa por?

El motor estossega tres vegades i el cotxe s’atura.

Un dels gossos no para de rascar el vidre i el so de les urpes picant a la finestra fa posar nerviós l’Òscar, que es va girant contínuament. L’animal té la boca plena de saliva i ensenya uns ullals esmolats i bruts. Entremig dels dos gossos hi distingeix una escopeta.

—Està nerviós, té ganes de sortir.