Elisenda Solsona - Satèl·lits

Adoptar.

Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?

El còmic? Tss… d’aquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies l’argument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!

L’Òscar contempla el telecadira. Immòbil. T’estàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, l’Òscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.

Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si m’haig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.

Papa.

S’hauria hagut d’aixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a l’estació d’esquí abandonada. L’estada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx d’arquitectura. L’estada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, l’hotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és l’únic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se n’hagués preocupat ell. Però és clar, ell és l’artista. Només pot pensar en el paisatge i a moure l’objectiu. I, a sobre, es veia capaç d’insistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.

Un passatemps? Però si t’encanta, si ja tenies un editor interessat.

Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.

I què? Per aquí es comença.

Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!

El Sam s’atura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a l’orella.

—Ho has sentit?

El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i l’Òscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.

La millor.

Abismes.

Exposició: Abismes , per Òscar Torres.

Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació d’esquí abandonada? N’he trobat una. Lluny. Hauria d’agafar un avió, però crec que és bona idea. Prova-ho, sí.

L’Òscar esbufega. Manel, de vacances aniré un dia a una estació d’esquí abandonada. Crec que he trobat la idea per a l’última foto de l’abisme. Al Manel li va molestar que hagués planificat les vacances. Tu sol? No ho sé... M’hi vols acompanyar? Sí, però no és això, Òscar, no és això. Al cap de dos dies el Manel li va ensenyar un full que havia imprès. És la reserva de l’hotel, hi passarem les vacances. Agafarem un avió i després llogarem un cotxe. Ja està tot pagat. Tindràs cinc dies per trobar la foto que busques.

De cop, una altra pessigada al mugró esquerre. Sent com si cremés. S’apropa al telecadira i s’asseu al seient que vola més a prop de terra. Recolza els peus al suport. Es frega el mugró. Es doblega cap endavant i sembla que així el dolor minva. Els gossos han deixat de bordar.

De lluny, se sent un tret. El so sec es propaga per la pista d’esquí. Les cadires es balancegen i sembla que udolin. L’Òscar es gira i recorre amb la mirada el cable que s’endinsa al bosc.

El Manel mira espantat el Sam, que es gira i observa la muntanya. Els ulls li brillen.

—És el Tom.

Comença a córrer i el Manel el segueix. Salten la tanca. El Sam treu un joc de claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta de la caseta de l’estació d’esquí. El Manel contempla el paisatge. No veu l’Òscar per enlloc. Li costa respirar. Mira l’interior de la caseta. El Sam encén uns llums.

—Què fas?

—Haig de pujar.

El Sam aixeca una fusta i prem un botó.

De cop, s’encenen els focus del telecadira. L’Òscar es col·loca el braç dret davant dels ulls. La punxada del mugró li perfora les entranyes i li arriba fins a l’esquena. Mou compulsivament la cama dreta. Qui ha encès els focus?

Se sent un grinyol eixordador seguit d’un brogit compassat.

Les cadires es balancegen i comencen a moure’s.

L’Òscar s’agafa amb força a la barra gelada i clava els peus al suport.

I comença a pujar.

Vol cridar, però la veu es queda atrapada al coll. El dolor del mugró és agut i es torna a doblegar. Es mossega els llavis. Els ulls es comencen a acostumar a la llum, mira a terra i sent un mareig que li recorre les cervicals fins a enfonsar-se als timpans. Ja no pot saltar, està massa amunt.

El Sam aparta el Manel de la porta i comença a córrer en direcció al telecadira. El Manel fa dues passes i observa els seients com pugen. Què és allò? Què és aquella ombra al telecadira? Fa dues passes més i percep l’impermeable groc de l’Òscar. Òscar? Obre una mica la boca. Òscar? Se li asseca la boca i sent una esgarrapada al cervell.

—Òscar!

Agafa impuls i arrenca a córrer.

Corre.

Corre.

Les vambes velles enfonsades a la neu.

Corre.

Els mitjons mullats.

L’Òscar no es mou, no li pot veure ni la cara. Està doblegat.

Què fa? Està mirant les fotos de la càmera?

—Salta!

Se sent un altre tret. Uns quants ocells surten volant dels avets i es difuminen en la negra nit. El so de les ales es barreja amb el soroll del telecadira.

—Òscar!

Amb l’esòfag cremat de fred arriba al telecadira. D’un salt puja al seient humit. Mira endavant, enrere. On és el Sam?

L’Òscar abraça la càmera. Sent la veu del Manel. L’està cridant? Li fa por mirar a terra, però intenta obrir l’ull esquerre i gira una mica el cap. El veu pujant a una cadira. És aquí. L’ha anat a buscar. Els dos pujant cap al bosc. Junts.

Però què li ha fet fer?

Ara s’estarien banyant. No. Ara ja estarien despullats al llit, plens de sabó, una mica beguts. Amb les espurnes del cava esclatant al cervell. La foto. L’abisme. L’exposició que li havia de donar una mica més de nom. Fer-se més digne. No és un passatemps, Manel. Potser sentir més seguretat. No és un passatemps, Manel. Sentir-se segur. A casa, a fora.

Soc fotògraf.

Ah, sí? I et guanyes la vida d’això?

Poder dir: sí. L’abisme. Soc pare i soc fotògraf.

Em guanyo la vida d’això, sostinc una família.

Pare.

Pare.

El Manel s’agafa fort a la barana. Per què no li contesta? És que no el sent? No el sent? No contesta perquè encara segueix enfadat? Per què? Si és ell qui ha sacrificat totes les putes vacances de l’últim any per aquest projecte que...

—Òscar! És la neu! Van tancar perquè no nevava! Em sents?

Des de l’estiu, des de la primera foto pel projecte Abismes , al parc aquàtic abandonat. Allà on li volia comentar per primera vegada que tenia ganes de ser pare. S’havien colat al parc després de dinar en un xiringuito de la platja. L’Òscar va veure clar des del primer moment la foto que necessitava: el tobogan de set fileres rovellat amb els flotadors desinflats als peus. La va tirar des de diferents angles mentre el Manel l’observava. Després, es van deixar caure, cansats, en un d’aquests flotadors blaus plens de terra i formigues rostides on hi devien cabre quatre o cinc persones. L’Òscar es va encendre un cigarret. El Manel li acariciava l’espatlla. Com és que t’ha vingut aquesta idea per al projecte? L’Òscar va deixar anar el fum. M’encanten aquests espais. Llocs recreatius plens de gent rient. Infraestructures que es munta la humanitat per divertir-se i no pensar en la mort. I mira ara, la natura es menja aquests ferros rovellats antics salvadors de l’abisme que comporta pensar en el no-res.