Elisenda Solsona - Satèl·lits

L’Òscar se’l mira arrufant el front i es rasca el coll.

—Va, no em facis de papa.

Papa.

Papa. L’Òscar va per modes. Quan s’enfaden utilitza el mateix recurs durant uns mesos. Ara toca el papa. Casualment des que el Manel li va començar a dir que volia tenir un fill.

Papa.

Papa.

Cada papa és un dard entremig de les costelles,

o per dins del melic.

Però és igual. Reconduir la situació.

L’estómac a vessar, inflat.

El Manel l’agafa de la mà i amb una mica de força l’estira cap a la banyera.

—Va, et faig un massatge. T’anirà bé.

L’Òscar es resisteix però fa que sí amb el cap. Es treu el gorro. Prem els llavis, es gira i desapareix per l’habitació mentre es descorda l’impermeable. El so de la cremallera relaxa les cervicals del Manel, que aixeca els braços per acabar de destensar-se. Somriu i entra a la banyera. Bé, ja està. Situació reconduïda.

—T’espero! —S’asseu. S’hi està molt bé. Hi cabran molt bé—. L’aigua està perfecta. Porta el cava!

Però just quan acaba de pronunciar l’última «a», un cop de porta brusc li fa tancar els ulls.

Silenci.

Només el so de l’aigua quan mou les cames.

—Òscar?

Allarga el coll per mirar a través de l’escletxa de la porta del lavabo. Res.

—Òscar?

S’aixeca i agafa una de les tovalloles enormes que ha preparat a sobre la pica i s’embolica. No és gens suau. Prem els braços contra les costelles.

Surt del lavabo. La moqueta vermella li frega la planta dels peus. Sobre el llit, reposa el mòbil de l’Òscar.

Un so intermitent el fa girar.

Clec, clec, clec, clec. Va abaixant el ritme.

És el cartellet que aquest vespre, quan han entrat a l’habitació, s’han trobat a sobre el llit. És allargat amb un forat per introduir-hi el pom de la porta. NO MOLESTAR. El Manel l’havia penjat al pom, però de cara a l’habitació.

Per veure’l ells mateixos.

No molestar.

Senyals, com els va indicar el psicòleg, per a moments de discussió.

No molestar.

Encara es balanceja suaument.

Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.

Cada cop més lent.

S’apropa a la porta i l’obre. Des del final del passadís, li arriba el so d’uns passos que s’allunyen.

Amb impuls torna a tancar la porta. El cartell es mou violentament.

No molestar, no molestar, no molestar, no molestar.

La mà llisca per la barana, el palmell calent pel fregament. El palmell i el cervell que es va escalfant a cada pis que baixa. L’Òscar salta els graons de dos en dos. Necessita tornar. Disparar una bona fotografia. Captar la remor de les fulles, el grinyol del telecadira. La foscor. La natura que trepa per la pilona del telecadira.

I potser, l’ombra.

Qui s’amaga rere els arbres?

Passa per davant de la recepció buida. La barreja de dues veus greus discutint el fa aturar-se. Gira el cap a l’esquerra, cap a l’habitació del director. Sent clarament la conversa:

—No siguis impulsiu, Tom, per favor, tranquil·litza’t.

—Ha tornat, Sam. Ha tornat!

L’Òscar agafa amb força la càmera i mira les escales, després l’ascensor. Torna a mirar la porta de l’habitació del director.

—Per favor, espera. A veure, hi ha una solució, Tom.

—Mira que faré una bestiesa, Sam.

Ara la veu és més calmada. Sent uns passos. L’esquena rígida. Què fa? Ha de tornar a l’estació d’esquí.

Tot despullat, amb passos llargs i esquivant la tovallola, el Manel s’acosta a la finestra rectangular que va d’una banda a l’altra de l’habitació. Recolza el front al vidre i amb un segon l’entela. Set pisos més avall, al pàrquing de l’hotel, a costat del totterreny marró, veu com l’Òscar s’encén un cigarret i mira cap amunt. Duu l’equip de fotografia penjant.

Òscar. Què fas?

Les seves mirades es creuen en un punt intermedi.

La del Manel baixa precipitada, suplicant, la de l’Òscar puja desafiant, aspra.

Les mirades es topen al segon pis. El Manel enganxa el palmell al vidre i intenta transmetre a l’Òscar que no faci ni un pas més, que ara baixa i faran les fotos que vulguin. L’Òscar fa una altra pipada. Mira el cotxe. No pot esperar més a treure’s el carnet de conduir.

El Manel observa com la silueta de l’Òscar desapareix pel revolt engolida per la nit. Agafa amb força el mànec de la finestra i l’estira cap a la dreta. El vidre es desplaça deixant anar un xiscle punyent. Entra un aire gèlid que li glaça l’úvula.

—Òscar! Òscar! No hi vagis caminant! Torna!

Els seus crits es difuminen. Algunes volves de neu ballen indecises i s’escolen per la finestra. Les segueix amb la mirada. Es mouen lentament. La neu blanca es desfà entre els pèls de la moqueta vermella fins a convertir-se en una lleu fumerada. Neva?

L’Òscar sent el seu nom a la llunyania. Llença el cigarret. Necessita la foto. El Quique, el comissari de l’exposició, ja el va advertir: l’última havia de ser potent. Havien d’impressionar el director del museu. A més, Òscar, noto que el teu treball està perdent intensitat. Has de recuperar l’energia.

Estàs perdent intensitat.

Intensitat.

La que tenies abans.

Què era aquella ombra?

L’Òscar es col·loca bé la corretja de la càmera. El Manel no entén res, no entén el meu ritme. Ell va marcat per la feina del despatx. Si no hagués buscat feina desesperadament d’arquitecte i s’hagués centrat en el còmic que per fi va començar, potser em comprendria més. I ara, encara vol un fill. No en té prou d’estar casats?

Es gira. Mira l’hotel. Claustrofòbia. Es torna a girar i avança amb més rapidesa. No em tindràs aquí tancat, necessito la foto.

Recuperar la intensitat.

Els pantalons se li estan humitejant perquè no s’ha eixugat del tot bé. El Manel llença la tovallola sobre la moqueta. Agafarà el cotxe, l’enganxarà a mig camí, li obrirà la porta i li dirà,

va, anem a fer les fotos que vulguis.

Tornar a reconduir la situació.

Avui ja no podran parlar del tema, però si aconsegueix rebaixar la tensió, demà potser sí. S’asseu al llit i es corda les vambes.

Un fill dels dos.

L’olor de l’Òscar.

Piquen amb suavitat a la porta. Tres tocs. El Manel s’incorpora i sent com se li torna a relaxar la musculatura. Ha tornat. A vegades ho fa, això. Poques, però ho fa. Passeja i torna. Malhumorat. Però torna.

Musculatura relaxada, tensió, musculatura relaxada, tensió.

Ara l’abraçarà molt i molt fort. Quines ganes de sentir la seva olor.

Obre la porta.

El Sam, mig encorbat, l’observa amb un grapat de fulls a la mà. El Manel sent com l’estómac se li fa dur i petit.

—Sento molestar. Estic recollint signatures.

—Ho sento, tinc pressa.

El Manel tanca la porta. Agafa aire. Serra els llavis. Fa un pas enrere, agafa l’altra vamba i fent equilibris se la posa. És igual si ha estat mal educat.

Musculatura tensa. Necessita l’olor de l’Òscar.

Tornen a picar a la porta. Aquest cop amb més intensitat. Però què...? S’acaba de cordar la vamba i l’obre.

—Sento molestar. Però necessito les signatures. —El Sam es frega el front, li tremola la mà dreta—. Fa anys que recullo signatures. És perquè s’enduguin l’ossa a un refugi.

El Sam li allarga els fulls.

El Manel mira els papers esgrogueïts i mig arrugats dividits en rectangles amb una signatura cada un. Ell vol abraçar molt i molt fort l’Òscar. S’està posant nerviós.

—Quina ossa?

—L’ossa que viu als boscos de dalt l’estació d’esquí. El meu germà està molt nerviós. És aquí, a baix, a la meva habitació, i avui està molt nerviós. Són signatures per portar-la a un refugi. Necessito les signatures. En Tom diu que li han desaparegut dues ovelles del ramat i que ha trobat sang a l’herba de més amunt d’on pasturen. Jo ja li he dit que no es preocupi, que tornarem a recollir signatures, que ens faran cas. Que d’una vegada per totes... ens faran cas.