Elisenda Solsona - Satèl·lits

Òscar, de debò creus que la gent es tira per un tobogan per no pensar en això? Vols dir que no ets tu el depressiu?

L’Òscar va encongir les espatlles grosses i morenes i va fer un posat trist.

Sí, ho he estat, però ara estic molt millor.

El Manel ja no va trobar el moment d’explicar-li el desig que li havia nascut a les entranyes, van parlar fins que es va fer fosc de tots els episodis de depressió que l’Òscar havia patit des de l’adolescència.

Has de tenir paciència, és un procés llarg. I com es mesura la paciència, eh? Des de quan l’havia de començar a tenir?

El Manel es mossega el llavi de baix amb força. No pot ser. Adoptarà ell sol. No el necessita per res, l’Òscar. Al contrari, estancaria el procés. Li posarien traves. Sense sou fix, free-lance , amb depressions a l’expedient mèdic. Serà pare ell sol.

Pare.

Els papers: nòmina, contracte del pis, llibre de família, estàs divorciat?

Està divorciat?

Si fos vidu...

El telecadira ja arriba al capdamunt, en tres segons farà un petit revolt i baixarà. En tres segons l’Òscar tindrà el terra a dos pams dels peus.

Un.

Dos.

Tres.

L’Òscar agafa fort la càmera i salta. Tremola. Fa més fred, aquí dalt. De cop, se sent un bramul de dolor.

I silenci.

Aterrit, mira a la seva esquerra. Uns metres més enllà, entremig dels arbres, hi ha una ombra a terra. Es frega el mugró i s’hi apropa lentament. Allarga el coll. Entretanca els ulls. El cor li fa un sotrac tan fort que li tremolen les costelles.

És l’ossa. Enorme, peluda.

És a terra enmig d’un bassal de sang que es fon amb la neu. Se li aflueixen els genolls. El dolor punxant al mugró s’intensifica i envolta l’aurèola. Tira el cap enrere. Obre la boca. Nota com se li retorcen les vísceres. Tira el cap més enrere, però fa un pas. I un altre. Arronsa les espatlles i ara tira el cap endavant. La càmera es balanceja suaument pel seu tòrax. El bassal de sang de l’ossa es va estenent. Una força que no comprèn el fa avançar.

Un pas.

Un altre.

Una punxada intensa al mugró. S’encorba una mica. Respira amb dificultat.

El so d’uns passos li fa alçar el cap, temorós. El batec del cor s’accelera i això fa que encara li faci més mal el mugró.

D’entremig dels arbres, una cria d’os avança cap a ell, poruga.

L’Òscar sent una enrampada al ventre i s’ajup.

L’os petit agafa embranzida i s’acosta a ell fins a arribar als seus genolls. L’ensuma. Té el morro humit.

Llàgrimes.

Mocs.

Neu.

A l’Òscar se li escapa un somriure acompanyat d’aire i li acaricia el llom amb la mà tremolosa, inclina el cap i li fa un petó a la testa. Sent el mugró com li bull. Torna a acariciar el llom de l’os, que s’ha recol·locat, encaixat sobre les seves cuixes. Refrega el llom pel seu ventre. De cop, l’Òscar sent una cremor al pubis, una esgarrinxada de foc que puja des del ventre fins al tòrax. Sent com si el cor se li desfés i nota com se li obre el mugró, com si fos l’objectiu de la càmera. Es descorda la jaqueta, s’aixeca el jersei.

Un rajolí de llet brolla del mugró esquerre i avança fins a inundar el melic.

El dolor desapareix a l’instant.

L’osset es col·loca bé, llepa el líquid, l’olora, recolza les potes al ventre i succiona el mugró de l’Òscar. A cada xuclada de l’osset, a l’Òscar se li enfonsa el ventre, com quan va fer la primera foto i els seus pares la van emmarcar al menjador.

Seràs un bon fotògraf, fill.

La cadira del Manel arriba al capdamunt i amb un salt ràpid cau de genolls a terra. Per què ha saltat l’Òscar? On és?

Sent un gemec.

Mira a la seva dreta i veu el cos d’un home estirat a terra. Un bassal de sang l’encercla. El Manel s’apropa lentament. Un pas, un altre. L’home té una esgarrapada gegant a l’esquena que li ha fet saltar la jaqueta, el jersei i la pell. El Manel s’agenolla davant seu. L’home està agonitzant. De cop, els ulls se li queden oberts i deixa de respirar. La mà dreta agafa una escopeta sense força. És el germà del Sam? El Manel, amb els braços tremolosos, li pren l’arma. Pesa menys del que es pensava.

Del mugró de l’Òscar no deixa de brollar llet. L’osset mou les potetes del darrere mentre succiona amb devoció. L’Òscar, de cop, sent un passos rere seu. Gira el cap tot el que pot i veu el Manel a uns metres d’ell. No es vol moure. No vol molestar l’osset.

—Manel!

El Manel es gira bruscament i veu, a prop dels arbres, l’Òscar posat de genolls i d’esquenes a ell, amb el cap girat, mirant-lo.

—Manel, vine! M’has de fer una foto. La definitiva!

Una foto? L’Òscar encara està pensant en les fotos? En l’abisme.

L’abisme.

Abismes.

El llibre de família. Està divorciat? Ho tindrà complicat.

L’Òscar, fent força amb el braç dret per no deixar anar l’osset, amb la mà dreta es treu la càmera i sense moure’s, tira el braç enrere i l’allarga al Manel, que ja s’està apropant.

—Té, posa’t davant meu, Manel. Has de veure això. Seràs tu qui dispari l’última fotografia del projecte. La fotografia perfecta, Manel. I seràs tu. Seràs tu qui la dispari.

El Manel fa dues passes més, agafa la càmera. S’atura. L’Òscar torna a girar el cap i fa un petó al cap de l’osset.

—Posa’t davant meu, Manel. Has de veure això. La fotografia perfecta. Ara ho he entès, Manel.

El Manel contempla l’esquena de l’Òscar, les seves espatlles grosses, el seu cap abaixat, mirant fotos, segur.

Mira l’escopeta a la mà esquerra.

Mira la càmera a la mà dreta.

Torna a contemplar l’esquena de l’Òscar. El seu cap cot. Els seus cabells rossos i rinxolats.

I dispara.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.