Carme Torras - Enxarxats

—Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió d’identitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena d’utilitats regalades, a canvi d’enregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.

—No ben bé.

La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, s’alça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.

—Noia, estàs molt misteriosa avui.

—És que... —Dubta encara i el mira de fit a fit—. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que te’ls ensenyaré.

Es traslladen a l’estudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de l’aranya no aparegui directament a l’escriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.

—Per què no proves d’accedir a aquests missatges a través de l’aplicació de correu normal? —pregunta ingènuament l’Edward.

—No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una d’aquestes aplicacions que s’instal·len de manera automàtica en entrar en un web.

—Una mena de virus... com en diuen?, un troià?

—Potser és això, sí. —No vol donar més explicacions i tira pel dret—. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.

La Júlia ha intentat treure-hi importància, però s’ha quedat ben capficada. Que l’aranya sigui accessible només des de l’ordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a l’Ariadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros s’imaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè d’entitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes d’ordinador.

Segona recreació: 1987

T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.

No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.

Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-me’l abans d’hora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a l’estretor de mires anterior. No t’ofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió d’eficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i d’altres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és l’únic que m’importa. Anem al gra: la recreació d’avui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que m’han fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.

Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.

—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.

—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...

—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.

—Pobre de tu...

«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.

Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.

La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:

—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.

—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.