Carme Torras - Enxarxats

Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans d’aquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res d’especial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que l’Ariadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment l’atenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres s’havia d’entrevistar quan va absentar-se de la reunió. L’obre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar l’atenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P —escrit així, amb una sola lletra—, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a l’aranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i l’altra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana d’aquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text d’ahir fos també l’Ariadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-s’hi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo l’Ariadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de l’aranya.

En fer un cop d’ull al rellotge de l’ordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.

Entra a casa quan l’Edward està acabant de recollir la cuina. L’abraça a tall de disculpa tot prometent-li que és l’últim dia que arriba a aquestes hores, i se’n va directa a veure els nens. L’Olívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre l’acotxa, s’assabenta que demà a l’esplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a l’hora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no s’ha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.

A l’habitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc d’ordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:

—Mare, és un joc educatiu... el mestre ens l’ha recomanat.

—Sí? —La mala consciència per haver arribat tard la fa asseure’s al costat del fill—. A veure, ensenya-me’l.

—Ara? —En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.

La Júlia veu com van apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so d’un gong assenyala el canvi d’imatge i cada cop el marcador s’actualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.

—Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Però les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres matèries?

—Ui... —En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no—. Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —riu—, però era al mateix web que l’altre.

—I què vols dir que s’equivoca?

—Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me l’accepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.

—I amb el joc de Naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en aquest tipus de jocs.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...

—Una i prou. —La Júlia s’alça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada—. Sobretot, vine’m a dir si avances en Xavi.

Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de l’aranya, sondeja l’Edward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per l’opció que li ve més de gust:

—No t’he explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo m’identificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena d’antiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixa’t quin superheroi! —Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record d’infantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interrompre’l—. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.

—Doncs em sembla que no...

—«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» —Fa una pausa per comprovar l’impacte de la frase—. No te’n riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.

—Sí, a mi ja m’agradaria que a les aules se’ls transmetessin valors com aquest. —Està pensant en el programari del projecte Robots a l’Aula i per un moment s’ha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna—: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?

—Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere d’una teranyina sempre hi ha una aranya. —L’home ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, s’atura i alça el cap—. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no te’n recordes?

—Doncs no, la veritat. I què se n’ha fet?

—Com totes les modes, va passar, suposo.

—Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?