Carme Torras - Enxarxats

La subcarpeta «Albiol» no conté cap missatge datat més enllà del dia en què es va jubilar. Però què s’esperava? Trobar el missatge que li ha dit que va enviar? Prou sap ella que no s’hi rep res, en aquest compte, que deu estar donat de baixa, però li estranya que l’Albiol no hagi dit que el correu li va rebotar. Potser no se’n recorda o no li ha semblat que calgués precisar-ho o... ¿és possible que el compte hagi estat traslladat a un altre ordinador i algú hi continuï accedint? Podria provar a enviar un missatge i veure què passa. Si li rebota, la cosa serà clara i, si no, li quedarà el dubte de si algú el llegeix o senzillament va a parar a un compte de brossa d’aquests que queden penjats i en van acumulant fins que sobreïxen. De fet, pensa de sobte, fa prou temps que l’adreça està inactiva perquè, si no rep l’avís, sigui un senyal que hi ha algú llegint a l’altra banda. Podria haver-se-li acudit abans. Avui té una jornada molt atapeïda, però demà sens falta li escriurà.

Al final, la reunió de la tarda s’acaba abans del previst i la Júlia disposa d’una estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només s’entreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de l’única companya d’universitat amb qui manté contacte li van alegrar més d’un dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. D’ençà que ha tornat, s’han vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. S’alegrava que s’hagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que s’hi apuntaria era l’Oriol, va anunciar picant-li l’ullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia s’excusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de l’oposició. Amb el to més amable que troba, demana a l’amiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir d’aquí i, en adonar-se que l’Oriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.

Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida l’atenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu l’encapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», s’adona que s’ha passat per l’altra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no l’acaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.

El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a l’abast tota la seva correspondència i que n’ha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que l’ha sorprès que l’Albiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà en evidència perquè, com li ha dit ell, és el més normal. De fet, el que de veritat li intriga és per què no li va passar també el projecte Robots a l’Aula. Hauria estat el més lògic. Quan la van convocar a aquella reunió inicial a Xangai, la Júlia donava per fet que la professora Mestres coordinaria el projecte. Però tan bon punt es van assignar els rols tècnics, la coordinació va quedar en mans d’en Briggs i ella es va fer fonedissa. La Júlia ni se’n va poder acomiadar; li digueren que s’havia excusat perquè tenia una entrevista important amb un professor alemany, ara no en recorda el nom.

La presència d’en Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, l’hauria d’haver alertada que potser no treballaria sota la direcció d’ella com pressuposava. Però estava massa contenta amb l’expectativa de participar en el projecte per adonar-se’n.

Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de l’hotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a l’esquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treure’n el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu d’anglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent d’on posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. L’estrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva s’anava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà:

—Hòstia puta, merda! —digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.

Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de l’Ariadna l’acabaren d’enfurismar.

No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més d’un cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.

La causant de la seva ensopegada no s’oferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de l’ornamentació i, empunyant-lo com si es tractés d’una canya de pescar, aconseguí treure el paper de l’aigua. L’espolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i l’estengué cap a ella:

—Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.

Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant d’un general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.

—Sóc l’Ariadna Mestres —féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, l’enretirà de seguida—: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a l’aigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.

—Sorry, what? —Degué dir-ho amb un posat d’inòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de l’anglès posat i no acabà d’entendre el que li deia.

—No ets la Júlia Pagès? —vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure—. Molt bona aquesta, gairebé me l’empasso, però he sentit clarament l’«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?

—Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me —s’enrojolà fins a les puntes dels cabells—, estaré encantada si puc participar en el projecte.

No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat d’un incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut l’Ariadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després d’haver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a l’oposició? Però és un tema delicat que no s’acostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres s’ha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I l’al·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a l’Aula. Redactat de manera convenient, pot veure’s com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.