Carme Torras - Enxarxats

Deus pensar que aquest enregistrament és un curs accelerat de superar una innocència rere una altra. Anava a dir-te que no, però sí que forma part del coneixement que et vull traspassar. Necessitaràs ficar-te del tot en la meva pell per succeir-me en el control dels dominis com cal: assumint el meu jo digital. I ara m’assalta el dubte que potser és aquesta una cinquena innocència amb la qual ja no comptava: la de creure que és possible la successió a la Glob. Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.

Ara he de parar. Em canso molt darrerament i necessito connectar-me una estona a aquesta màquina que em neteja la sang.

2

La Júlia surt de fer classe força empipada... amb els alumnes, però sobretot amb ella mateixa. Havia aconseguit passar per alt el soroll del paper d’alumini dels entrepans, dels que teclegen al mòbil i també desentendre’s dels que vénen a dormir la mona de la festa d’anit; almenys aquests no destorben, tot i la barra de dir-li que ells no tenen la culpa que hagin posat la seva assignatura en divendres a primera hora, que segur que l’hi han fet a posta perquè és la nova. S’ho havia tret del cap i estava ben centrada en l’explicació dels algorismes de cerca en grafs, un dels seus temes predilectes. Però la parella de segona fila que no parava de xerrar l’ha anada carregant, i al final ho ha pagat el pobre noi que per primera vegada ha gosat fer-li una pregunta. Tant com insisteix sempre que intervinguin, que la millor manera d’aprendre és participar, que no els faci por ni vergonya, que ella no és cap ogressa... i va i per poc no li salta a la jugular a aquell infeliç. Esclar que la pregunta tenia tela. Demostrava no sols haver estat in albis a totes les seves classes, i això que és dels pocs que hi assisteixen amb regularitat, sinó haver obtingut el títol de batxillerat en una tómbola.

Impotència. Això és el que sent. Una enorme i profunda impotència. Doble, a més a més, ja que figura que ella és l’experta en interfícies robòtiques per a la interacció amb alumnes difícils. Esclar que el programari que estan desenvolupant és per als de secundària, però els mecanismes a utilitzar no haurien de ser tan diferents. Amb tot, una cosa és programar i una altra de ben diferent batallar amb els alumnes a l’aula. Quin fracàs si, en contra de tota la teoria i per preservar la salut mental, es veiés obligada a canviar d’estratègia i limitar-se a fer classes magistrals com les d’abans: de cara a la pissarra... o a la pantalla de projecció, que ja se sap que no és el mateix, tot i que pel cas que li fan, tant és si va a dos o a dos mil per hora a cobrir el programa. Però no, això seria fer pagar justos per pecadors; el que ha de fer és concentrar-se en els quatre alumnes aprofitables, que bé n’hi ha d’haver, i simplement deixar de veure els altres, talment no existissin. Que fàcil de dir...!

Just quan fa un gest amb la mà com si estigués argumentant-ho davant d’algú, es creua pel passadís amb l’Albiol, l’home que sembla no tocar a terra quan camina. Va capcot i el més probable és que ni s’hi hagi fixat, però la Júlia disfressa el moviment posant-se els cabells darrere l’orella.

—Bon dia.

—Hola —correspon l’home sense aixecar la vista ni fer intenció d’aturar-se.

—Precisament volia parlar amb tu. He començat a mirar els currículums per a l’oposició i el d’en Garcia... és del teu grup, oi?

Per tota resposta, l’Albiol fa un dissimulat cop d’ull a banda i banda, incòmode, però la Júlia ho passa per alt; ara que ha aconseguit aturar un home tan esmunyedís, no el deixarà escapar així com així:

—M’ha sorprès que tingui articles conjunts amb la doctora Mestres i en canvi no treballi en el projecte d’analítica predictiva que dirigeixes. Perquè és la continuació del que duia ella, oi?

—Sí, com a responsable de la línia de recerca, he heretat els seus projectes.

—Ah, n’hi ha d’altres?

—Aprovats encara no, però estem pendents d’un parell de propostes que hem presentat a la darrera convocatòria de projectes de la Comissió Europea. —Se’l veu més distès i disposat a donar explicacions ara que la conversa ha virat lluny de l’oposició.

—¿També tenen a veure amb la predicció o són de l’àmbit de la modelització de conductes a l’aula i presa de decisions en què treballava darrerament?

—Sí que estàs informada, et feia en una altra òrbita.

—Vaig coincidir amb la professora Mestres durant la preparació del projecte Robots a l’Aula. —D’aquesta se n’ha sortit, però ha d’anar amb compte: la majoria de coses que sap no podria justificar-les de cap manera.

—Ja veig que el desinformat sóc jo. No sabia que l’Ariadna hagués treballat en robòtica.

—No, de fet no. El nostre projecte té molt de programari i poc de maquinari, està centrat sobretot en la modelització dels estudiants.

—És estrany que no ens passés la seva participació a nosaltres. Qui està desenvolupant aquesta part?

—El grup de Nottingham, sobretot. —La Júlia pretenia treure-li informació i té la sensació que és a ella a qui estan estirant de la llengua, així que decideix contraatacar:— Hi mantens contacte? Amb la doctora Mestres, vull dir.

—No, és una llàstima, hauria hagut de fer-ho. —La manera discreta com li pugen els colors a la cara reflecteix l’home tímid i seriós que és—. Vaig escriure-li un missatge poc després que es jubilés i, com que no me’l va contestar, ho vaig deixar córrer.

—Semblava jove per estar en edat de jubilar-se.

—No arribava als setanta, em penso, però és que li van oferir unes condicions econòmiques molt avantatjoses.

—Se’m fa estrany que, per diners, deixés uns projectes tan interessants —diu com fent una reflexió per a ella mateixa.

—Quan va marxar, va córrer la veu que estava malalta, però a mi no m’ho va dir mai.

—I no se n’ha sabut res més?

—No, que jo sàpiga —admet, incòmode un altre cop—. També hi ha qui diu que es va retirar a viure en un monestir i no volia que se sabés.

Aquesta la Júlia no se l’esperava. És cert que la professora tenia un tarannà una mica místic, però tampoc li sembla un motiu prou important per abandonar una carrera científica tan gratificant.

En Tomàs Rull, que passava de pressa pel seu costat acompanyat de la gerent i el cap d’estudis, frena en sec i es gira:

—Què, posant-vos d’acord en el candidat?

—No parlàvem d’això —es defensa l’Albiol envermellint fins al capdamunt.

—Doncs més val que n’aneu parlant, que el departament ha de dur-hi una posició unitària i ja sabeu quin és el meu parer. —Sense esperar resposta i dirigint-se a la Júlia hi afegeix:— Ja has solucionat el problema econòmic del teu projecte?

—Hi hem trobat una sortida, almenys per a aquest any.

—Val més que sigui definitiva, perquè el seguiment te’l faran fins al final. I tu —diu agafant l’Albiol per l’espatlla—, deus tenir classe al costat del deganat com cada dia, no? Anem, que ja fas tard.

L’home es gira de manera educada per acomiadar-se abans de ser arrossegat per la voràgine que aixeca en Rull, el seu seguici i l’eixam d’estudiants que pul·lulen indecisos sobre si entrar a classe, anar a la biblioteca o, què caram, passar de tot i regalar-se una bona timba de cartes al bar de l’Escola, que bé poden permetre-s’ho ara que els exàmens encara són lluny. Si més no, així és com s’ho imagina la Júlia mentre puja l’escala que condueix al seu despatx.

Gairebé no ha tingut temps d’asseure’s, que ja està obrint el directori amb el correu de l’Ariadna. Els missatges estan distribuïts en carpetes i subcarpetes per temes, projectes, anys i remitents. És clar que la dona era l’ordre personificat. Però no és això el que més la meravella, sinó que tots els missatges són significatius, no guardava palla. Que diferent d’ella, que sovint ha de rebatejar la bústia d’entrada perquè no dóna l’abast a esborrar la porqueria que l’hi col·lapsa.