Carme Torras - Enxarxats

—No posis aquesta cara, no es tracta de res estrany. S’ha creat una unitat de control de projectes europeus que se’n queda el 4 % per fer-ne el seguiment.

—I com és que no m’ho van advertir?

—De moment, no tenen prou personal i en revisen pocs. Es veu que t’ha tocat a tu. Creu-me, vés-hi i soluciona-ho, o et quedaràs sense pressupost per aquest any.

—D’acord, si és tan greu... —Anava a dir «hi passaré», però deixa la frase a mitges perquè ell ja ha marxat.

Potser veu fantasmes on no n’hi ha, però no li sembla casual que hagin escollit el seu projecte. Qui sap si en Rull, que està tan informat de tot malgrat que al començament s’ha fet el desentès, hi ha tingut res a veure. No li estranyaria que fos més proper al rector del que vol aparentar.

En reprendre la lectura del correu, la vista se li’n va cap a la icona de l’aranya. Sort que ha tancat el seu escrit a temps. Li ha semblat que, mentre parlaven, l’home feia un cop d’ull a la pantalla. Són uns tafaners aquí, ja cal que vagi amb compte. O potser és que en sap alguna cosa? No creu que, com a director, tingui accés als comptes dels professors, però segur que controla els de serveis informàtics.

Repassa mentalment la interacció que hi ha tingut per si pot haver aixecat alguna sospita. Quan s’incorporà a la universitat, el tècnic de sistemes li va reconfigurar l’ordinador amb les aplicacions que necessitava. És cert que d’entrada li estranyà que l’ordinador i la pantalla formessin part del paquet de mobiliari que li adjudicaren amb el despatx, però Barcelona no és Providence, i ja comptava que els usos i costums podien ser diferents. El tècnic li digué que l’ordinador era, de fet, un contenidor igual que els calaixos i la prestatgeria, que es podia buidar de la mateixa manera, amb l’avantatge addicional de dur incorporada una connexió a la pantalla hologràfica que segur que li seria molt útil. I així ha estat. Dubta que hi hagués una segona intenció rere les seves paraules, i més després de constatar que reutilitzar ordinadors és una pràctica comuna aquí.

Recorda que va consultar de nou els tècnics informàtics quan la instal·lació de l’horòscop li donava aquell error, però ni es van mirar l’ordinador; es limitaren a dir-li que havia d’esborrar la versió anterior. I fou just quan la buscava que descobrí el directori, ocult entre els fitxers de sistema, on hi havia la correspondència i les contrasenyes de la seva antecessora als portals web, projectes i paquets informàtics en què treballava. Una mina. Quedà astorada que es pogués produir una badada d’aquella magnitud, i se li accelerà el pols només d’imaginar llocs i maneres de posar en evidència l’incompetent de serveis informàtics. A Brown hauria estat un motiu prou important per despatxar-lo sense contemplacions, però aquí era probable que tothom se solidaritzés amb la pobra «víctima» i encara serien capaços de girar-se-li en contra i titllar-la d’intolerant. Per això no ho denuncià. I també perquè volia explorar tot aquell material amb calma. Esclar que llavors ni li passà pel cap la possibilitat que no fos incompetència, sinó una maniobra deliberada. Per aconseguir què? Assetjar-la amb els textos que ara desplega l’aranya? En tot cas, la màxima perjudicada, de qui s’ha violat la intimitat i vulnerat els drets, és la pobra doctora Mestres Però... ella n’ha tret profit. Potser sí que volen fer-li xantatge. Els de serveis informàtics són incapaços d’un pensament tan recargolat, qui sap si en Rull... ¿O potser és una altra estratègia del rector per controlar els nouvinguts de l’estranger?

L’últim contacte amb aquells ineptes el tingué ara fa un mes, quan, en accedir a un web restringit utilitzant les credencials de la professora, li aparegué a la pantalla la maleïda icona de l’aranya. Provà d’eliminar-la esborrant les cookies del navegador i tot un seguit de fitxers temporals, però l’aranya resistí. Per si es tractava d’un cuc o d’un virus, es descarregà l’última versió de l’antivirus, però tampoc així aconseguí desfer-se’n. Fou llavors quan va recórrer als tècnics, que li recomanaren reinstal·lar el sistema des d’un disc extern, però ella es feu enrere per por de perdre aquella documentació tan valuosa. A serveis informàtics sempre hi ha trobat més deixadesa que una altra cosa. Cap imposició. La iniciativa ha sorgit sempre d’ella. Li sembla, doncs, del tot improbable que algú de la universitat estigui al darrere dels escrits que desplega l’aranya.

Un dring li anuncia l’arribada d’un nou correu. Quantes vegades s’ha dit que hauria de silenciar-lo, però mai no ho acaba de fer, i, quan sona, costa sostreure’s a la temptació de mirar. Al llarg del dia sumen un munt d’interrupcions de la feina, sovint per bajanades Bé, ara no, que ni estava treballant ni el correu és intranscendent. En Briggs li comunica que el grup de Nottingham ja té a punt el programari del projecte Robots a l’Aula i caldria concertar una cita per Skype per decidir la manera de fer les proves. Mentre llegeix, no pot evitar un cert malestar per haver heretat el contacte de la professora Mestres, tot i que aquest no pas de manera fraudulenta. Abans de contestar-li, fa un truc a l’Aleix per assegurar-se que les interfícies del robot estiguin llestes i alhora informar-se de la disponibilitat del laboratori. Tot a punt. Perfecte. Confirma a en Briggs que parlaran a la tarda i podran fer les proves a partir de dijous vinent.

Hauria de preparar la classe de demà, però millor que primer vagi a Administració, que amb els horaris tan limitats que gasten, després potser no hi serà a temps. Sol fer-li mandra anar-hi i va acumulant els assumptes pendents, però avui, a més de la urgència, li ve de gust airejar-se.

A l’ascensor té un rampell i baixa un pis abans del compte, a la planta de Direcció. Ha recordat que hi tenen exposats els retrats de tots els que han estat directors de l’Escola i li han vingut ganes de veure el de l’Ariadna Mestres.

Només ha estat una vegada en aquesta planta, el dia de la presa de possessió, i no s’hi va fixar gaire. Avui el passadís, tan buit i solitari, li sembla més llarg i la paret més plena de fotos. De seguida hi reconeix l’emblemàtic professor Serraté, amb la seva inseparable pipa, ara del tot anacrònica; també un jove professor Riverol, i tirant-se una mica enrere per veure tots els retrats en perspectiva, confirma el que ja suposava: la professora Mestres és l’única dona.

S’apropa a la foto i l’observa de manera minuciosa tractant de descobrir-hi algun detall revelador. Tot en ella és discret: el cutis amb un maquillatge imperceptible, els cabells grisos recollits en un monyo, la mirada perduda, d’estudi, que no resulta freda, però tampoc càlida, més aviat impenetrable, com si tingués por de trair-se a ella mateixa i defugís encarar qualssevol ulls que poguessin arrabassar-li el seu secret. Així la veu la Júlia, influïda pel que n’ha descobert. S’està una bona estona contemplant-la. Li hauria agradat conèixer-la més, sobretot ara que sap com la respectaven les patums de l’àrea. No ho hauria dit mai, tan poc com intervenia en públic i, en canvi, tenia accés a la Glob, participava en aquells fòrums exclusius, liderava projectes vedats a la majoria de la comunitat científica i tenia línia directa amb executius d’empreses líders en el sector de la informàtica. Tot plegat configurava un personatge ben curiós; insòlit en un món acadèmic on hi ha bufetades per figurar i es presumeix de grans vincles amb científics de renom pel sol fet d’haver-los escoltat en un auditori amb vuit-cents espectadors més. Era un misteri que, amb una aparença tan fràgil, s’hagués fet un lloc en aquell ring de pesos pesants on l’aplom i la retòrica grandiloqüent s’imposaven amb contundència. Només calia fer un cop d’ull als seus acompanyants en aquest pany de paret: homes dominadors, de trets rotunds i mirada subjugadora, entre els quals l’Ariadna Mestres desentonava. Ovella entre llops. «Esclar que les aparences poden ser enganyoses», es diu, per contrarestar aquest prejudici sense fonament.