Carme Torras - Enxarxats

Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a l’Ariadna. Encara que, fixant-s’hi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.

Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». D’ençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes d’obediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que s’arronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.

Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la d’educació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no n’ha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i se’n descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida l’atenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada d’informacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat l’hi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de l’engruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que n’hi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!

Comprova alleujada que la còpia de fitxers s’ha completat amb èxit; temia que hagués d’imprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà d’empescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.

Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé l’hora d’anar cap a l’escola i rep la trucada de l’Aleix:

—Que no véns?

—Sí, ja sortia. Com ho tenim?

—M’agradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a l’escola per fer els mateixos canvis també en els seus robots.

—Cap problema. Mentre avaluem l’experiència amb el primer prototip i quines dificultats s’han trobat, vosaltres podeu anar fent. Ara baixo.

D’ençà que l’Aleix se n’ocupa, el laboratori ha fet una millora espectacular, quant a ordre, organització i, de retop, també a recursos humans i materials, cosa que no ha passat desapercebuda a en Briggs. Se’l troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé s’hi sent. Quan la veu entrar, s’alça i, després de saludar-la amb correcció britànica, l’informa que ja ho tenen tot a punt.

—Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...

—No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. —Si sabés la quantitat de papers que ha hagut d’omplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra:— M’agrada el nou disseny d’interfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb l’alumne?

L’Aleix s’ha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.

—Molt bé —aprova la Júlia—, a l’escola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a l’aula i la gestió de prioritats per part del robot.

—D’entrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra —diu assenyalant un racó de la interfície—, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.

—Així que, al final, has tingut temps d’incorporar-ho. És que quan se’t fica una idea entre cella i cella...

La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a l’escola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap l’aranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat l’enveja d’algú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment d’entretenir-s’hi.

El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a l’escola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per l’Aleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria d’Educació per al seguiment del projecte. L’home, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà s’apressa a dir-li que té dos fills a l’escola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.

—Tenia entès que venia del Departament d’Ensenyament... —s’estranya el director.

—No ben bé. Pertanyo a l’Agència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem l’ús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte m’interessava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que s’assignen els projectes buscant la màxima motivació...

—És una bona política —el talla el director, amb ganes d’anar per feina—. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat l’experiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes —afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.