Carme Torras - Enxarxats

Val a dir que l’esperit de Dagstuhl s’estén també als àpats. En arribar al castell, junt amb l’habitació, s’assigna a cadascú un tovalló dins d’una argolla etiquetada amb el seu nom. És norma de la casa que, a l’hora d’entaular-se, cada comensal segui allà on trobi el seu tovalló, amb el benentès que la cambrera els ha col·locat de manera aleatòria. La idea és afavorir que tothom parli amb tothom, ja que la diversitat enriqueix el debat i el contrast d’opinions esperona la creativitat. Doncs aquell dia justament em va tocar dinar al costat de l’organitzador del seminari. D’ençà de la meva ponència, tenia l’estranya sensació que l’home em vigilava, però em deia que eren manies meves i, ni així, vaig sospitar que no era l’atzar qui ens havia situat de costat. Va començar encetant temes intranscendents per omplir el buit i, només quan la conversa al nostre voltant s’animà aïllant-nos en una bombolla d’inatenció, va anar directe al gra. Suposava que sabia qui era el professor Ritter, veritat?, doncs ell en persona es desplaçaria fins allí aquell vespre i havia demanat que li concertessin una cita amb mi. Vaig dissimular que no sabia de qui em parlava, però quina cara devia posar perquè l’home s’apressés a aclarir que no era l’únic investigador amb qui es volia entrevistar. Ara bé, com podia comprendre, la invitació era indeclinable: a les vuit en punt havia de ser a la sala de juntes annexa a la capella, i no havia d’accedir-hi per l’escalinata exterior on ens havíem fet la foto de grup, sinó per una entrada lateral; ell mateix m’hi acompanyaria. Per més que vaig intentar treure-li informació sobre el motiu de la reunió, no ho vaig aconseguir; poc em podia imaginar que l’home el desconeixia, no sols aleshores, sinó que era tan secret que tampoc no el sabria mai.

Castell de Dagstuhl, un dijous d’octubre de 1998, minuts abans de les 8 del vespre. Sóc davant d’una gran porta de fusta massissa darrere la qual no sé què m’espera. El mobiliari del segle xix, miralls i quadres amb marcs daurats, i els pesants cortinatges que flanquegen les finestres contrasten amb les dependències funcionals on s’ha desenvolupat el seminari i m’intimiden una mica. L’organitzador m’ha acompanyat fins aquí, però de seguida ha marxat. El silenci és tan absolut que em sento respirar, i això em neguiteja. Per distreure-me’n, faig unes passes amunt i avall de l’immens distribuïdor i just quan sóc a l’extrem més allunyat, noto que la porta s’obre a la meva esquena. Em giro com si m’haguessin agafat in fraganti cometent qui sap quin crim i em trobo amb un rostre somrient i una mà acollidora que, quan me n’adono, ja ha encaixat la meva. El professor Ritter és més corpulent i menys estirat del que les fotos m’havien fet creure i té un posat infinitament més afable. Això, d’una banda, em tranquil·litza i, de l’altra, em posa en guàrdia: qui sap què deu voler de mi.

Em fa passar a una sala folrada en fusta on, sota la tènue il·luminació d’una aranya de sis braços, s’intueixen prestatgeries farcides de llibres emmarcant quadres a penes distingibles. Un llum de sobretaula focalitza l’atenció en l’escriptori amb sobre de cuiro on devia seure el professor, que ara em convida a acompanyar-lo.

—Disculpi que l’hagi citat sense comunicar-li el motiu; deu estar-se preguntant a què treu cap tant de secretisme, però de seguida veurà que és del tot necessari. —L’elegància amb què s’allisa els cabells platejats tenyeix de tranquil·litat unes paraules de per si inquietants—. Ningú, tret d’en Hans, ha de saber que avui ens hem reunit aquí. Tinc totes les garanties per part seva, ja que, no l’enganyaré, l’hem estat investigant, miri.

M’obre al davant un dossier amb articles sobre el nostre model predictiu, còpies de correus electrònics, alguna foto meva i, donant estructura a tot plegat, un munt d’anotacions datades. Llegint d’aquí i d’allà, veig que es tracta d’una mena de quadern de bitàcola sobre el desenvolupament de Family Pursuit. «Qui els deu haver proporcionat aquesta informació? —em pregunto—, l’Albert?, el seu sogre? I, sobretot, a qui pot interessar i per què?» Sense haver de formular en veu alta les preguntes, l’home me les respon.

—Formo part d’un grup d’excel·lència que vetlla pel destí de la humanitat en xarxa. En totes les societats hi ha hagut nuclis de poder d’aquesta mena, s’anomenessin consell d’ancians, aristocràcia, cúria eclesiàstica o club Bilderberg, la diferència és que a la xarxa no hi ha distincions d’edat, llinatge, influència religiosa ni política. L’únic que compta és el talent contrastat d’un individu per cobrir una àrea d’acció. Veig la seva cara de sorpresa. ¿No s’ha plantejat mai que internet és una mena de país global, amb mitjans de comunicació i comerç propis, que s’autoorganitza en minories per afinitats, i on un sol individu amb dots de persuasió pot crear opinió i aglutinar multituds?

—Sí que ho he pensat, esclar, però...

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades, això és el triple de la població actual de la Xina. Imagini si n’arribarà a ser, de superpoblat i potent, el país internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no ho creu?

—Seria desitjable, sí... —Aquest viratge cap al terreny ètic em fa sentir millor, ni que sigui per uns moments.

—Mai un gremi no havia tingut tant de poder, tret potser dels militars, si és que se’ls pot denominar «gremi». Per primera vegada a la història, una tecnologia regna no sols en els àmbits clàssics de poder, sinó especialment en els fàctics. Pensi en l’economia, en la propagació de la informació... —Fa una petita pausa per si hi vull intervenir, però en vista del meu silenci, continua:— Com a bona informàtica, deu tenir clar que l’eina configura la ment de qui la utilitza. Les aplicacions no són innòcues, com de vegades es pretén, van modelant els usuaris i, com li deia abans, nosaltres tenim el deure de vetllar perquè es faci en la direcció correcta. Els inicis són particularment decisius, ja que la gran inèrcia dels fenòmens massius fa que, una vegada establerta una tendència, sigui gairebé impossible canviar-la. Per això la meva organització treballa per fixar unes bones pautes des del principi.

—No sé si l’entenc... m’està dient que hi ha una supraorganització que regeix els destins d’un medi aparentment tan democràtic i incontrolable, una mena de... —per sort, freno a temps la frivolitat d’esmentar el Gran Germà de 1984 en un context tan poc adequat.

—Anava a dir règim dictatorial, potser? Malgrat el perill que s’hi confongui, no hi té absolutament res a veure. Seria més adequat considerar-nos els amfitrions de la xarxa, i un bon amfitrió no pot negligir les seves obligacions deixant a l’atzar on s’asseu cada comensal, sinó que ha de triar la millor disposició al voltant de la taula perquè la conversa flueixi de manera òptima. Aquí no es fa servir cap mecanisme coercitiu, ni es recorre a la propaganda d’Estat típica dels països totalitaris. —Fa una pausa teatral i em mira amb solemnitat:— Senzillament es dóna veu als més preparats en cada àmbit. —Ho diu amb orgull, convençut que la idea i la implicació sobreentesa cap a mi faran l’efecte desitjat.

I a fe que ho aconsegueix. Qui no ha tingut aquest somni alguna vegada? Dins el meu cap, un típic diagrama d’ordinadors en xarxa es transfigura de manera que els cables connecten els millors cervells del planeta, un dels quals és el meu.

Llavors vaig quedar-me amb la pura imatge, sense paraules, però ara que recreo l’escena no em sé estar d’afegir-hi la descripció que la Jeanette Winterson en féu anys més tard: «Serà com tenir tots els premis Nobels treballant plegats per al bé de la humanitat», va escriure a Planeta blau, i jo vaig subratllar-ho amb frisança recuperant alhora la sensació d’aquell moment i el tros d’experiència que vaig viure tot seguit.