Carme Torras - Enxarxats

—Sí que em tranquil·litzes...

—Perdona, no volia... De fet, el sector dels jocs és dels més sans, si n’excloem les addiccions —somriu—, i hi ha jocs molt educatius.

—Sí, però no crec que siguin els que més atreguin els nois d’aquesta edat.

—El teu sap jugar a escacs?

—Una mica.

—Doncs el proper dia que ens reunim et passaré el millor joc que hagi vist mai. Té una interfície gràfica espectacular, que converteix el jugador en un estrateg immers en una gran batalla, i el mode de funcionament tutorial és... —Cap dels adjectius que li vénen al cap li sembla prou impactant—. Bé, diguem que seria capaç de motivar un mort.

—Un mort! Però si el meu nano és un bon estudiant, no té cap problema de motivació.

—Era una manera de dir, dona. Tu hi jugues, a escacs?

—Amb prou feines sé com es belluguen les peces.

—Llàstima. —Se’l veu molt decebut—. Té un repertori de partides que fa les delícies dels millors mestres.

—Ja veig que tu n’ets un.

—Sóc un addicte, ho confesso —el posat compungit queda desvirtuat a l’acte pel somriure fàcil que gasta—, però de mestre, res de res.

L’arribada a l’aula on són els robots els fa lamentar que els fills no pertanyin al curs on s’estan duent a terme les proves i, abans de tallar la conversa, s’intercanvien les direccions de correu electrònic per si els cal localitzar-se en aquest oceà infinit de bits —riuen.

Tercera recreació: 1998

Com et vaig avançar, la recreació següent és la del moment en què el professor Ritter em tragué la bena dels ulls. De fet, fóra més adequat dir que va alçar el teló i darrere el món tal com jo el coneixia n’aparegué un altre, i, encara no prou content amb la perspectiva que m’acabava d’obrir, em convidà a pujar al nou escenari i m’assignà un paper destacat en la funció. Però no avancem esdeveniments. Primer cal que et posi en situació perquè puguis viure l’escena tan a prop de la meva òptica d’aleshores com sigui possible.

Per això et vaig parlar de l’Albert. El primer doctorand ve a ser com el primer fill, sobretot per als que com jo no n’hem tingut. O potser és que aquella projecció de Soylent green ens uní d’una manera especial. O les dues coses alhora. Em vaig abocar a la seva tesi amb una febre que més d’un va titllar d’insana. Vam fer a quatre mans el suposat projecte personalíssim amb què ell havia de demostrar a la comunitat acadèmica els seus dots per a la investigació. A mi me’ls va demostrar de sobres, no cal dir-ho, però la seva carrera va quedar llastada per la meva ombra. Fou un dels motius que anys després el va empènyer a marxar als Estats Units.

I el catalitzador de tot plegat va ser veure agonitzar en pantalla el vell Roth. Amb l’Albert havíem parlat que desenvoluparia el meu model de predicció en un context pràctic i, si fos possible, inexplorat pels col·legues del nostre àmbit. Ell, a més, m’havia exposat les seves inquietuds socials i pretenia que la seva tesi transcendís l’entorn acadèmic i es convertís en un producte que arribés a la gent.

No és estrany, doncs, que el meu cervell associés l’últim desig d’en Roth a la cambra mortuòria amb l’expressat pel pare aquell dia de Reis, i de seguida hi veiés el context pràctic que estava buscant per al meu doctorand. Quin millor confort per a un moribund que contemplar el brillant esdevenidor que espera a cadascun dels seus éssers estimats? Quina aplicació del meu model predictiu podria tenir més rellevància social? Hi havia un escull, però: la joventut de l’Albert. Impossible que a la seva edat pogués copsar l’interès d’un programa per ajudar la gent gran a morir en pau. Fóra injust arrancar-li la innocència tan aviat, i també desencisar-lo del poder subversiu de la recerca posant-lo a treballar en un tema que, al cap i a la fi, se sustentava en la resignació. Així que vaig haver d’empescar-me un subterfugi: la tesi desenvoluparia un joc de sobretaula, una mena de Trivial Pursuit sobre el futur de parents i amics. Vaig vendre-li que contribuiria a la cohesió familiar i de l’entorn pròxim, un valor que a l’altra banda de l’Atlàntic gairebé s’havia perdut i que a tot el món occidental estava en forta recessió.

D’entrada, va arrufar el nas davant una proposta que li semblà massa frívola, però quan li vaig fer veure la innovació que suposaria introduir l’ordinador en un joc de cartes i el fet que, tot jugant, la gent aniria construint una memòria familiar que els permetria anticipar esdeveniments i a la llarga evitar conflictes, els ulls se li il·luminaren i, com he dit abans, els anys següents ens abocàrem en cos i ànima a fer realitat el projecte. Amb tot, i en honor a la veritat, he de dir que si el joc va fer fortuna va ser gràcies a qui esdevindria sogre de l’Albert, un oportunista dels negocis que va saber treure profit dels primers anys d’internet.

No sé si coneixes el joc. Es va comercialitzar amb el nom de Family Pursuit i consistia a endevinar el que cadascú faria en diferents circumstàncies. Una mena de joc de rol familiar, amb memòria i capacitat de predicció. A l’inici, la base de dades era buida i els jugadors havien de dir si les suposicions que els afectaven eren correctes o no. Amb les partides successives, el model informàtic de cadascú i de les interrelacions familiars s’anava sofisticant i la màquina acabava dictaminant qui l’encertava i qui no. Al llarg dels anys vam anar incorporant-hi prestacions: simulacions gràfiques més realistes, evolució de l’aspecte físic de les persones, dades generals del país, del clima i d’esdeveniments destacats. Imagina la informació que podria xuclar ara de les xarxes socials. De fet, és possible que parts del programari s’hagin reaprofitat. Li he perdut la pista. Es va fer tan popular que va traspassar fronteres, i un bon dia vam rebre d’una empresa anglosaxona una oferta d’aquelles irrefusables. Ni el sogre es va adonar del mal negoci que fèiem.

A mi tant se me’n fotia, el joc. M’havia servit per desenvolupar eines de predicció del futur familiar, que era el que m’interessava. Poc després vaig assabentar-me que també interessava a d’altres, i quins altres!

T’han convidat mai al castell de Dagstuhl? Si ets informàtic i has estat escollit per succeir-me, tens molts números d’haver participat en algun dels seminaris que s’hi fan. Altrament, deixa’m dir-te que és un marc singularíssim on cada setmana es reuneixen una cinquantena de professors i acadèmics d’arreu del món per debatre l’estat actual i les perspectives futures d’una àrea de recerca lligada als computadors. L’entorn, a tocar de la Selva Negra, és majestuós, especialment a la tardor, quan els arbres agafen les tonalitats de mig arc de Sant Martí, i sedueix el visitant amb la promesa que hi trobarà inspiració per poc que s’hi endinsi. L’edificació, datada el 1760, ha estat restaurada preservant-ne la sòbria aparença aristocràtica, i, a dins, les instal·lacions satisfan els somnis de l’investigador més exigent: una biblioteca ben assortida de llibres i, sobretot, amb mig miler de les revistes més prestigioses de l’àrea, la sala de música com a únic lloc on no s’exigeix silenci, una sauna on relaxar-se, i les habitacions que, sense televisor i amb l’únic luxe de la connexió a internet, faciliten la plaent immersió en l’estudi. Si no hi has estat, potser et convé fer un cop d’ull al web de Schloss Dagstuhl per familiaritzar-te amb l’ambient abans d’entrar en la recreació.

Doncs bé, érem a les acaballes d’un seminari que havia estat tot un èxit, no sols pel gran nivell de les ponències, sinó també perquè havien suscitat debats d’aquells que es veuen poques vegades. Les millors espases, lluny de perseguir el propi lluïment i complaença, havien ofert un generós recital de com l’esgrima verbal pot obrir camins dins l’atapeïda i fosca jungla en què s’ha convertit la ciència en l’era del publish or perish. Els que, com jo, acostumem a callar perquè sovint no veiem cap lògica rere el seguit d’intervencions, aquells dies havíem tingut una participació activa, si més no per mostrar que seguíem el fil dels arguments i per animar els principals contendents a continuar. Omplíem els seus moments de cansament o d’impàs, convençuts que per descobrir nous paratges cal no sols aventurar-se per camins mai trepitjats sinó també seguir-los sense defallir fins al final. Així és com ho havia viscut i, tot i que m’hi hauria quedat més dies, em consolava pensant que l’endemà marxaria amb un munt de noves idees per explorar.