Carme Torras - Enxarxats

—N’estic força al corrent, he llegit la memòria del projecte —diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte d’ella—. De fet, volia comentar-vos una proposta d’intercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. —Si pretenia atraure l’atenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc l’escolten expectants—. Fa uns anys van endegar un programa nacional d’ensenyament d’anglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. —En Briggs i la Júlia assenteixen.— Els faltaven professors d’aquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que s’han d’haver adquirit de joves. L’única solució era importar-los d’altres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips d’anglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los d’autonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. N’estan molt orgullosos i voldrien exportar l’experiència a altres països.

—Però es tracta d’un intercanvi docent o d’una operació comercial? —qüestiona el director.

—Ells ho proposen com un intercanvi de recerca i des de la Conselleria es veu amb bons ulls. L’anglès ha estat sempre una assignatura pendent.

—Però si ja tenen desenvolupats els robots... —continuen les reticències.

—Voldrien provar-los en un altre entorn per avaluar fins a quin punt s’adapten, ja que incorporen algorismes d’aprenentatge, i també extreure’n conclusions de com podrien fer-los més generals.

—Esclar, els models d’alumnes coreans són molt diferents dels d’aquí —intervé la Júlia—. Dintre d’Europa mateix ja hi hem trobat una gran variabilitat. —Busca la corroboració d’en Briggs i l’obté:

—I tant. Pensa com alumnes britànics riurien amb aquests robots, aposto que ells tenen un accent... hilarious; bé, coreà —diu amb el seu català ortopèdic i fent gala d’un particular sentit de l’humor—. Què hauria de fer Nottingham University en aquest projecte?

—L’anglès i la música són només dos dels continguts que el robot pot vehicular. Pensava que si en el projecte n’havíeu desenvolupat d’altres...

—Hem fet servir problemes de física per veure si pot ser útil que el robot actuï de mediador en tasques cooperatives —apunta la Júlia—.

A en Marcel Comes se li il·lumina la cara en veure la bona disposició amb què ella ha acollit la seva proposta, però abans que pugui dir res, el director se li avança:

—Preferiria que debatéssim això quan parlem de la planificació futura. Aquests senyors —diu fent un gest cap als dos mestres— han de tornar a les seves classes com més aviat millor. Si us sembla, començarem pel robot d’atenció individualitzada dins l’aula.

La senyora Montserrat, coordinadora de primària, és una dona de mitjana edat que desprèn molta energia i es declara fascinada per la manera com el robot s’ha ficat els nens a la butxaca. «Fins els més rebels!», s’exclama. Si n’havia vistes d’innovacions pedagògiques al llarg dels anys, de tots colors, però cap com aquesta. Després d’un parell de mesos de treballar-hi, n’és una defensora convençuda. Dit això per endavant, s’endinsa en una presentació molt didàctica, plena de gràfics il·lustratius, captures de la pantalla del robot en moments clau, i vídeos mostrant les reaccions dels nens. Es nota que té pràctica a exposar les seves idees de manera entenedora.

Seguint la pauta que ells mateixos li van donar, va seleccionar cinc nens amb diferents dificultats d’aprenentatge, als quals un mestre de reforç dins l’aula podia ser-los d’ajut. En Marc té un dèficit auditiu, la Woen-Ru encara no entén el català, l’Àlex és molt mogut i li costa fixar l’atenció, en Rubén va de gallet i no para d’interrompre i molestar tothom, i l’Aina és molt tímida i havia esdevingut centre de totes les burles perquè està grassa, fregava un cas d’assetjament escolar. Amb la interfície per al mestre li va resultar relativament fàcil escollir els models d’alumnes que més s’adequaven a aquests cinc nens i introduir les dades físiques de cadascun, incloent-hi fotos, així com els seus rendiments escolars i trets psicològics. Ha de dir que això últim és el que més li va costar, ja que havia de triar entre unes opcions fixes, que de vegades no s’ajustaven prou o bé tenien components barrejats. A més, s’hi va estar molta estona: dues tardes senceres. L’ideal seria que el robot pogués agafar la informació directament de les bases de dades de l’escola.

—En prenem nota —diu la Júlia—, però això exigiria uniformitzar els registres escolars, cosa que està fora de les nostres competències.

—I podria topar amb l’autonomia dels centres —rebla en Marcel.

—No sé si també estàs suggerint que caldria flexibilitzar la definició dels perfils dels alumnes i permetre així que cada nen tingués trets de diferents models. És això?

—Sí, estaria bé, ajudaria sobretot al començament quan la interacció resulta un pèl estàndard i encartonada, perquè m’ha semblat que després el robot mateix anava incorporant altres característiques de l’alumne... pot ser?

—Esclar, el robot aprèn de cada interacció amb el nen. És bo que ho hagis notat. En tens algun exemple?

—Us el puc avançar —diu saltant endavant en la presentació—. L’escena va ser gravada en una classe de Llengua.

Engega un vídeo en què el robot és al costat d’una nena grassoneta que manté els ulls clavats al pupitre i, després d’un breu xiuxiueig amb ella, aixeca el petit braç mecànic i en rebre autorització de la mestra intervé en veu alta: «L’Aina sí que sap què vol dir la paraula malnom, i no té per què ser un nom dolent com suposa en Jan; si voleu us en pot posar exemples». Només alguns dels nens es giren, es nota que estan acostumats a sentir la veu metàl·lica. «Endavant, Aina, digues», fa la mestra. Sense alçar els ulls i amb un fil de veu, la nena diu: «Un malnom és com una etiqueta. Oi que tots sabeu qui és en Bototes?». Un instant de dubte i alguns esclafeixen a riure. «I el Ventilador, la Xino-xano, en Gargamel, el Trio Meravelles, en Quimèric... i l’Endavant-digues», gosa afegir-hi en un to gairebé imperceptible. Encara n’hi ha que miren dubitatius la mestra, però de seguida la classe en ple es gira cap a l’Aina i tot són rialles.

—És un exemple genial —salta, impetuosa, la Júlia—. No sols de l’aprenentatge del robot, sinó també de com pot actuar de mediador i afavorir la cohesió a l’aula.

—La funció de mediador la tractarà després el meu company, jo m’he centrat a avaluar la millora en el rendiment d’aquests cinc alumnes. —Posa una taula comparant les notes dels nens en les diferents assignatures a l’inici i després de dos mesos amb el robot—. Alguns han progressat més que altres, però en cap cas ha tingut efectes negatius, i la millora mitjana és del 15 % —conclou radiant la mestra.

—Com s’hauria comparat amb un grup de control? —vol saber en Briggs.

—La millora dels nens que no han tingut reforç no ha arribat al 2 % en aquest període, si és això el que em pregunta. —En rebre l’assentiment, continua:— I aquest és ara el problema. Tots els nens volen tenir el robot al costat... I no diguem els pares quan s’assabentin d’aquests resultats.

—De moment, en mantindrem la confidencialitat —intervé el director—. A més, l’objectiu és que els alumnes amb dificultats es posin al nivell del grup i, de fet, temíem l’efecte contrari: que els nens se sentissin estigmatitzats pel fet de rebre l’atenció del robot.